Centre Excursionista Àliga

Excursió a la serra de Llaberia

2012-01-28T00:00:00.010+01:00

La serra de Llaberia forma part de les tarragonines serres del Mestral (juntament amb la Mola de Colldejou, el Cabrafiga i les muntanyes de Tivissa i Vandellós, entre d'altres). El seu punt culminant és la Miranda de Llaberia, des d’on, si la boira ho permet, les vistes panoràmiques són magnífiques.

Serra de Llaberia des de Colldejou

Aquest dissabte el dia es presenta fred i rúfol. El vent amenaça la sortida però les nostres ganes de caminar i de descubrir aquests indrets ens aboquen a iniciar aquesta aventura amb molta il·lusió i determinació. Així, des del tranquil poble de Colldejou, seguim el GR-7 i, abans d’arribar al coll de Guix, fem la paradeta de rigor per esmorzar. Amb la panxa plena, continuem pel GR tot passant per la font de l'Abellar i pujant després pel grau o camí dels Revolts. Absolutament preciós! La vegetació és ufanosa i humida, i el camí està empedrat i encara manté els marges intactes en alguna corba.

Al final del grau arribem al Portell de Llaberia, on deixem el GR, i continuem en direcció est, sense un sender evident però seguint unes marques de pintura blava, a la vora dels cingles, per on tindriem bones vistes si no fos per la miqueta de boira que ens entela el paisatge. Arribem a la roca Foradada, on un valent expedicionari s'atreveix a posar-se al capdamunt de l'arc mentre la resta l'acribillem amb fotografies.

A partir d’aquí continuem seguint les marques blaves en direcció al cim de la Miranda de Llaberia (919 m), on hi ha instal·lat un ràdar meteorològic sobre un gran edifici de formigó, el qual ens serveix de paravent.

Quina llàstima que no poguem estar-nos una bona estona; el temps ens empeny a continuar sense treva. Baixem per la pista que es dirigeix al poble de Llaberia fins al collet dels Collivassos, on seguim en direcció al Mont-Redon (pal indicador), però en arribar al Portell de l'Heura el fort vent fa que escurcem notablement l'excursió ja que, deixant de banda el Mont-Redon, baixem directament cap al nostre seguent objectiu, el Cavall Bernat de Llaberia (825 m).

Aquest cim és una gran mola relativament aèria i amb algun pas de grimpada. La pujada és opcional, però la gran majoria de nosaltres deixem les motxilles al peu i així pugem més lleugers de pes. L’ascensió val la pena ja que, com el temps millora, el sol ens escalfa els cossos, ens il·lumina i sense boira podem albirar la Costa Daurada amb les seves poblacions costaneres.

De baixada passem per l'alterós costat dret del Cavall Bernat i anem baixant per un corriol bastant net de vegetació, marcat primer en groc i després amb senyals de PR molt noves, que ens porta a la font del Bullidor on ens aturem a dinar aprofitant la poca estona de sol que encara queda. El gos Pongo també s'hi apunta a aquest àpat, que fem sense entretenir-nos gaire, doncs el fred és viu i comença a entumir-nos els membres.

Des d'aquí la baixada cap a Colldejou es fa ràpida i agradable, ja que quan arribem al poble encara hi toca el sol. Tot seguit, ens fiquem dins el bar del poble on, entre cervesa i cervesa, iniciem una ronda de converses que no hem pogut tenir durant l'excursió degut a l'alta velocitatr a la que anàvem. Sort que a la muntanya no hi ha ràdars, si exceptuem els meteorològics!

ISABEL BENET, SUSANA SANZ. Activitat realitzada el dia 28.01.12 dins el cicle de sortides col·lectives del Centre Excursionista Àliga.

Vilalleons, territori bandoler

2012-01-21T00:00:00.031+01:00

A les darreres pàgines d’un còmic sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, escrit i bellament il·lustrat per l’Oriol Garcia Quera, s’hi expliquen un parell d’itineraris circulars pels indrets més emblemàtics que solia freqüentar el també anomenat Perot lo Lladre. Al final de la ressenya hi trobareu tot de detalls sobre la seva vida i miracles.

