Nadal als Cingles de Bertí

Sempre quan arriba Nadal, els integrants de l’activitat d’avui anem a contracorrent i fem alguna caminada quan tothom està entaulat i, és clar, trobem la muntanya ben tranquila i solitària, amb l’afegit que aquest dia acostuma a fer bon temps.

El nostre regal de Nadal és fer una excursió pels Cingles de Bertí, tot pujant pel Sot del Bac i baixant pels Sots Feréstecs. Deixem el cotxe a l’estació del Figaró, on hem arribat per la C-17, i sortim pel carrer de Ramon Mestre, per creuar poc després la via del tren per un pas a nivell. Continuem per una pista, seguint les marques del PR-C 33, que s’endinsa cap al Sot del Bac. Fa un vent fort i fred que ens fa tèmer el pitjor però un cop entrem de ple a la vall del torrent del Bosc Negre quedem arrecerats i la roba comença a sobrar.

Poc després el PR deixa la pista i segueix per un sender, a mà dreta, que primer planeja uns metres i després puja a mà esquerra per tal de guanyar alçada per damunt del llit del torrent. Aquest camí puja i planeja alternativament sota un espés bosc d’alzines i roures, cosa que el fa molt agradable.

Aviat veiem a mà esquerra una desviació que puja al monòlit conegut com a “Tap de Xampany” i poc després un altre sender que s’enfila a la roca anomenada “la Quilla”, i és que el Sot del Bac ha estat, i és, una escola d’escalada d’alt nivell.

Tot seguit el camí passa a frec d’una balma, i el bosc més esclarissat ens descobreix un espectacular paisatge de parets i agulles, entre les quals destaquen les de “les Germanes”.

Un viarany a mà dreta ens permet de baixar a tocar del torrent per tal de contemplar el Salt del Prat on una petita gorja recull l’aigua que regalima per un tobogan de molsa.

Tornem al camí principal que amb un parell de corbes supera el paquet calcari i ens situa al capdamunt del cingle on les vistes de la vall són impressionants.

Aquí aprofitem per a fer un mos ja que el nostre estómac així ens ho reclama. Després d’esmorçar en aquest balcó tan especial, seguim pujant, sempre pel PR i flanquejats per matolls de bruc d’hivern (Erica multiflora) profusament florits.

Arribem al coll de la Pedra Dreta, des d’on contemplem la Trona, gran roca cilíndrica adossada al cingle principal com si fos un àbsis.

La Trona, vora el coll de la Pedra Dreta

El camí que puja a la Trona

Un preciós camí de grau permet superar aquesta nova graonada i, un cop a dalt, val la pena desviar-se uns metres per tal de situar-se a l’extrem d’aquesta proa des de la qual podem veure el massís del Montseny, la Serra de Cabrera, el Puigsacalm i el Canigó timidament nevat. Cap al sud el paisatge roman sota un mar de núvols.

Dalt de la Trona

Abandonem la Trona i seguim pujant en direcció al mas de Bellavista. Al capdamunt del cingle ens unim al GR-5, que seguirem a partir d’ara i que també és Camí de Sant Jaume assenyalat amb les cèlebres fletxes grogues i també amb la petxina. Anem a frec del caire del cingle amb balconades que ens ofereixen enlairades vistes sobre el sot del Bac i de la Trona que anem deixant enrera.

La Trona des del capdamunt de la cinglera

Passem sota una línia elèctrica i anem paral·lels a ella durant una bona estona pel damunt el marge d’un camp abandonat que segurament pertanyia a Can Rumbeia, les ruïnes del qual apareixen, recentment desbrossades, a tocar del camí. Entrem en un petit bosc d’alzines i arboç i sortim a un camí carreter que seguim a l’esquerra en direcció a uns camps de conreu que rodejem fins que anem a sortir a una trifurcació de pistes; aquí deixem el GR i seguim les fletxes grogues i també marques verdes fins arribar tot seguit a un mirador amb una taula de pedra, des d’on tenim una bona vista sobre la vall dels Sots Feréstecs, que formen la capçalera del torrent de Maries; així mateix, la vista del Pirineu s’eixampla i el Tibidabo sobresurt d’entre la boira com una illa. Cal dir que els Sots Feréstecs van inspirar la coneguda novel·la del mateix nom de l’escriptor Raimon Casellas, publicada l’any 1901.

Com és massa aviat per dinar en aquesta taula de pedra, seguim breument per la pista, que abandonem tot seguit per un sender a mà esquerra que es dirigeix al grau de Montmany, mentre observem que, malgrat que ja estem a l’hivern, encara ens sobrevolen alguns falciots.

