Ruta del Cardener amb bicicleta (I)

9.05.15  El segon dissabte de maig ha estat l’escollit per “les Isabels” per a iniciar un nou repte per etapes: la Ruta del Cardener, riu que neix al vessant oest del Port del Comte, a la comarca del Solsonès, i que és el principal afluent del Llobregat. Per això anem en cotxe fins a Solsona per la C-55, passant per Manresa, i un cop a Solsona prenem la carretera local C-462 que, després de passar per sobre la presa de l’embassament de la Llosa del Cavall, va cap a Sant Llorenç de Morunys, poble enclavat sobre una plana encerclada per les muntanyes del Port del Comte i serrat del Verd, al nord, i la serra de Busa i la Mola de Lord, al sud. Aquí és on començarem la primera etapa d’aquesta ruta.

Sortint de Sant Llorenç de Morunys; al fons, el Port del Comte

Després d’un breu esmorçar, i abans que el sol comenci a escalfar, ens posem en marxa tot sortint del poble pel carrer de les Costes en direcció a la zona esportiva, passada la qual deixem l’asfalt i anem per una pista que comença a pujar de valent. Quan aquesta pista fa un gir brusc a l’esquerra, la deixem per prendre un corriol que planeja seguint el curs del torrent de les Salines fins a sortir a l’ermita romànica de Sant Serni del Grau, a tocar de la pista asfaltada que puja al Santuari de Lord.

Sant Serni del Grau

Acte seguit anem per aquesta pista asfaltada per la qual desemboquem a la carretera LV-4241 que puja al coll de Jou. Nosaltres la prenem a l’esquerra en pujada, tot deixant un trencall a mà dreta que ens sembla massa costerut. Però per aquesta carretera sense voral ens adelanten un munt de veloços quads, per la qual cosa no sabem el què és pitjor si les pujades o els perills del trànsit.

Per aquesta carretera aviat guanyem alçada sobre la vall del Cardener i, després de deixar a mà dreta el mas de Cal Vila, en una corba molt pronunciada, deixem la carretera i prenem una pista que comença a planejar pels frondosos contraforts orientals del Cap d’Urdiets. Ara toca gaudir del trajecte.

En arribar al mas dels Hiverns ens trobem en el punt més alt del recorregut i per això ens aturem una estona a contemplar el magnífic paisatge que se’ns ofereix: per damunt d’una catifa verda inundada de sol, veiem estendre’s el poble de Sant Llorenç de Morunys a recer dels cingles de Busa i de les llances dels Bastets; als nostres peus tenim la petita ermita de Santa Magdalena a tocar del mas de les Tragines, i enfront s’alça el poderós vessant oest del serrat del Verd.

Arribant al mas dels Hiverns

Serres dels Bastets i de Busa, i pantà de la Llosa del Cavall

Serrat del Verd

Aviat ens endinsem de nou al bosc que tapissa les Costes de les Barraques en clara baixada cap a les fonts del Cardener, a les quals arribem després de deixar a l’esquerra Cal Tuixén i de baixar pels carrers d’una urbanització de la Coma. Amb tanta calor com està fent, el desglaç està a l’ordre del dia i les fonts del Cardener brollen ufanoses. Molta gent ja està ocupant les taules de l’àrea de picnic sota l’ombra dels pins.

Fonts del Cardener

Nosaltres no ens hi aturem gaire car comença a fer xafogor i ens queda retornar a Sant Llorenç de Morunys, per això baixem cap a la carretra C-462 per la qual creuem el riu recent nascut i, tot seguit, prenem un sender condicionat, anomenat Camí Verd de la Vall de Lord, que baixa seguint el seu curs aigües avall: hem començat la Ruta del Cardener propiament dita.