Esglèsia de Santa Maria de Vilalleons

Aquest dissabte hem quedat per seguir el circuit que té per inici i final el petit nucli de Vilalleons, situat al sud-est de Vic entre Sant Julià de Vilatorta i Taradell. Aparquem els cotxes darrera l’esglèsia, d’origen romànic però convenientment modificada per tal de convertir-la en una casa-forta. Tenim sort que no hi ha boira i que el sol llueix amb força ja que aquesta sortida guanya molt si fa bon temps, encara que reconeixem que un xic de boira hi afegiria un cert misteri.

Comencem caminant uns metres per la carretera que es dirigeix al santuari del Puig l’Agulla, però aviat ens desviem per una pista que surt a mà esquerra i que té un pal indicador. Pugem passant a frec del mas de la Sala tot trepitjant unes roques plenes de fòssils marins que ens recorden que allà hi va haver un mar fa només… 40 milions d'anys.

Aviat trobem les marques del GR 2 que hem de seguir una bona estona. Anem tallant la pista fins que l’abandonem per a continuar per un sender que s’enfila per un llom boscós a buscar l’obaga de Montagut. Després de planejar i baixar un xic, arribem al santuari de Puig l’Agulla, amb hostatgeria i una capella neoclàssica adossada, la qual entrem a visitar.

Després de pregar a la verge que ens deixi tal i com estem ara, emprenem de nou la marxa per un sender que s’enfila pel vessant sud del Puig l’Agulla i va a desembocar a una ampla pista que seguim a l’esquerra en suau pujada cap a la carena principal que separa la Plana de Vic de les Guilleries. En sortir de l’espés bosc el panorama s’eixampla i ja podem veure el Pirineu, escassament nevat, i el Montseny amb un xic de neu que brilla a les parts més altes del massís.

Ens dirigim per la pista vers el sud fins al punt anomenat els Tres Termes on hi ha una pilona de padra que indica la divisòria dels termes de Sant Julià de Vilatorta, Viladrau i Taradell. Ara toca pujar per un sender que s’enfila directament cap al cingle, que guanyem després de superar un petit ressalt de pedra.

Situats al capdamunt de la cinglera només ens cal resseguir-la en direcció sud-est cap al Turó de l’Enclusa en mig de matolls d’arboç ben florits. Les roques que trepitgem són unes sorres grolleres, procedents de l’erosió dels granits del Montseny, en les que es distingeixen les dunes d’antigues barres litorals. Poc abans d’arribar al cim, però, un pal indicador ens informa de la direcció que s’ha de prendre per anar a les famoses “Cuines d'en Rocaguinarda”, unes petites balmes a mig aire del cingle on, segons sembla, el bandoler s’amagava quan anaven maldades. Nosaltres seguim amunt i passem de llarg el vèrtex geodèsic, el qual, per trobar-se envoltat de vegetació no ofereix cap interés, per a dirigir-nos al mirador de l’extrem del cingle on hi ha un màstil coronat per una senyera.

Al turó de l'Enclusa

Des d’aquí la vista és magnífica i el dia molt agradable i ens hi quedariem a dinar si no fos perquè és massa aviat. Després de fer un petit mos i contemplar el castell de Taradell, situat a l’altra vessant de la riera i damunt un turonet rocós, desfem el camí per a dirigir-nos a les “Cuines” i, com ja hem deixat el GR, ara hem de refiar-nos de les fites, les quals ens indiquen el punt per on hem de baixar la cinglera per tal d’accedir-hi.

A les "Cuines d'en Rocaguinarda"

Després d’una ràpida exploració, ja que el lloc no dóna per a més, tornem a pujar el cingle i seguim en direcció a Taradell en suau baixada per damunt les dunes petrificades on s’hi poden trobar petites crostes de malaquita, un mineral de coure d’un preciós color verd-blavós.

