3.09.20 Ja fa un any que no rondem per les moles de Sant Honorat ja que, per causa de la Covid, hem fallat a la nostra cita primaveral amb el massís, i ja toca tornar a tocar aquella roca tan especial... Recordo que quan estàvem pujant l’agulla dels Tres Ponts per la via Aresta Idil·lica, en Pau no li treia l’ull a les parets que teniem a la nostra dreta... i buscant, buscant troba que per allà puja una via prou “assequible”. Es tracta de la Retiro Espiritual, relaxant nom per un recorregut obert l’any 2005 per José Maria Suñer i l’Antonio Garcia Picazo. Jo aviat m’apunto.
Des del coll de Mu, toca planejar sota
les parets per l’espectacular i penjat corriol. Després de passar sota l’agulla
dels Tres Ponts, arribem al fons d’un profund barranc. Aquí deixem el camí i
ens endinsem uns metres pel barranc amunt fins a una esplanadeta des de la qual
veiem, allà a dalt de tot, el primer parabolt de la via.
En Pau inicia la via tot progressant
per una placa força dreta i ombrívola que fa una mica d’angúnia. Jo el segueixo
i, al capdamunt d’aquest tram vertical, trobo que la placa s’ajeu i l’entorn
s’il·lumina gràcies al reflex del sol sobre l’agulla dels Tres Ponts. Sense cap
problema arribo a la primera reunió situada al peu del fort desplom... Aquí
comença la via de debó.
Amb penes i treballs, en Pau, penjat
del buit, va progressant pel desplom, mentre jo observo els seus moviments,
escolto amb atenció tota mena de consells i veig que, en el pas més llarg, em
deixa una Daisy amb moltes anelles.
Un cop superada la panxa, en Pau desapareix de la meva vista.
Quan em toca a mi, la feina és meva
per enfilar-me al primer graó de l’estrep i mantenir-hi l’equilibri, però
aquest cop vaig armada amb un ganxo, la “tramposa” i el T-Bloc que poso en una
de les cordes i del qual m’agafo per posar-me ben dreta i així arribar a la Daisy que m’està esperant. Un cop em
penjo de la Daisy...ai làs... ja no
arribo a tocar la paret i començo a donar voltes sobre mi mateixa... ja
comencem!
Tanmateix com aquest cop no tinc un pati impressionant sota meu, em puc tranquilitzar i sortir del desplom amb certa dignitat i, encara que només eren dos o tres passos, a mi m’han semblat cinquanta. Després del desplom, progresso per una placa ajaguda cap al peu d’un altre fort ressalt que també he de superar amb els estreps... però quina diferència! Així arribo a la segona reunió més contenta que un quatre.
Per a fer la tercera tirada, la més “fàcil” de la via, en Pau surt flanquejant cap a l’esquerra tot creuant sota la canal que separa el Sentinella dels Tres Ponts de la Paret de Mu, i continua pujant enmig d’un mar de còdols fins a un llavi on es troba la tercera reunió a tocar d’aquesta canal.
Aquesta tirada, que alguns qualifiquen
d’”excursió”, jo la gaudeixo al màxim perquè està dins el meu grau... anant de
segon de cordada! Però per a qui li toca fer de primer ja és una altra història
perquè les xapes allunyen molt (en Pau ha aprofitat un merlet per reforçar la
seguretat) i després està el tema de la qualitat de la roca que comença a
empitjorar...
Des de la tercera reunió, en Pau surt per la dreta tot fent una diagonal ascendent i una ziga-zaga que l’acosta a l’herbosa canal que ens separa del Sentinella dels Tres Ponts. Per la meva part, en aquesta tirada tinc el primer ensurt del dia quan un còdol se’m queda a la mà, per això en el passatge més vertical i difícil de la tirada, no m’ho penso dues vegades a fer A0... per si de cas. Així, una mica mosca, arribo a la quarta reunió, sota un petit desplom i a tocar de la canal.
Per a fer la cinquena tirada, en Pau torna a sortir en flanqueig ascendent cap a la dreta i marxa per la placa a tocar de la terrosa canal fins a la bretxa que ens separa de l’agulla del Sentinella. A partir d’aquí gira per prendre l’aresta i deixo de veure’l. Jo em quedo en silenci, només trencat per algunes pedretes que cauen al buit, tot contemplant l’Aresta Idil·lica que tenim just a l’altra banda del barranc, on es comença a distingir el forat dels Tres Ponts... llàstima que no hi hagi ningú rapelant pel seu interior.
Quan em toca a mi, en el tram fins a la bretxa protagonitzo una veritable pluja de pedres, car presa que toco, presa que desapareix entre les meves mans i sota els meus peus... l’estat de la roca no contribueix gens al relaxament ni al “retiro espiritual”, i encara sort que no ve ningú darrera nostre! Mig tremolant, deixo la placa i em desplaço cap a la terrosa canal on acabo enfilant-me a la bretxa gràcies a les arrels i el tronc d’un pobre arbret.
Des de la bretxa, prenc l’aresta inundada de sol per fer una diagonal ascendent a l’esquerra en direcció a la penjada cinquena reunió, situada sota un desplom trencat per una fissura. Quan hi arribo, en Pau m’aconsella que abans de fer un pas, m’asseguri que la presa aguantarà el “tirón” de la progressió. Acte seguit surt de la reunió un xic a l’esquerra i s’entafora a la fissura per iniciar la sisena i darrera tirada de la via.
Quan el company arriba al capdamunt de la fissura, el veig arrossegar-se sota les branques d’un arbret i, acte seguit, deixo de veure’l però des de la reunió m’arriben les seves exclamacions: “que guapo, que guapo!”. Jo em quedo pensant en el veritable significat d’aquestes paraules mentre contemplo les magnífiques vistes de la vall del Segre que tinc des d’aquestes alçades.
Quan em toca a mi entaforar-me dins la fissura, em trobo que aquesta m’escup d’allò més i per tant desplego i penjo els estreps fins que, després d’arrossegar-me per sota les branques de l’arbret, surto a l’assoleiada placa. Malgrat que la qualitat de la roca ha millorat molt, jo progresso amb molt de compte i tastant cadascuna de les preses... per si de cas! En els passos més verticals m’ajudo de les cintes i observo que el company també ha llaçat un merlet. Així arribo al capdamunt de la via on en Pau em manifesta que, sens dubte, aquesta darrera tirada ha estat la millor de tota la via... de ben segur que raó no li falta. Després de contemplar les superbes vistes de les moles i barrancs de Sant Honorat, ens fem la fotocim de rigor i ens preparem pel descens.
La manera més “ràpida” de baixar és rapelant la via, ja que totes les reunions estàn preparades per aquest afer, però, això sí, anant amb molt de compte de no llençar gaires pedres (la meva especialitat...) i d’anar a cercar les reunions que no estan en la vertical del descens. Així després de cinc llarguíssims ràpels, arribem de nou al peu de la via. Per l’aeri camí de retorn, en Pau em promet que la propera via que farem... serà “assequible” de debó!
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 3.09.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada