dissabte, 2 de setembre del 2023

Circular als estanys i pic de Tristaina

10.08.23  El pic de Tristaina (2878 m), situat entre Andorra (vall d’Ordino) i l’Arièja, és un atractiu cim de vessants rocosos i agrests, al capdamunt de la capçalera de la gran coma on hi ha els tres estanys de Tristaina (Primer, del Mig i de Mès Amunt), amb una bona aproximació des de l’estació d’esquí d’Ordino-Arcalís. Nosaltres hi vàrem fer una ruta d’ascensió al voltant dels tres estanys, d’uns 9 Km i gairebé 800 m de desnivell total, un xic dura i a contracorrent del que fan la majoria dels excursionistes, però molt gratificant per tot el panorama del qual vam poder gaudir.

El pic de Tristaina entre les bretxes oest (esq.) i sud-est (dreta)

Des de les Escaldes cal agafar la carretera CG3 en direcció a la Massana, Ordino, Llorts (on estàvem allotjats), el Serrat (on la carretera fa una primera sèrie de llaçades) i el sector inferior de l’estació d’esquí d’Ordino-Arcalís. A l’estiu cal arribar abans de les 8.30 h del matí per poder continuar amb el cotxe fins al sector de la Coma; si arribem més tard, cal agafar el telecabina que arriba a l’aparcament de la Coma. Com que hi som abans, podem continuar pujant amb el vehicle, amb tot un seguit de llaçades, fins a sortir més amunt a l’indret on hi ha, a la dreta de la carretera, una gran “O”, un monument anomenat Arcalís 91 i també L’Anella d’Ordino. Seguim recte fins a l’esmentat aparcament de la Coma, on hi ha un restaurant, l’estació superior de l’esmentat telecabina, i l’estació inferior del telecadira de Creussans.

Situats a l’aparcament de la Coma (2240 m), agafem el camí evident, marcat amb punts grocs com els altres camins de la zona, que flanqueja cap a la dreta el vesant herbat i rocós de la costa de la Coma del Forat.

Ens elevem per sobre el torrent de la Coma del Forat

Vistes a Ordino-Arcalís i muntanyes que l'envolten

Passem per un pas rocós, equipat amb una cadena a manera de passamà, útil en cas de trobar-ho mullat i destinat, sobre tot, als turistes que pujen als llacs, i arribem poc després a un collet, des d’on ja veiem al fons la piràmide del Tristaina. Baixem uns metres i trobem una primera bifurcació, on hi arriba per la dreta el camí que puja de l’estany Primer. Poc més enllà, en una altra bifurcació, deixem el camí que, recte i molt planer, mena cap a l’estany del Mig, i continuem a l’esquerra, per on s’enfila el camí del Circ de Tristaina. Després ens adonarem que la ruta més directa i senzilla per assolir el cim és la que voreja l’estany del Mig per la dreta.

Pal indicador del camí del Circ de Tristaina

Estany del Mig

Per aquest camí del Circ de Tristaina trobem poc després un trencall a l’esquerra que puja al Mirador i Rellotge Solar de Tristaina, una gran estructura circular d’uns 25 m de diàmetre situada al bell mig del pic de Peyreguils; anirem veient aquesta controvertida estructura al llarg de l’excursió.

Mirador de Tristaina, sobre el pic de Peyreguils

El nostre sender comença a pujar fort amb diverses llaçades, mentre tenim esplèndides vistes sobre els tres estanys. Anem avançant pel sector de Costa Rodona, sota la carena (a voltes cresta) de la serra de Tristaina. 

El nostre objectiu, encara un xic lluny

L'estany del Mig, i al fons l'estany Primer

Molló que marca l'inici del tram de canals i tarteres

Travessem després tot un seguit de canals amb les seves respectives tarteres (creiem que com a mínim són tres) que cauen abruptes sobre l’estany de Més Amunt. És un tram que ens obliga a fer continues pujades i baixades sense guanyar gairebé alçada.

Pel sector més abrupte del circ de Tristaina

Mirador natural als tres estanys...

...i mirador artificial de Tristaina, apropat artificialment

Quan ens trobem més o menys un xic per sobre de la cota 2500, decidim abandonar el sender, el qual comença a baixar i sembla que va a voltejar l’esmentat estany de Més Amunt pel seu extrem nord. Veiem que algunes fites ens indiquen una discreta i incerta traça que va progressant en direcció nord-est. Anem pujant penosament per un vessant inclinat, entre pedregós i herbat, fins a un petit pradell que es desprèn de la carena, on tornem a trobar punts grocs (a la tornada veurem més clar d’on venen), que ens dirigeixen, ara ja per sender ben marcat que puja en llaçades, fins a la bretxa situada a l’oest del pic de Tristaina, anomenada Portell de Costa Rodona (2669 m).