Camí Verd de la Vall de Lord

Així arribem al Molí de Baix, a tocar del nucli de la Coma, on baixem per un tram d’escales que ens deixen a un sender estret a tocar del riu i al peu d’un petit salt d’aigua que no sabem si era cosa del molí. Per aquest sender passem a frec d’una estació depuradora i a partir d’aquí anem combinant pistes i senders fins arribar al que sembla una petita central elèctrica. Des d’aquí baixem a la carretera per creuar de nou el riu pel Pont de la Gafa, al petit nucli de la Pedra, des d’on anem a fer un breu descans a la font Puda, una surgència d’aigües sulfuroses però fredes. Per tal d’aprofitar les seves propietats minero-medicinals, amb aquesta aigua s’omple una petita piscina on aprofitem a posar els peus en remull, car ja comencem a tenir una mica massa de sol.

Font Puda

Després del banyet seguim ruta creuant de nou el riu per un pont de ciment i continuem per una pista que de mica en mica va pujant cap a la carretera a la qual acabem desembocant a l’alçada del Càmping Morunys. Per aquesta carretera, que ja no abandonem, passem a frec de la petita ermita romànica de Santa Creu dels Ollers, i també veiem una cosa ben curiosa: al fons del torrent del Pou hi ha un pont mig ocult per l’exuberant vegetació; es tracta de l’antic pont romànic de la Vall-llonga, salvat de la inundació del pantà i traslladat pedra a pedra fins aquest indret.

Santa Creu dels Ollers

Així ens acostem de nou al nucli de Sant Llorenç de Morunys, on hi destaca el campanar de la seva església parroquial, una joia medieval que va pertànyer a un antic monestir benedictí del qual també se’n conserva el claustre. Però de totes les obres d’art que es poden admirar a l’interior d’aquest temple, tal vegada la més vistosa sigui una capella dedicada a la Mare de Déu dels Colls, profusament decorada segons l’estil barroc dit “xorigueresc”, i on sembla que del sostre de la capella t’hagi de caure al damunt tota una constel·lació d’angelets daurats.

Entrant a Sant Llorenç de Morunys

Capella de la Pietat

A partir de Sant Llorenç de Morunys el cabal del riu es troba retingut per l’embassament de la Llosa del Cavall, inaugurat l’any 1997, el qual va negar un paratge de singular bellesa conegut com les Gorges del Cardener, i el camí que el recorria fou substituït per una carretera sense voral que, a base de túnels i viaductes, travessa la punxeguda serra dels Bastets. Com que considerem que continuar per aquesta carretera podria ser perillós, concluim aquí aquesta primera etapa de la Ruta del Cardener, després d’un recorregut circular d’uns 20 Km i un desnivell acumulat d’uns 500 m. Track de l’etapa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 9.05.15 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

De Vallbona a Tiana per la Conreria

6.05.15  Avui que és el primer dimecres de mes toca la sortida programada de les conegudes com ”les excursions del Jaume Salat”. Aquest maig toca anar de Vallbona (al districte de Nou Barris) fins al poble de Tiana (a la comarca del Maresme) passant pel coll de la Conreria. Per això ben aviat ens reunim uns quants participants a les taquilles de l’estació de tren de la Sagrera per tal d’anar fins l’estació de Torre Baró, a tocar de la gran artèria que reuneix les autopistes de Girona i Manresa i la carretera C-17. Comencem creuant totes aquestes vies d’entrada a la capital pel Pont del Congost, un espectacular pont de disseny inaugurat l’any 2006.

Pont del Congost

Immediatament entrem al barri de Vallbona situat al peu del que resta del turó de Montcada. Aquest barri és un recer de pau i verdor envoltat de sorolloses vies de comunicació i pel que discorre el famós Rec Comtal, un gran canal d’origen medieval que neix a la Mina de Montcada i que fou construït per portar aigua a Barcelona per a usos agricoles i industrials, per això al llarg del seu recorregut s’hi van instal·lar nombrosos molins i una farga. Aquest canal va ser operatiu fins a principis del segle XX i avui dia l’aigua va a parar directament al riu Besòs, encara que està en projecte la seva recuperació.