Baixant pel grau de Montmany

Iniciem el descens pel costat d’una tanca metàl·lica fins a un coll on deixem les marques verdes, que segueixen fins al coll d’en Tripeta passant pel Puig Ciró. Nosaltres baixem pel grau de Montmany, marcat amb fletxes i marques blaves, que va seguint la línia elèctrica. Tenim a sota nostre el gran mas de Montmany, unes pistes de tennis, la torre del santuari de Puigraciós i la silueta de les ruïnes del castell de Montmany. El camí baixa fort tot fent ziga-zagues que conserven l’empedrat original i anem deixant sobre nostre l’imposant cinglera.

Quan arribem al final del grau, anem planejant fins a trobar el camí carreter que baixa del coll d’en Tripeta, on recuperem les marques verdes. De baixada passem a tocar de les ruïnes de la Rovira, històric mas del s.XIII, del qual només en resten algunes parets i una part de l’era. Poc després, en una preciosa esplanada, aprofitem per a fer el “Dinar de Nadal”. El silenci és total.

Arribant a Sant Pau de Montmany

Després de tan esplèndid àpat, seguim baixant fins a passar davant de les ruïnes de l’esglèsia de Sant Pau de Montmany (s. XVII), amb la façana principal migpartida per una gran esquerda, i tot seguit pel mas de Montmany, on hi veiem una gran quantitat de vehicles abandonats i escampats per totes les edificacions. Just aquí comença l’asfalt de la carretera per la qual ens dirigim de nou al Figaró. Per aquesta carretera (4 Km), avui solitària (no ens passarà cap vehicle) avancem pausadament, tot fruint del sol de la tarda, dels contraforts del Cingles de Bertí que tenim a mà esquerra (molt interessants des del punt de vista geològic), i de la vista que tenim a mà dreta sobre la barrancada dels Sots Feréstecs i del petit nucli de Montmany, sobre el qual s’alça la torre del santuari de Puiggraciós.

Passem a tocar d’un antic forn de calç (s. XVIII-XIX), a l’esquerra de la carretera, i pocs metres després, just abans del Km 3, el camí que indica l’estació de Figaró es desvia a la dreta en direcció al mas de Can Oliveres; aquest camí fa en realitat una gran marrada i no és recomanable agafar-ho. Seguim un darrer quilòmetre per la carretera, tot passant prop de la font de Can Cabona, que no raja ni una gota, i per una casa molt curiosa que té l’aspecte d’un “Castell de les Tenebres”, fins que, amb les darreres llums d’aquest dia de Nadal tan particular, arribem de nou a l’estació del Figaró.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 25.12.12 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

Visita a Oroners

El conjunt medieval d’Oroners (s.XI), a la Noguera, format pel castell, l’esglèsia romànica del Remei i restes d’habitatges del primitiu vilatge, destaca per l’espectacularitat de l’entorn on està situat, doncs es troba dins d’una gran balma sobre un espadat que s’aboca al pantà de Camarasa, i també pels curiosos grafits medievals que es conserven a les parets de l’esglèsia i del castell. Cal dir que des de mitjans del segle XII la població va anar deixant la balma per ocupar un nivell inferior, prop del riu Noguera Pallaresa, fins que la construcció del pantà de Camarasa (anys vint del segle passat) va negar la part més baixa del nucli i la totalitat de les terres de conreu, fet que obligà els seus habitants a abandonar definitivament el poble.

Aprofitant que avui hem anat a Os de Balaguer per fer la nostra compra anual de l’excel•lent oli de la Noguera (molt recomanable el de Freixe-Solà), hem proposat als nostres amics de fer una visita a Oroners. Així, hem seguit fins a Àger i hem continuat per la mateixa carretera fins que, prop de la desviació cap a l’Ametlla de Montsec, que veiem un xic enlairat a l’esquerra, surt a mà dreta de la carretera una pista on tot just a l’entrada aparquem els cotxes.

Comencem a caminar davallant suaument per aquesta pista, tot passant pel costat d’una plantació d’ametllers, fins arribar en cinc minuts a una caseta d’un transformador de llum, prop del qual surt a mà dreta el sender local (senyals blancs i verds) que porta al castell d’Oroners i l’ermita del Remei (52 minuts segons el pal indicador).