Anem pujant guiats per fites enmig d'una altra tartera

Esplèndida vista sobre els dos estanys superiors

Pujada cap a la bretxa per sender ben marcat

Arribant a la bretxa oest o Portell de Costa Rodona

S’obre, a l’altre costat de la bretxa, el vessant de l’Arièja, amb l’estany Forcat i el refugi homònim, així com del petit estany de l’Ossada, situat més amunt. Des d’aquí, un corriol baixa molt dreturer cap a l’estany Forcat.

El vessant de l'Arièja, amb els estanys Forcat i Ossada (esq.)

Nosaltres iniciem una progressió per la cresta, la qual no presenta dificultats remarcables, si seguim estrictament els punts grocs i fites que marquen la ruta d’ascens, a cavall dels dos vessants, occità i andorrà.

Comencem a pujar per la cresta oest del Tristaina

Grimpada per una fàcil canaleta

La mateixa canaleta

Al darrera hi destaquen el pic de Costa Rodona
(nus de carenes) i de l'Estany Forcat (el més alt)

Ferm panorama en plena cresta

Després de tot un seguit de senzilles grimpades, arribem a un primer molló de pedres, que sembla indicar (no ho vam comprovar) el punt on arriba el camí marcat pel vessant sud-est de la muntanya, i on trobem una bonica roseta de Saxífraga florida. Des d’aquí, i ja tot caminant, arribem poc després al punt on un altre molló de pedres i una estaca metàl·lica indiquen el cim del pic de Tristaina (2878 m).  

Arribant a un primer molló de pedres, ja molt a prop del cim

Saxífraga a gairebé 2870 m d'alçada

Ja gairebé amunt, amb l'estany Forcat

Els darrers metres

Al cim del Tristaina, amb el massís de la Pica d'Estats al fons

Al cim del Tristaina, solitari a les dotze del migdia

Des del cim tenim un ferm panorama, amb l’imponent pic de Font Blanca, a l’est, i tota la cresta que l’uneix amb el Tristaina, on hi destaca el més proper pic de l’Arbella; pel costat oest de la serra de Tristaina, el pic de Costa Rodona i al darrera el pic de l’Estany Forcat, i més enllà hi podem veure, malgrat el dia un xic calitjós que tenim avui, el sector de la Pica d’Estats.

Un cop hem menjat i reposat forces (la ruta per les tarteres i vessants herbats ens ha cansat més del que preveiem), continuem planers uns metres fins a l’extrem oriental del Tristaina, amb vistes cap al nord a l’occità estany de Goelha, mentre que pel vessant sud comencem a veure fites que ens guiaran la baixada fins a la gran bretxa sud-est de la carena, sota la qual es despleguen, també al vessant occità, els estanys de l’Arbella.

A l'extrem est, amb el pic de Font Blanca

L'estany de Goelha al vessant occità

Anem baixant un primer ressalt per terreny a estones rocallós i a estones herbat. Quan sembla que el camí acaba penjat, una fita a mà esquerra ens indica la continuació de la baixada per una bona canaleta de roca, que gairebé no demana cap desgrimpada.

Comencem la dreturera baixada cap a la bretxa sud-est

Estanys de l'Arbella i pic de Font Blanca

Tram de petita canaleta

Un altre pas "divertit"

Seguim descendint per camí molt dreturer fins que arribem finalment a la bretxa sud-est (2694 m). A partir d’aquí anem baixant encarats al fons de la vall, mentre veiem, encara un xic lluny, el camí que volteja l’estany de Més Amunt per la seva esquerra hidrogràfica, que és el que ens convé agafar.

Deixem enrera la bretxa...

...mentre veiem el pic de l'Arbella, ratllat per una estreta canal

Ens dirigim directament cap a aquest camí, sense tenir necessitat de buscar més fites, cap a un evident esglaó tarterós, que discorre al costat d’una petita surgència, per on baixem sense dificultat fins a enllaçar amb el camí marcat que baixa pel vessant sud del Tristaina (una altra opció per pujar-hi sense passar per la bretxa), que seguim a l’esquerra.

Anem baixant a la vora d'una petita surgència

No triguem en passar pel trencall amb el camí de l’Estany Forcat, que mena a aquest estany i al refugi per la bretxa oest, per on hem passat en la ruta de pujada. Seguim recte, ara ja per camí molt fresat i en baixada suau, fins que en una nova bifurcació trobem a l’esquerra el camí que baixa del port de l’Arbella, senyalitzat com a GR (és l’Alta Ruta Pirinenca), mentre que per la dreta hi arriba el camí del Circ de Tristaina. Continuem en direcció sud pel camí dels Estanys, per on transcorre el GR, mentre anem vorejant per l’esquerra l’estany de Més Amunt (2330 m) i després l’estany del Mig (2300 m).

Ara ja per camí més fresat, que ja no deixarem

Estany de Més Amunt, amb els seus caients abruptes

Estany del Mig

Un cop a l’alçada de l'estany del Mig, el podriem vorejar pel seu extrem sud per anar a buscar el camí de l’anada per la costa de la Coma del Forat, però preferim completar la visita als llacs baixant pel nostre sender fins a l’estany Primer (2250 m).

Baixem cap a l'estany Primer

Una altra vista de l'estany Primer, el més accesible

L’anem resseguint fins a situar-nos a l’extrem sud, que gaudeix d’una bona panoràmica. Travessem la sortida d’aigües per un pontet de fusta i pugem uns metres fins a un collet, amb un plafó divulgatiu del circ glacial de Tristaina.

Darrer cop d'ull a l'estany Primer, des del collet

Des d’aquí el camí baixa un centenar de metres, amb diverses llaçades, fins al fons del torrent de la Coma del Forat, tributari del riu de Tristaina.

Baixem cap al torrent de la Coma del Forat

Travessem el torrent per un altre pontet de fusta i tot just enfront, pujant uns metres, aniriem a sortir a la carretera per on hem vingut. Tanmateix, preferim retornar per la vora del torrent, que va paral·lel a la carretera, per rastres de camí a través de matollar i en lleugera pujada, fins a sortir a l’aparcament de la Coma, on arribem certament cansats però molt contents d’haver realitzat aquesta completa excursió pels estanys i el pic de Tristaina.

Consideracions finals. Ara que coneixem el terreny. pensem que el millor per una ascensió ràpida és fer l’anada pel camí fresat que voreja per la dreta els dos estanys superiors fins a la bifurcació amb el camí de l’estany Forcat per la bretxa oest, seguir recte per pujar al cim per la ruta del vessant sud o bé per la bretxa sud-est (més elegant), i baixar després, amb desgrimpades fàcils, cap a l’esmentada bretxa oest, on podem decidir de continuar per les tarteres del circ de Tristaina o anar a buscar l’anterior bifurcació per fer el retorn més plàcid per l’esquerra hidrogràfica dels estanys; podem obviar l’estany Primer, que ens fa sortir un xic lluny del punt de partida, per retornar més directament per la costa de la Coma del Forat.

VENTU AMORÓS. Activitat realitzada el dia 10.08.23 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

dijous, 3 d’agost del 2023

Una (altra) experiència eslovena

7-12.07.23  Amb aquesta ja són tres les vegades que he anat a Eslovènia i la segona que ho faig amb el meu germà Sebastià. L’any passat hi vam anar amb un grup amb el qual vam aconseguir pujar el Triglav que, amb els seus 2.864 m, és la muntanya més alta d’Eslovènia. Allà vam conèixer l’Alenka qui serà la nostra guia d’enguany i en exclusiva.

Els Alps Julians des del cel

L’Alenka doncs ens ve a rebre a l’aeroport de Liubliana i, després de tres hores de cotxe, arribem allà on viu, un preciós refugi situat al cul del món... no, un xic més enllà, al cor dels Alps Julians, dits així per obra i gràcia d’en Juli Cèsar.

Casa de l’Alenka al cor dels Alps Julians

Parlem de l’ascensió que farem demà: el Mangart de 2.679 m. Aquesta és la tercera muntanya més alta d’Eslovènia, després del Triglav i l’Škrlatica, i fa frontera amb Itàlia. Molt a primera hora esmorzem i, després de dues hores de cotxe, ens plantem davant  la cara per on puja la ruta eslovena. Fa por però apretem les dents i amunt que fa pujada!

El Mangart des del vessant eslovè

Via d’ascens al Mangart

Ens acostem a la base de la roca

El recorregut està equipat i és una autèntica passada. Són uns 500 m de desnivell que cerquen el camí més lògic, aquell per on baixa l’aigua quan plou. Així anem seguint feixes i canals fins atènyer la cresta per on accedim al capdamunt del cim.

Seguim un recorregut equipat sobre feixes...

...i canals


Arribem al fil de la cresta

Progressant per la cresta

Arribant al cim

Fotocim

Vistes al Triglav

Després del merescut descans, i esgotat el temps per contemplar el magnífic paisatge presidit pel majestuós Triglav, toca baixar per la via normal italiana que de normal no té res, ja que es tracta d’una “timba” paorosa que s’obre sota els nostres peus i on cal anar amb molt de compte, ja que un error podria ser fatal.

Iniciem el paorós descens...

... pel vessant italià

És en aquest descens quan quasi em cau al damunt una pedra grossa com un canti. M’amago com puc sota el casc mentre la pedra esclata a un pam de la meva orella i els seus bocins es perden per l’abisme... He tornat a néixer!!!

El final del descens

Després de tantes emocions, l’endemà ens dediquem a fer el turista per Kobarid on hi ha el famós salt de l’Slap (o de Kazjak), una cascada de 15 m que va a parar a una piscina d’aigües color turquesa i tot dins d’una cova de parets folrades de molsa. I també ens vam deixar caure pel museu a l’aire lliure de Kolovrat on hi ha tota una línia de trinxeres, restes d’edificis i coves excavades a la roca per l’exercit italià durant la Primera Guerra Mundial.

En arribar de nou a casa esclata una tempesta “Made in Julian Alps” que no deixa de bramar en tota la nit. Estem segurs que demà no farem res, però contra tot pronòstic l’Alenka diu que demà diana a les 6 del matí... jo al·lucino!!! A les 6 del matí segueix plovent però agafem el cotxe i, després de dues hores ens presentem a l’inici del corriol que porta al peu de la via ferrada de Mala Mojstrovka. Al cel hi ha un tímid sol. Així que, sense dir-nos res, tirem amunt.

Anem cap al peu de la ferrada de Mala Mojstrovka

La via és una passada de maca, amb trams molt exposats. Això és molt normal en aquest país on tenen una altra concepció de la muntanya molt diferent de la nostra... són com d’una altra galàxia!

A les 10 del matí, però, s’acaba el nostre crèdit i esclata una tempesta de collons que me’ls posa per corbata, i encara sort que no és elèctrica! Un cop finalitzada la zona tècnica, sortim a una carena que porta al cim pel qual passem ràpidament i baixem a tota hòstia cap al cotxe on arribem xops però contents. L’endemà toca descans total ja que també plou.

El dia del retorn a Barcelona, el nostre vol surt a les 9 del matí però sortim de ca l’Alenka a les 5, i encara sort ja que als dos quilòmetres trobem la pista barrada per un arbre caigut... cap problema! L’Alenka va a buscar un noi que es presenta amb una motoserra, i cap a Liubliana que falta gent!

Amb tres hores som a casa, però l’equipatge s’ha quedat a Frankfurt. El rebem l’endemà amb les excuses pertinents. Ara toca obrir-se a nous projectes, o millor dit “somnis”.

JAUME SALAT. Activitats realitzades els dies 7-12.07.23 per Jaume Salat i Sebastià Salat.

dimarts, 18 d’octubre del 2022

Pic de Baborte

1-2.10.22  Després d’una primera glopada de fred a inicis de tardor, pel primer cap de setmana d’octubre anuncien un temps esplèndid... És el moment de moure’ns cap al pic de Baborte, situat al nord de la Vall Ferrera a l’ombra de tota una constel·lació d’emblemàtics “tresmils” com són la Pica d’Estats, el Sotllo, el pic de Verdaguer, la Punta Gabarró i el Montcalm. Creiem que, ja passat l'estiu, aquest racó del Pirineu no estarà gaire concorregut.

El Sotllo i la Pica des del coll de Baborte

Amb aquest pensament tant innocent fem cap al Pallars Sobirà i, poc més amunt de Llavorsí ja entrem de ple a la Vall Ferrera. Des d’Areu, el darrer poble de la vall, prenem la llarguíssima pista de terra que recorre aigües amunt el curs del riu Noguera de Vallferrera. En passar pel Pla de la Farga ja veiem que a l’aparcament no hi cap ni una agulla... boletaires, pensem nosaltres. Així, al cap d’una hora de prudent conducció per la pedregosa pista, arribem a l’aparcament del pont de la Molinassa que està buit... estarem sols.