Rec Comtal

Sortim de Vallbona en direcció al pont de Montcada seguint la riba dreta del Besòs tot passant a frec de l’anomenada Casa de l’Aigua, un edifici d’estil modernista dissenyat per l’aquitecte Antoni Rovira i Trias que acull en el seu interior quatre antics pous d’extracció d’aigua subterrània del Besòs i que des del 2011 forma part del conjunt de centres adscrits al Museu d’Història de Barcelona.

Casa de l'Aigua

Després de creuar el pont anem a l’esquerra uns metres per la carretera BV-5011 fins a l’entrada del torrent de la Vall Llosera. Deixant enrera el brogit del trànsit, ens endinsem a la vall en direcció a la font del Tort, tot entrant al Parc Natural de la Serralada de Marina. Anem pel sender local SL C-148, però a partir d’aquí anirem enllaçant diversos d’aquests senders locals. A l’àrea de picnic de la font del Tort fem un petit descans per recuperar-nos de cara a la pujada que ens espera.

Font del Tort

En acabat reprenem la marxa sota l’ombra dels ailants (Ailanthus altissima), un arbre exòtic que sembla molt innocent però que en realitat es tracta d’una autèntica plaga molt dificil d’erradicar.

Caminant sota els ailants

Aviat comencem l’ascens cap al coll de Moià per un sender molt costerut i sorrenc, suportat per esglaons de fusta, i per on la calor es comença a deixar sentir; just damunt nostre tenim les antenes que coronen el turó de Moià. Des del coll de Moià (201 m) anem per una pista que planeja pel vessant obac del turó de Roca Plana, des d’on ja veiem la gran ermita de Sant Pere de Reixac cap a la qual ens dirigim.

Vista de Sant Pere de Reixac

Abans de seguir la ruta, aprofitem l’avinentesa per a visitar aquesta ermita d’origen romànic situada a mig aire d’una carena secundària i des de la qual avui, per culpa de la calitxa, només podem gaudir d’una panoràmica del Vallès, de Collserola i del proper turó de Montcada, on s’hi estan fent unes obres de restauració de l’antiga pedrera de calcàries, explotació que per poc no es menja tota la muntanya. Uns plafons ens informen dels orígens d’aquesta església i dels poblets que s’hi van establir al seu voltant.

Arribant a Sant Pere de Reixac

Mirador sobre la vall del Besòs i el Turó de Montcada

Un cop satisfeta la nostra curiositat per aquest bocí d’història, continuem la marxa tot deixant la pista per la qual hem arribat i prenent un sender estret i selvàtic i, en alguns punts, força malmès pel pas de les bicicletes tot terreny. Per aquest sender ens enfilem pel vessant oriental del turó de Roca Plana cap a la carena principal, a la qual anem a sortir just damunt de l’antiga pedrera de granit de la Vallençana, actualment també en procès de restauració.

Pedrera de la Vallençana

Ara només ens queda la pujada final al turó de les Maleses (464 m) per un sender tan costerut i erosionat que l’han hagut d’apuntalar amb esglaons de fusta, alguns dels quals d’una alçada considerable que ens obliga a “estirar la pota” més del compte però sempre en el bon sentit de la paraula.

Però l’esforç té premi. Al capdamunt del turó de les Maleses ens quedem una bona estona admirats davant les restes excavades d’un poblat ibèric que ocupava l’estreta carena cimera, com la proa d’un vaixell encallat damunt la depressió vallesana; aquest poblat estava en un punt estratègic que dominava el pas del mar a la muntanya; però la pregunta que ens fem és... d’on treien l’aigua?

Poblat ibèric del turó de les Maleses

Arribant al turó de la Coscollada

Després de fer un repàs a tots els plafons informatius i de les fotos de rigor, baixem de nou a la carena principal per dirigir-nos cap al turó de la Coscollada (465 m), cim coronat per una torre de vigilància contra incendis i, per només un metre, punt culminant d’aquesta sortida. Ara anem relaxats, tot explicant-nos “batalletes”, per una ampla i enlluernadora pista amb vistes del gran Hospital Universitari dels germans Trias i Pujol, mes conegut com Can Ruti, en direcció al coll de la Conreria al qual arribem després de passar a frec de l’alberg de la Fundació Pere Tarrés, situat just damunt de la Cartoixa de Montalegre.