Després de passar a la vora del mas de El Bot, on anem en compte amb el seu “bestiar engegat” (segons indica un cartell), retornem a Vilalleons, tot creuant petits torrents i passant per la font del collet del Mig i pel rec de Vilalleons, petit embassament on hi veiem volar uns quants corbs marins, prop ja de la gran masia del Pujol.

Rec de Vilalleons

Tot seguit, i després de creuar una granja, arribem a la carretera d’accés al poble flanquejada per grans plàtans que semblen les costelles d’un gran animal prehistòric.

Dinem a la tranquil·la plaça de l'esglèsia i acabem, com sempre, al bar del poble, on surten a relluir nous projectes i propostes pels propers mesos.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 21.01.12 per Isabel Benet, Ventura Amoros, Susana Sanz, Alfons Belinchon, Isabel Salvia, Laura Cabedo, Carme i Teresa.

Perot Rocaguinarda, el bandoler amic del Quixot

Perot Rocaguinarda, el Roque Guinart del Quixot, també conegut com a Perot lo Lladre, va néixer l'any 1582 al mas Rocaguinarda d'Oristà, al Lluçanés, fill d'uns pagesos benestants. Als 19 anys va tenir problemes amb les autoritats d'Oristà i se n'anà a Vic amb el seu germà Cebrià, hereu del mas, per aprendre un ofici. Allà ingressà a les hosts de Carles de Vilademany, senyor de Taradell i cap dels nyerros de Vic, oposat al bisbe d'aquesta ciutat, Francesc de Robuster, cap del cadells.

Ruïnes del mas Rocaguinarda, prop d'Oristà

Grafits originals de Perot Rocaguinarda, prop del mas

Els nyerros i els cadells eren els dos bàndols (d'aquí la paraula bandoler) en què estava dividida la noblesa catalana des de finals del segle XIII a partir de les lluites de les cases nobiliàries dels Cadell, senyors d'Arsèguel, i els Banyuls, senyors de Nyer, al Conflent. Aquestes lluites centenàries arribaren a la seva màxima virulència al primer terç del segle XVII, en què el Principat restà gairebé migpartit entre aquestes dues faccions.

Sembla ser que aquesta rivalitat provocà els fets que impulsaren Rocaguinarda a la vida de bandoler. Un dia de novembre de 1602, quan aquest passava amb uns amics davant del palau episcopal de Vic, fou ferit per la guàrdia del bisbe. Un cop guarit a casa del seu protector o fautor Carles de Vilademany, formà una quadrilla i es venjà del greuge rebut atacant el palau del bisbe, que ocupà durant unes quantes hores; després es refugià a la muntanya.

En pocs anys Rocaguinarda esdevingué el cap més notable del bandolerisme català; lloctinents seus foren Jaume Alboquers, àlies l'Escolanet de Polinyà; Joan Gili, dit Janot, de Vilalleons; i Gabriel Galí, àlies Barceló. L'any 1607 el virrei de Catalunya, duc de Monteleone, qui havia creat dos anys abans a Vic el cos armat de la Santa Unió per combatre els bandolers, dóna ordre de captura del ja famós Rocaguinarda. Poc després, en un enfrontament amb el batlle reial de Vilalleons, Perot i Joan Gili feriren uns quants homes del batlle quan els anaven a prendre; aleshores Rocaguinarda és declarat enemic del rei i "gitat de pau i treva", sentència que implicava una constant persecució per part de les tropes del rei.