Creuem el pont sobre el barranc de Sotllo

Amb aquest convenciment tan innocent, creuem els ponts sobre la Noguera de Vallferrera i el barranc de Sotllo, per on l’aigua baixa impetuosa, i ja enfilem cap a la cabana de Bassello (o Bacello). El camí està folrat de safrà bord (Crocus nodiflorus), les flors de la tardor per excel·lència que donen color als prats ressecs per la sequera.

Safrà bord

La cabana de Bassello

La cabana amb els pics de Norís i Monteixo al fons

A la cabana aprofitem per fer un petit descans abans d’emprendre la costeruda pujada que ens deixa a les envistes de l’estany de Baborte i el refugi homònim. Al vessant nord encara queden petites congestes de la primera nevada de la temporada. Abans d’arribar al refugi, però, aprofitem per omplir les cantimplores en una font propera a l’estany.

Estany de Baborte

Anem cap al refugi...

...tot rodejant l’estany

Aquí ja tenim la primera sospita de que no estarem tan sols com pensàvem, però la sorpresa ens l’enduem quan, arribant al petit refugi metàl·lic, dit del Cinquantenari, ens assabentem de que ja són 11 les persones que pensen pernoctar... i encara hi ha més en camí! Les “mentes pensantes” comencen a fer els seus càlculs i a l’Alfons li sembla que estem a la cambra de proa d’un submarí... i té raó!

Al petit refugi no hi cap ni una agulla

Al final aconseguim encabir-nos, com sardines en una llauna, 18 persones i un gos talla XL en un refugi de 9 places, cosa que jo no ho havia vist mai, i el més bo és que tots pensàvem que estarien sols a la muntanya... que innocents!

Primeres llums sobre l’estany de Baborte

Després de passar la nit, més o menys bé segons la situació, a les 7 del matí sonen els despertadors. Tots ens posem en marxa al mateix temps i sortim a fora del refugi a esmorzar ja que dins és impossible, i encara sort que no fa massa fred. Nosaltres a les 8 del matí ens carreguem les motxilles a l’esquena i marxem en direcció nord tot travessant el circ de Baborte, ple de petits estanys on s’hi emmirallen els relleus que ens envolten encara enfarinats per la nevada de divendres.

El Tres Pics sobre la coma de Baborte

Així arribem al coll de Baborte, just sobre la Coma de Sotllo i els seus estanys, on tenim una primera visió del grandiós conjunt de muntanyes que acompanyen la Pica d’Estats, així com de l’estany de Sotllo encara a l’ombra. A llevant del coll s’aixeca l’alterós pic de Pedres Blanques i a ponent el nostre objectiu: el Pic de Baborte.

El Sotllo i la Pica ja treuen el cap sobre el coll de Baborte

La trilogia formada pel Pic Verdaguer,
la Pica d’Estats i la Punta Gabarró

Després d’un breu descans, prenem un corriol marcat amb fites que s’enfila decidit entre blocs de pedres i claps de gespa on s’hi acumula una mica de neu. Conforme pugem el trams rocosos es fan més freqüents i hem de grimpar una mica però sense cap perill.

Pugem cap al Pic de Baborte

Travessant un tram rocós

Ens enlairem per sobre el Circ de Baborte

Al cap de dues hores d’haver sortit del refugi, arribem al cim del Baborte (2.934 m) on, després de felicitar-nos per tan lluïda ascensió i fer-nos les “fotocim” de rigor, ens quedem una bona estona fent un mos i contemplant el paisatge que se’ns desplega al nostre voltant on, a ponent, tenim el massís de la Maladeta, presidit per l’Aneto i la seva exigua gelera, seguidament tenim els pics de Mont-roig i Certascan al nord, ben a prop estan el Sotllo i la Pica d’Estats i, finalment, el Medacorba, Norís i Monteixo tancant l’horitzó per l’est i el sud.

Al cim del Baborte amb vistes a la Maladeta,
Mont-roig, Mont Valier i Certascan

Fotocim

Retornem pel mateix camí d’anada

Un cop repassats tots aquests imponents relleus toca abandonar el cim ja que, encara que és molt aviat ens espera un descens de 1.100 m de desnivell fins arribar de nou a l’aparcament del pont de la Molinassa, on ens espera el cotxe i un bon bany de peus a les fredes aigües del riu Noguera de Vallferrera.

ISABEL BENET. Activitat realitzada els dies 1-2.10.22 per Isabel Benet, Alfons Belinchón i Ramon Boldú.