Vista de la costa des de la serra de Montalegre

Al coll de la Conreria creuem la carretera B-500, que ve de Sant Fost de Campsentelles i baixa a Tiana, i seguim per la carena tot passant pel Cementiri del Còlera on una llosa ens recorda que en aquest indret s’hi va donar sepultura a les víctimes d’aquesta epidèmia a finals de l’any 1870. Finalment arribem a la font de l’Alba, situada a tocar de la zona esportiva de Tiana, on finalitzem aquesta sortida que ens ha semblat curta però molt plena de continguts interessants. Un excel·lent tast de la Serralada de Marina.

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 6.05.15.

Circular a la Mola de Gallifa

25.04.15  Els cingles de Gallifa es troben situats entre l’altiplà del Moianès, al nord, i la depressió del Vallès, al sud; en aquest vessant s’aixequen els principals cingles, amb el punt culminant de la Mola (942 m), on hi ha l’església romànica de Sant Sadurní de Gallifa. Avui farem un itinerari circular per aquest sector, per on pujarem a la Mola de Gallifa pel Camí dels Feliuans (en referència als habitants de Sant Feliu de Codines) a través de l’obaga de la muntanya, continuarem cap a Sant Julià d’Úixols i retornarem pel collet i el Sot dels Termes.

Iniciem l’itinerari al Km 12,5 de la carretera de Sant Feliu de Codines a Gallifa, on hi ha un petit espai per aparcar el cotxe, d’on surt la pista d’accés al mas de la Roca. Des d’aquest aparcament (510 m), comencem a caminar per la pista, entre pins i alzines, mentre tenim a l’esquerra, a l’altre costat de la riera de la Roca i enlairat en un petit turonet, el mas de la Roca, rere el qual s’aixequen els cingles de Gallifa, amb el cim emboirat aquest matí.

Mas de la Roca i cingles de Gallifa

(foto presa a la tornada, després d'haver-se aixecat la boira)

Als quinze  minuts deixem a l’esquerra la pista, que travessa la riera per un pont en direcció al mas, mentre que a la dreta podem observar la boca d’un antic forn de calç, i seguim recte per un corriol pedregós amb senyals blanques i grogues (anteriorment verdes i grogues) de la Ronda Codinenca (pal indicador).

Boca d'un antic forn de calç

Cinc minuts després, en una bifurcació, deixem el ramal de la dreta que puja al collet dels Termes, per on retornarem, i seguim a l’esquerra per travessar tot seguit la riera de la Roca per un ample llit rocós i gairebé eixut avui.

Riera de la Roca

Un cop a l’altre costat, seguim encara paral·lels a la riera i deixem poc després, en una bifurcació, un camí que baixa a la dreta. A partir d’aquí comencem a guanyar alçada, tot fent llaçades per l’obaga de la muntanya, enmig d’un espés alzinar i amb trams erosionats per les motos. Cap a la meitat de la pujada (uns 30 minuts des de la riera) trobem una altra bifurcació i continuem per l’esquerra; cinc minuts després, en un revolt a la dreta que fa el camí, deixem de front un corriol molt tancat que sembla que puja a la Mola pel Salt de la Guineu i seguim pujant cap a la dreta, tal com indica un antic i precari senyal de fusta del Camí dels Feliuans. Més amunt arribem a la base del cingle, que anem vorejant per la dreta fins que el travessem pel collet de Pedra (820 m), tall entre dues roques i amb una tanca metàl·lica de color verd que sembla destinada a impedir el pas de les motos.

Arribem a la base del cingle

Al collet de Pedra

El camí gira en direcció sud i acaba tot seguit en una ampla pista de desembosc de nova construcció. Seguim, doncs, per la pista, mentre constatem que els treballs forestals han fet desaparèixer l’antic camí, que des de un revolt a la dreta de la pista actual pujava a l’esquerra pel mig del bosc fins al proper collet de Sant Sadurní i ara ha quedat enterrat sota les branques i troncs tallats.