Les contínues incursions de Rocaguinarda sobre el camí ral de Barcelona a Girona, el convertiren en una veritable obsessió per a les autoritats reials i tot intent de capturar-lo era infructuós. Sovint Rocaguinarda llançava cartells de desafiament contra els seus perseguidors. Tingué la protecció d'estaments religiosos, com els monestirs de Ripoll (on ajudà l'abat contra el capitost cadell Gabriel Torrent, àlies Trucafort) i de Sant Joan de les Abadesses, així com dels cavallers de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, al castell de Barberà. Hom creu que allotjat en aquest castell conegué al rector-poeta de Vallfogona, Francesc Vicenç Garcia, qui li va dedicar un entusiàstic sonet:

A ROCA GUINART, BANDOLER FAMÓS

Quan baixes de Montseny, valerós Roca,

com si una roca de Montseny baixara,

mostres al món ta fortalesa rara:

que per a tu, sa fúria tota és poca.

A ningú al cap de tantes bales, toca,

lo qual no veja, si et pot fugir la cara;

que ton valor insigne no repara,

tras falsa mata ni traïdora soca.

Tot aquest Principat fas que badalle:

qui et persegueix, de son; qui persegueixes,

ab mortal i fúnebre parassisme.

Qui tinga ton judici mire i calle,

i diga't "senyoria", que ho mereixes

per lo millor pillart del Cristianisme.

Al febrer de 1610, Rocaguinarda encara es va permetre fer una gran demostració de força quan aplegà, amb altres capitans nyerros, uns 200 homes que s'enfrontaren a Folgueroles amb les forces de la Unió, comandades per Dalmau Descatllar, i les obligaren a refugiar-se a Vic.

Tanmateix, aquell seguit de persecucions i enfrontaments, any rere any, amb les tropes del virrei havien anat causant moltes baixes en ambdues parts (com les del comissari reial Francesc Torrent i els bandolers Pere Roca, Joan Gili i Jaume Alboquers, entre molts d'altres). Rocaguinarda, potser ja cansat d'aquella vida i veient que el seu cercle de col·laboradors s'anava reduint, va cursar al juny de 1610 una petició d'indult a canvi d'anar a servir al rei, però les autoritats del Consell d'Aragó la van rebutjar.

Entretant, el rei Felip III, cansat també dels fracassos del seu virrei, el substituí per Francisco Hurtado de Mendoza. En l'interval, ocupà el càrrec Pedro Manrique, bisbe de Tortosa, qui, sense una esperança clara de capturar al bandoler, va gestionar el seu indult. Finalment, el 30 de juny de 1611 es signà el perdó, i Rocaguinarda s'embarcà al mes d'octubre a Mataró per anar a Nàpols com a capità dels terços espanyols, on encara l'any 1635 seguia exercint de militar; es desconeix la data exacta de la seva mort.

La fama de Rocaguinarda fou recollida per Miguel de Cervantes a la segona part del Quixot (capítols 60 i 61), on el situa acompanyant don Quixot en la seva visita a Barcelona. Cervantes descriu a Roque Guinart com un home “de treinta y cuatro años, robusto, más que de mediana proporción, de mirar grave i color morena, sobre un poderoso caballo, vestida la acerada cota y con cuatro pistoletes, que en aquella tierra se llaman pedreñales, a los lados” (aquesta era un arma de foc curta, on la pedra foguera o pedrenyal provocava la guspira que encenia la pólvora). Cervantes tracta aquest personatge amb simpatia i fins i tot fa exclamar a don Quixot: “¡Oh, valeroso Roque, cuya fama no hay límites en la tierra que la encierren!”

Al Principat, aquesta fama era tan forta que hom cregué per un quan temps que Rocaguinarda i la seva quadrilla havien tornat. No era veritat, però ben aviat començaria a actuar l'idealitzat Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. El bandolerisme seguia viu (el virrei Francisco Hurtado de Mendoza arribà a dir: “No se puede más, que la tierra los produce como hongos, ella los fomenta y defiende”) i això ajudava a encendre el clima de revolta pagesa que precediria a la Guerra dels Segadors de 1640. Al costat del crit "A carn, a carn!" d'en Rocaguinarda, sorgiria entre els bandolers el de "Visca la terra i mori el mal govern!".