Montsec de Rúbies, Baronia de Sant Oïsme i pantà de Camarasa

Per aquest sender anirem tenint enlairades vistes sobre el pantà de Camarasa i la baronia de Sant Oïsme, així com del viaducte del tren de la Pobla. Aviat creuem el petit barranc de Marcó i uns deu minuts després travessem el riu Fred de Pui (nom que avui li escau a la perfecció doncs tot l’entorn de l’obaga està gebrat), mitjançant un precari pont inclinat de troncs humits i fustes mig despreses; afortunadament, unes cordes a cada costat que fan de passamà ens ajuden a superar-lo sense que ningú de nosaltres es precipiti al riu…

El pont precari sobre el riu Fred de Pui

Una de les moltes plantes gebrades

Continuem el nostre camí, que alterna trams d’obaga (roureda) i de solana (matollar i carrasca). A mesura que ens acostem al poblat, anem trobant grans conjunts de fites al marge del camí. Passem a frec d’una de les cases que es trobava als afores d’Oroners, sobre el nucli que ara està negat, i no triguem en arribar a una bifurcació; pujem a la dreta per un corriol que travessa una feixa, al peu del Penyal de la Mare de Déu, fins arribar a la gran balma on trobem en primer lloc l’ermita romànica de la Mare de Déu del Remei d’Oroners (s.XI).

Esglèsia de la Mare de Déu del Remei

Aquesta esglèsia, adossada a la roca de la balma, consta d’una nau amb un absis d’estil llombard, això és, amb arcuacions i faixes o lesenes; dins la nau, en el pilar de l’arc toral que dona pas a l’absis, podem veure un grafit representant un pantocràtor (Crist en actitut de beneïr emmarcat per un cercle o mandorla).

L’esglèsia ocupa la part inferior de la balma; aquesta té uns 200 m de llarg per uns 10 de fondària, amb una inclinació que segueix els estrats del cingle de calcàries en les que es poden observar uns petitíssims fòssils, com grans de sorra, anomenats alveolines, els quals es disposen formant la característica laminació encreuada pròpia dels ambients mareals.

A l'entrada del castell d'Oroners

Estrats amb alveolines

A la part superior de la balma es situa el castell. Entre les dues edificacions hi ha les restes totalment enrunades dels habitatges del poble medieval; més amunt del castell hi ha més restes d’aquests habitatges. Del castell es conserven encara en peu dues estances, sobre les que han caigut diversos blocs de pedres despresos del sostre de la balma.

Al nivell superior del castell

Aquestes estances havien tingut un pis superior, i precisament al nivell superior de la primera hi podem veure, en l’arrebosat de la paret de la balma, tot un conjunt de grafits medievals; hi destaquen diversos cavallers amb ballestes, llances, escuts i els cavalls ben guarnits, un ballester a peu, un músic tocant una mena de violí i diversos personatges en actitud de dansa amb les mans enllaçades, tal com si fos una mena de sardana.

Cavaller

Ballester

Grup de dansaires

Músic i dansaires

Després d’una bona estona explorant cada racó d’aquesta interessant balma, i vigilats de prop pels voltors que nidifiquen al capdamunt de la cinglera, retornem pel mateix camí al punt de partida.

Retornant per sota el Penyal de la Mare de Déu

Ens recuperem de tot aquest esforç dinant d’allò més bé al càmping d’Àger (molt recomanable també), i acabem la jornada passejant pels estrets carrers medievals de la població, amb l’obsequi final d’un capvespre que tenyeix de tons daurats les parets del Montsec.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 8.12.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós i Anna Torres, amb els amics Emi Guerrero i Toni Santos.

Escalant a Montgai: Cresta del Tio Maria

Aquest dissabte hem quedat per anar a escalar a Montgai. A mig camí de Camarasa fem la parada quasi obligada al bar Sport de Bellcaire, no sols perquè tenim gana sinó també perquè fa un fred que pela (-4 ºC). Allà, com quasi sempre, coincidim amb altres companys de l’Àliga que van a escalar al Montsec. Després d’una agradable conversa i d’uns cafés amb llet que ens reconforten d’alló més, fem el pensament d’arrencar de nou… quina mandra!

Quan arribem al Pont d’Escalera, sobre el Segre, una tènue boirina encara cobreix les agudes crestes que tant abunden en aquesta regió d’intrincada geologia on les roques van ser literalment atropellades pel Montroig ara fa ja tant de temps… Com que segueix fent fred i el nostre objectiu, la cresta del “Tio Maria”, resta embolcallat per la gèlida boira decidim que el més prudent és esperar un xic, estona que aprofitem per a fer “investigació” pel peu d’altres vies que hi ha per les rodalies.

També veiem que al vessant sud de la Roca dels Bous, just per sobre de la carretera, hi ha una teulada que protegeix un important jaciment arqueològic el qual ha lliurat força material dels nostres avantpassats neandertals. Un plafó situat al parquing ens informa de que s’hi estan fent excavacions des de l’any 2001 per part d’un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona.