Estesa d'arbres sobre l'antic camí que pujava al collet de Sant Sadurní

Cal seguir la pista (no és pas una llarga marrada) fins que després d’una llaçada desemboca a una altra de principal procedent, per la dreta, de Castellterçol pel coll de Matafaluga, per on continuarem després; seguim ara a l’esquerra per arribar en cinc minuts al collet de Sant Sadurní (854 m), on hi arriba una altra pista procedent de Gallifa.

Notable exemplar d'alzina al collet de Sant Sadurní

Des del coll podem pujar a la Mola, segons el pal indicador, pel tram final de la pista que acaba al cim (1 Km) o bé per un corriol (400 m); cal dir que el desnivell que ens falta superar és de 90 m i no els 290 m que indica erròniament la senyalització. Pujem en direcció sud-est pel corriol carener que, enmig del bosc, guanya alçada ràpidament, travessa la pista i segueix amb la mateixa inclinació fins que sortim directament a l’església i annexes de Sant Sadurní de Gallifa, al punt culminant de la Mola de Gallifa (942 m).

Sant Sadurní de Gallifa

Porta de l'església al mur sud, entre la masoveria

i l'edifici d'origen preromànic que conté una cisterna

L’església de Sant Sadurní de Gallifa (s. XI) és un edifici romànic d’una nau on hi destaca l’absis decorat amb arcuacions i bandes que acaben en un sòcol, i amb tres finestres; al costat de l’absis hi ha una construcció de planta quadrada i dos pisos, modernament reformada i aprofitada com a cisterna, que podria haver tingut un origen preromànic (s. X) com a campanar o torre de defensa. Adossada a l’església hi ha una masoveria feta edificar l’any 1714 per Pere Sobregrau, tal com indica la llinda de l’entrada; encara en l’actualitat església i casa pertanyen al gran mas de Sobregrau, situat a mig aire entre els cingles i el poble de Gallifa.

Al mirador del Salt de la Guineu

El cim gaudeix en dies clars (no és el cas malauradament avui), d’una gran panoràmica de muntanyes, boscos i pobles fins al mar. A uns 50 m de l’església, cap a l’est, el mirador natural del Salt de la Guineu, penjat damunt els cingles, disposa de bones vistes al Montseny i la Serralada Litoral, a l’est, i a cims del Prepirineu i Pirineu, al nord; avui, la boira que lentament es va esfilagarsant només ens deixa entreveure, amb una verticalitat certament espectacular, el sector comprés entre el mas de la Roca i Sant Feliu de Codines. Al vessant sud de la Mola, on hi arriba la pista, un altre mirador permet també vistes sobre el Montseny, Montserrat i Sant Llorenç del Munt, així com de Collserola i el mar; el que avui podem veure cap al sud, si més no, és l’esmentat mas de Sobregrau, al sector més proper al cingle, i el castell de Gallifa, enlairat dalt d’un turó.

Castell de Gallifa, des del mirador orientat al sud

Cingles del vessant sud i mas de Sobregrau (esquerra)

Del cim fem una baixada “mixta” al collet de Sant Sadurní, baixant primer per la pista i després, en el punt de creuament, pel corriol carener. Del coll continuem la Ronda Codinenca per la pista d’arribada, en direcció ara al coll de Matafaluga (4 Km), tot deixant a la dreta el ramal que haviem seguit des del collet de Pedra. La nostra pista descriu un gran arc per travessar el barranc del torrent de les Pujadetes i assolir després la carena on es troba situat el gran mas de les Pujades, visible des de molts punts d’aquest sector. Passem prop de l’entrada a la propietat d’aquest mas i continuem per la pista en suau descens. Més endavant s’hi afegeix per l’esquerra la ruta de la Matagalls-Montserrat (senyals verds i vermells), i cinc minuts després arribem al coll de Matafaluga (889 m), d’on surten diverses pistes i on trobem una munió de pals indicadors. Abans de continuar per la pista de la dreta en direcció al collet dels Termes, anem a l’esquerra per apropar-nos a l’església de Sant Julià d’Úixols, situada a escassos 200 m del coll.