COMISSIÓ DE CULTURA

Hivernal a Vallter

2012-01-14T00:00:00.012+01:00

Aquest dissabte es preveu esplèndid i cal aprofitar-lo, per això fem cap a Vallter perquè allà encara hi ha una capa de neu prou continua.

Després de calçar-nos les botes, seguim el camí en direcció a la Portella de Mentet ja que volem pujar al pic de la Dona (2702m), tot un clàssic. Quan el camí creua un torrent, el qual forma part de la capçalera del riu Ter, se’ns planteja una qüestió: grampons o raquetes? La resposta està clara… grampons!, car la neu està dura com una pedra.

Amb aquesta eina als peus ens enfilem sense dificultat per una pala de neu, força inclinada però. La música del ferro clavant-se a la neu i el paisatge, que s’obre més i més a cada pas, fan que l’ascens sigui del tot agradable i, si la setmana passada tot era d’or, avui tot és de plata. La sensació és sublim.

Des de la portella ja veiem el poderós Canigó, gegant solitari, a l’altre extrem de la llarga carena que ens uneix: Puig de Coma Ermada, Puig de la Llosa i Roca Colom, que semblen muntanyes de nata.

Seguim pujant pel vessant sud, just per sota de la carena ventada, per tal d’aprofitar la neu i així no haver de treure'ns els grampons, encara que això comporta deixar enrera un pendent de neu cada cop més considerable; en aquesta situació trobo a faltar el piolet perquè els bastons no m’ofereixen cap mena de seguretat en cas de caiguda: no ho faré més!

Arribats al capdamunt de l’esglaó rocós, aprofitem per fer un petit descans i esplaiar-nos amb la vista. Els pics de Bastiments i Bacivers estan ben folrats de neu i les canals del Gra de Fàjol es retallen ben dretes damunt el seu vessant nord. Des d'aquí el cim és a tocar, un petit esforç i ja hi sóm.

Ara toca fer un mos aprofitant que no fa gens de vent i al sol s’hi està força agradable. Després de fer les fotos de rigor, decidim tornar tot resseguint la llarga carena d’enllaç amb el Pic de Bastiments, la qual se’ns mostra tentadora, entre la coma de Morens i el circ d’Ulldeter. Els pics Rodó i Gallinàs, situats a banda i banda del coll Mitjà, amb prou feines duen un capell de neu damunt les seves espatlles. Al seu darrera es veu el massís del Carlit, Puig Peric i Roc Blanc amb moltes clapes de negra roca. Aquest és un bon any per a fer corredors i canals.

Avancem per la carena enlluernats pel sol, que ja va baixant cap a l’horitzó, fins al coll del Gegant, punt on l’abandonem per a deixar-nos caure (no en sentit literal!) cap al sud en direcció a l’estació d’esquí on ja s’escolten el fregar de les pales i snowboards damunt la neu gelada.

Quan arribem al pàrking de l’estació de Vallter, tots hi estem d’acord en que aquesta ha estat una gran jornada. Fins la propera.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 14.01.12 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Ferran Guillén.

Per camins del Baridà

2012-01-07T00:00:00.023+01:00

El Baridà és una subcomarca de l'alta vall del Segre integrada pels municipis de Lles i Montellà-Martinet, a la Baixa Cerdanya, i el municipi del Pont de Bar i el poble del Querforadat, a l'Alt Urgell. El seu nom provè de l'antic castell de Bar, centre de la sotsvegueria del Baridà, la qual formava part del comtat i posterior vegueria de la Cerdanya.

Els vells camins del Baridà són l'objectiu de la primera excursió de l'any. El punt d’origen i final és el poble de Músser (o Mussa, segons l'ortografia tradicional), situat a mig aire del vessant solà de la Tossa Plana de Lles. Es tracta d’enllaçar aquest poble, sempre per camins senyalitzats, amb els de Lles i Aransa, tot passant pel pont del Diable, l’ermita de Sant Cosme i el bosc de Tor, com a fites més destacables. Sembla que aquest itinerari circular ens tindrà reservada una sorpresa, ja que la ressenya que portem parla de llegendes de moros, dimonis i bruixes, així com d’un tresor amagat… Serem capaços de trobar-lo?