A mig matí sembla que la boira escampa i un sol feble il·lumina la cresta que adquireix tonalitats daurades, per això anem al seu encontre per un camí que s’endinsa al Clot del Roure; just enfront tenim un terraplè damunt el qual hi circulen els trens de la Pobla de Segur. Quan ja estem al peu de la cresta hem de creuar el torrent i seguir per un corriol que ens porta a l’inici de la via.

En el primer llarg la progressió es fa damunt una roca llisa però molt ajaguda que ens deixa al peu de la cresta pròpiament dita i on comença l’autèntica escalada. Cada cop fa més sol però per contra s’ha girat un ventet gelat que ens entumeix les extremitats.

El segon llarg no és dificil si exceptuem un pas d’adherència en el que, per sort, hi ha molt bones preses per a les mans, però les tenim tant gelades que això ens resta tacte i el pas es fa realment dificultós.

El tercer llarg és el que té el pas més dificil de la via: un diedre molt obert i vertical amb una gran esquerda al mig. Aquí en Jaume, apiadant-se de nosaltres, ens deixa un parell d’estreps sense els quals no hauriem pogut superar aquest mal pas.

A partir d’aquí la resta de la via és un gaudi pels sentits, doncs l’aresta es fa cada cop més estreta i va guanyant alçada sobre el paisatge que ens envolta: al nord s’alça el poderós Montroig, per ponent tenim els agrests contraforts del Tossal de Sant Cristòfol i al sud s’estén plàcid el pantà de Sant Llorenç de Montgai.

Al final quasi ens desplacem per la cresta com si es tractés d’una corda fluixa: la impressió és total!

La via acaba sobtadament damunt una gran esplanada herbada molt a prop de les ruïnes del Mas d’en Cinto. Fem les darreres fotos al Montroig innudat pel sol de tarda i baixem ràpidament a l’aparcament… perquè ens esperen uns deliciosos entrepans al bar Sport de Bellcaire!!!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 1.12.12 per Isabel Benet, Alfons Belinchón i Jaume Salat.

Pels voltants del Bruc amb bicicleta

Són les 8:05 del matí. Les “Isabels” estem a bord d’un tren en direcció a Cardedeu on ens espera el Ferran per tal de fer una sortida per la Serra de Marina que ja fa temps que prepara. Quan arribem a l’estació està plovent amb ganes… per a variar! El Ferran se’ns acosta i només diu una cosa: Pla B. Aquest consisteix en carregar les bicis a la seva “furgo” i anar a buscar un lloc on no plogui… dificil decisió car sembla que tota Catalunya estigui sota una espessa capa de núvols. El Ferran proposa d’anar al Bruc… dit i fet!

Farem un circuit semblant al que es pot veure en un plafó situat a la Plaça de l’Era on hi ha l’Ajuntament i l’oficina de turisme del Bruc. Sortim en direcció al Castell passant per Can Salses. No fa un dia meravellós però sembla que aguantarà.

Creuant camps d’ufanoses oliveres i vinyes de vermelloses fulles arribem al que havia estat una bòbila o forn on es fabricaven teules i maons. Es nota que la zona està acabada de desbrossar perquè es veu tot molt net de vegetació.

Poc després passem pel mig de l’era de Cal Marquès amb certa por ja que un cartell ens adverteix que aquesta és una finca particular i que el pas està prohibit, però el Ferran no s’arruga davant de res i nosaltres el seguim… ves quin remei! Des d’aquí anem cap a la urbanització del Bruc Residencial que creuem passant a frec del cementiri i de l’Alzina Grossa, un exemplar monumental curosament protegit per una tanca de pedra.

Poc després entrem al nucli històric de Collbató, i com que encara és aviat decidim baixar a Esparraguera pel Camí de Sant Jaume, el qual surt per l’Arc d’en Bros on un plafó ens assabenta de la seva història.

El camí que va a Esparraguera és una pista que baixa paral·lela al torrent de la Galetxa fins al polígon industrial de Can Roca on, ja per asfalt, arribem al centre urbà. A la terrassa d’un bar situat enfront de la seva magnífica esglèsia, que sembla més aviat un castell, fem el vermutet de rigor.

Tornem pel mateix camí d’anada i quan arribem a Collbató passem pel Pujolet a visitar els amics Toni i Mercè i així d’aquesta manera ens enterem que ha estat el Toni el responsable de la neteja dels voltants de la bòbila de Cal Marquès també anomenada, segons el Ramon de Cal Xico del Bruc, Forn de Moros.