Arribant a Sant Julià d'Úixols

L’església de Sant Julià d’Úixols, originàriament preromànica (s. X), fou reformada al s. XII, i ampliada i molt modificada als ss. XVII-XVIII; com a elements romànics només resten el campanar, amb una finestra geminada, i una absidiola que amb prou feines sobresurt al mur nord; adossada a l’església hi ha l’antiga rectoria-hostatgeria, que només conserva les parets exteriors.

Sant Julià d'Úixols amb l'hostatgeria (esquerra)

El mur nord on sobresurt mínimament una absidiola romànica;

el campanar presenta per aquest costat una finestra geminada

Un full a la porta d’entrada de l’església ens indica que havia estat des d’antic un centre d’aplecs, processons i pregàries per a la pluja, i recull la curiosa queixa d’un bisbe del s. XVIII que transcrivim: El 20 de juny de 1732 el bisbe Marimón diu que prohibirà les processons que es fan a Sant Julià, els dies de Sant Marc i el dimarts de Pasqua de Resurrecció, si la gent no va en grup tant a l’anada com a la tornada, perquè “la gent s’extravia o queda allí y se fan glotonerias y altres inconvenients”.

La petita esplanada que hi ha davant l’església està presidida per dos magnífics arbres. Un d’ells és un castanyer d’Índia (Aesculus hippocastanum) ple d’espectaculars panícules farcides de flors. Malgrat el seu nom, aquest arbre és originari dels Balcans i els seus fruits s’assemblen a les nostres castanyes, però no són comestibles.

Castanyer d'Índia a l'esplanada de l'entrada

Flors del castanyer d'Índia

Retornem al coll de Matafaluga i d’aquí enfilem recte en direcció al collet dels Termes (2,5 Km), amb marques de les esmentades Ronda Codinenca i Matagalls-Montserrat, a les quals també s’hi afegeixen les blanques i vermelles del GR 177 Ronda del Moianès; algun dissortat arbre rep de ple les senyalitzacions de les tres rutes, o sigui sis marques de pintura a la seva escorça... A mesura que avancem per la planera pista, anem tenim una bona visió de la cara est dels cingles de Gallifa.

Cingles de Gallifa des de la pista al collet dels Termes

Arribem així al collet dels Termes (817 m), on s’ajunten quatre termes municipals de tres comarques diferents: Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental), Gallifa (Vallès Occidental), Sant Quirze Safaja i Castellterçol (Moianès). Deixem les tres rutes esmentades per baixar a la dreta per l’únic corriol que no té senyalització i que baixa dreturer i pedregós pel Sot dels Termes. El corriol aviat es bifurca; deixem enfront el ramal que ressegueix en pujada la cinglera i seguim a l’esquerra baixant fort per terreny força erosionat pel pas de les motos que han anat fent nombroses “trinxeres”. Tot i així, el traçat del corriol està ben marcat i no presenta cap complicació.

Baixant per una de les "trinxeres" del camí

Mes avall travessem un camí transversal i, ja amb menys inclinació, seguim baixant fins que anem a sortir a la bifurcació per on hem travessat a l’anada la riera de la Roca (30 minuts des del collet dels Termes). Ara ja només cal desfer el camí fins a l’immediata pista del mas de la Roca, al costat del pont sobre la riera, i d’aquí a l’aparcament vora la carretera.

Ha estat una completa excursió matinal, d’unes cinc hores de marxa efectiva i 450 m de desnivell, a través de tres comarques. Valdrà la pena repetir-la en un dia de bona visibilitat i, per tant, amb els miradors de Gallifa funcionant a ple rendiment.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 25.04.15 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Ricard Herrero.