Músser

L’inici és prometedor. Sortim de Músser (1305 m) pel camí de Lles (pal indicador), senyalitzat amb marques grogues amb el núm. 42. Aquest camí, que encara conserva part de l’empedrat original, ens porta, en suau pujada, cap a un replà on unes esponeroses pomeres ens conviden a agafar unes quantes pomes… i el Toni no és pas sord a l'oferiment d'aquest tresor. Després anem baixant vers el nord per un sender que discorre per una espessa roureda, passa per sobre d’un antic rec i va tallant unes quantes feixes, avui en desús, fins que arribem al riu d’Aransa que creuem pel pont del Diable, senzill arc de pedra al costat del qual un plafó explica profusament una llegenda que transcribim a continuació:

Pont del Diable

Diuen els qui ho diuen que a Músser hi vivia el moro Mussa; era molt atractiu i elegant, tant, que la bruixa que vivia al poble se'n va enamorar i amb el temps van tenir una nena. Aquesta relació va ser molt mal vista per la resta de bruixes de les contrades veïnes d'Aransa, Lles, Aristot, Montellà... i per aquest motiu van decicir destituir-la del càrrec de capitana que posseïa.

La bruixa de Músser, a l'assabentar-se'n, es va voler escapar amb la seva filla, però les bruixes del Baridà havien bloquejat tots els camins. Es va sentir tan impotent que es va donar al dimoni. El diable li va oferir un pacte: l'ajudaria a canvi que fós seva per sempre més; ella s'hi va avenir.

Així doncs, que el dimoni va construir un pont a mig aire del camí perquè poguessin creuar el riu i escapar-se. D'aquí, per la solana, es van dirigir cap a Meranges, van creuar el Puigpedrós i es van instal•lar a França. La bruixa de Músser, però, va ser per sempre més esclava del dimoni, i la seva filla, la bruixa més important del Pirineu.

Per aquest motiu la nit de Sant Silvestre, que és la última nit de l'any, totes les bruixes i bruixots del Pirineu es reuneixen per fer congria en aquest indret. Si voleu veure-ho heu de complir dues condicions: venir al pont despullat, per abrigall només una camisa molla, i portar una canya verda a la mà esquerra. De moment, segons conten, ningú no ho ha pogut explicar. Hom s'entorna mort de fred i sense poder-ho veure.

Les fulles seques que encara queden als arbres confereixen a l’indret un ambient càlid. Creuem el riu i ens enfilem per l’altre vessant en llaçades fins a creuar un altre rec per on hi circula l’aigua. Fins aquí no hem tingut cap problema en seguir les marques de l’itinerari 42 però, un cop creuat el rec, aquestes desapareixen (si més no, no les sabem veure) i en una bifurcació de pistes optem per seguir la de l'esquerra, per on pujem amb més llaçades fins a sortir a la carretera d'Aransa; tanmateix, hem sortit massa a prop d'aquest poble, per on passarem després, i hem de recular per la carretera en direcció a Lles per tal de retrobar de nou les marques que haviem perdut. Un cop retrobades, deixem la carretera i ens enfilem per un camí amb trams empedrats fins al poble de Lles (1480 m).

El camí empedrat que porta a Lles

Lles. Esglèsia de Sant Pere

Continuem pel camí d'Aransa (itinerari núm. 15), que surt del carrer del Gral i discorre inicialment per una planera pista que passa a frec de l'heliport de Lles. El paisatje s'obre i anem gaudint d'una magnífica vista del Baridà i la serra de Cadí, sobretot al capdamunt d’un pla on es troben escampades unes quantes roques granítiques de grans dimensions.