Després de petar la xerrada durant una bona estona, seguim camí en direcció a la Vinya Nova, atiborrada de gent i on es respira una agradable aroma de carn a la brasa… Quina gana!!! La nostra ruta continua, més tranquila, per Can Jorba, El Castell i Can Salses.

Passades aquestes masies, entrem finalment al nucli del Bruc, on ens esperen unes delicioses menges que devorem ràpidament. De tornada amb la “furgo”, el sol entre la pluja ens regala un preciós arc de Sant Martí, l’anunci de que ja es va preparant un altre dilluns meravellós...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 18.11.12 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Ferran Guillén.

Per la Ruta del Ter amb bicicleta (I)

Camprodon - Vallter 2000 - Camprodon (48 Km)

Quan el passat mes d’agost les “Isabels”, tot fent el camí de Sant Jaume, vam creuar el riu Ebre pel Puente de Piedra a Logronyo, se’ns va anar l’olla: per l’any que ve… el descens de l’Ebre? Per això estem cercant informació pel nostre proper repte: el Camí Natural de l’Ebre o GR-99, i per a entrenar-nos en això de baixar pels rius hem programat el descens del Ter per etapes, i com que no tenim vehicle de suport, abans de fer el descens vam haver de fer l’ascens a Vallter des de Camprodon.

Així que avui deixem el cotxe en un aparcament a tocar del riu on uns panells ens informen sobre la Ruta del Ter. Sortim per la carretera GIV-5264 en direcció a Setcases, tot passant per Llanars i Vilallonga de Ter en suau però constant pujada.

Veiem el poble de la Roca allà dalt arraulit al voltant de la seva penya calcària que li proporciona protecció del vent tramuntanal que baixa de les altes carenes. Avui, però, el dia és magnífic amb una combinació de cel blau, sol lluminós, muntanyes lleugerament nevades i els colors càlids de la tardor amb els prats molt verds després de les darreres pluges que tanta falta feien.

Després de la desviació al poble de Tregurà, la vall s’estreny sobtadament i la carretera passa a frec del riu que baixa tot saltironant entre els blocs del seu llit. Arribant a Setcases la carretera comença a enfilar-se.

A partir d’aquí uns plafons, situats a cada quilòmetre de l’ascens, ens informen de l’alçada a la que ens trobem, els quilòmetres que falten i el pendent: ens queden uns 880 metres de desnivell.

Gràcies a aquests plafons ens enterem que el pendent oscil·la entre un màxim del 9,8% i un mínim del 3%. Poc a poc, però sense defallir, malgrat que el tràfic és intens i la carretera és un xic massa estreta, anem pujant enmig de l’escenari impressionant de la Coma de l’Orri i les crestes dels Gra de Fàjol.

A mitja pujada ens aturem en una font per reomplir els bidons, ja que l’ascens ens fa suar de valent. A partir d’aquí ja comencem a veure les primeres acumulacions de neu al marge de la carretera, preludi del que ens trobarem més amunt.

Després d’un tram amb poc pendent, el qual ens permet descansar, ja només resten les darreres corbes de la carretera abans d’arribar a l’estació d’esquí de Vallter 2000.

L’estació d’esquí encara està tancada però hi ha moltíssimes famílies amb nens gaudint d’aquestes primeres neus de la temporada.

Després de la Cocacola de rigor fem balanç de la pujada: des de Camprodon fins a Vallter hem fet 1200 metres de desnivell amb una distància de 24 Km i en poc més de tres hores. Ara toca el que hem vingut a fer: el descens del riu Ter. Aquesta ruta està marcada amb uns quadrats vermells per als ciclistes i verds per als caminants. Quan els itineraris coincideixen els quadrats són meitat vermell I meitat verd.

Des d’aquí dalt els caminants surten del refugi d’Ulldeter pel camí que baixa seguint el curs del riu mentre que els ciclistes sortim de l’estació de Vallter per la carretera fins a Setcases. La pujada que tant ens ha costat de fer, la baixem en poc menys de mitja hora!

Entre Setcases i Camprodon els ciclistes hem de seguir per la carretera mentre que els senderistes es desvien a mà esquerra en direcció a Llebro, i a partir de Vilallonga de Ter segueixen la riba dreta fins a Camprodon.

Tot seguint la carretera arribem de nou a Llanars on aprofitem per a visitar la seva esglèsia romànica dedicada a Sant Esteve.

Quan arribem de nou al pàrquing de Camprodon fem un cop d’ull al plafó sobre la Ruta del Ter i així ens fem una idea de la propera etapa que ens espera: Camprodon-Ripoll. Seguirem informant.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 2.11.12 per Isabel Benet i Isabel Salvia.