Com que comencem a tenir gana, decidim fer un mos a l’ermita de Sant Cosme, punt de pas de l'itinerari, i, com si s’hagués acomplert un desig, apareixen de cop i volta les ruïnes de l’ermita lleugerament enlairades damunt la pista i amb una magnífica taula de granit polit amb còmodes seients!!! En aquest entorn tan privilegiat, les poques viandes de que disposem ens semblen exquisits plats gastronòmics servits entre la muralla del Cadí i el peu de la Tossa Plana.

Després d’aquest dinar tan especial, anem en suau baixada cap al poble d’Aransa que ja veiem arrapat al vessant oriental del Monturull.

Aransa

Font de la Bassosa

Passem pel costat de la font de la Bassosa i del cementiri d'Aransa, i no triguem en sortir a la carretera anteriorment esmentada que seguim a la dreta per travessar el riu i arribar tot seguit a Aransa (1493 m). Quan entrem al poble se’ns atansa un veí, antic guarda forestal ja jubilat, que ens pregunta a on anem i quan l’informem que volem tornar a Músser pel camí de Tor, l’home insisteix que és millor agafar una pista que hi baixa directament ja que el camí de Tor fa molta pujada… Llavors ens preguntem: Aquest senyor intenta ocultar-nos alguna cosa? Tal vegada la ubicació del tresor? No fem cas dels seus consells i seguim cap a la part alta del poble per passar sota els porxos de Cal Fuxet i sortir del poble pel camí de les Feixes (itinerari núm. 10), el qual, un cop creuat el torrent Pregó o de la Verneda, s’enfila de valent pel vessant est del Roc de Farinoles.

Pels marges observem com el marxívol (Helleborus foetidus) ja comença a treure els primers brots i també veiem com el nucli antic d’Aransa està construït damunt un vistós dic de quars.

Passem pel costat d'una petita àrea recreativa, amb una font i dues taules de pedra similars a la de Sant Cosme, i seguim pujant fins que enllacem amb una pista (indicada com a "carretera" de Tor) que seguim a l'esquerra en direcció sud (itinerari núm. 8). Anem baixant fins que la pista s’acaba en una porta que dóna accés al bosc de Tor, indret màgic recorregut per un estret sender que planeja suaument entre matolls de boix i columnes arbòries, tot folrat d’espessa molsa. Tenim la sensació que anem travessant un palau i que, en qualsevol moment, se’ns apareixerà un follet d’entre els arbres. Quan sortim d’aquest bosc extraordinari ens sentim tocats per la màgia de les fades i, com si fòssim el rei Mides, tot alló que contemplem es converteix en or: els arbres, la fullaraca, els prats, la neu de les muntanyes, les carenes, les cases de Músser, el cel… fins i tot la lluna treu el cap d’entre els arbres per a contemplar la meravella.

Capvespre a Músser

És en aquest moment que ens en adonem que hem trobat el tresor ocult, ja que una fortuna així no pot gaudir-la qualsevol, i ara tenim la certesa que sóm rics, rics en amistats i experiències que és, en definitiva, la més gran de les riqueses.

Després d’aquesta experiència tan enlluernadora ens deixem conduir, acompanyats de la lluna clara, per les carreteres cerdanes de tornada cap a casa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 07.01.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Mercè Julve i Toni Tejedor.

El Montcau, la cova Simanya i els Cortins

2011-12-17T00:00:00.014+01:00

Avui dissabte ens hem trobat de nou, aquest cop al coll d’Estenalles, situat a la carretera de Terrassa a Mura, per tal de fer una “matinal” al voltant del Montcau, segon cim del massís de Sant Llorenç del Munt, i deixar un pessebre a la cova Simanya, dins la qual alguns membres del grup no havien estat mai, encara que això costi de creure ja que la Simanya Gran és la cova no turística més visitada de Catalunya. També volem aprofitar per pujar al cim dels Cortins, on hi ha un camí equipat.

Comencem, doncs, pujant per la pista asfaltada que es dirigeix al coll d’Eres i just quan aquesta deixa de pujar agafem un sender a mà esquerra, limitat amb cordes per a preservar les codines, que remunta la carena cap al cim del Montcau, el qual es mostra ben pelat fent honor al seu nom (Mons Calbus, muntanya calba, pelada).

Al cim del Montcau, amb el pessebre dins la bossa

Al llarg de la carena de conglomerat el vent procedent del Pirineu ens deixa ben glaçats per la qual cosa ens hem d’abrigar fins a les orelles i, a més, algunes glopades de boira enterboleixen la visió del paisatge, per això al cim del Montcau (1056 m) ens hi estem poca estona, la justa per a fer les fotos de rigor i baixar ràpidament al coll d’Eres (944 m), on trobem un grup força nombrós que ens pregunten: Què tal s’hi està allà dalt?

Nosaltres, sense perdre més temps, només el just per fer-nos unes fotos al monòlit dedicat a Joan Maragall que hi ha en aquest coll, prenem el sender GR 5 que baixa en direcció a la canal del Llor i, poc més avall, ens desviem pel camí de l’esquerra que porta a la cova Simanya. Entrem primer a la Simanya Gran (370 m de recorregut espeleològic) per a deixar el pessebre i fer la típica visita a peu dret per la galeria principal, plena de bassals i enfangada, i també per la galeria lateral que surt a mà esquerra de l'entrada.

El pessebre en qüestió

Per la galeria principal de la cova Simanya

Boca d'entrada de la cova Simanya

Entrant a la galeria lateral de la cova

Acomplerta aquesta missió, ens dirigim de tornada a la Simanya Petita que visitem ràpidament, després de grimpar per guanyar l’entrada i recòrrer els 12 m que té de fondària. Sembla ser que el topònim Simanya prové del llatí Sima Magna.

Boca d'entrada de la Simanya Petita

Tornant al camí principal, seguim baixant per la canal del Llor fins a una esplanada, amb vistes sobre les roques dels Emprius i el casal del Marquet de les Roques, on hi ha una bifurcació; el GR 5 segueix baixant cap a la dreta en direcció a la font del Llor i al Marquet de les Roques, mentre que nosaltres seguim a l’esquerra flanquejant sota el Montcau en direcció nord. Travessem un primer torrent i continuem fins al torrent o canal de la Guineu, on prenem un sender a mà esquerra marcat amb una fita a l’entrada. Tot seguit aquest es bifurca: el de la dreta només porta en pocs metres al bassal de la Font de la Guineu, petit toll enmig del bosc on s’acumula la poca aigua que baixa pel torrent. Tornem tot seguit al sender principal que aviat s’enfila de valent, cosa que provoca que alguns membres comencin a queixar-se de que “alló no era una matinal”.

Sortosament anem a desembocar al camí que, procedent del coll d’Eres i per sobre la cova Simanya, dóna la volta al Montcau, el qual tenim just al damunt com si fos una bola colossal…

Sota les parets del Montcau

Anem flanquejant el vessant nord del Montcau per un camí bastant aeri fins que, arribats a l’extrem d’una carena secundària, alguns membres abandonen l’expedició per tal de dirigir-se directament al coll d’Estenalles. Altres, però (Isabel, Ventura i Ferran), volem acomplir els objectius prefixats i ens dirigim, no sense alguna dificultat per claps de roca mullada, cap al torrent de la Coca. Deixem de moment el sender que puja cap al coll dels Cortins pel qual retornarem, i travessem el torrent per arribar tot seguit a la balma dels Cortins i continuar rodejant les parets fins a trobar un camí equipat amb graons de ferro, cables i algunes cordes fixes que substitueixen les precàries escales de fusta que hi havia fa alguns anys.

Balma dels Cortins

El camí equipat

Un cop hem remuntat aquest tram, arribem a un corriol que va planejant, penjat entre paret i cingle, fins a sortir a la carena per on pujem per uns graons excavats a la roca fins a una capelleta dedicada a la Mare de Déu de Montserrat.

Capelleta a la carena dels Cortins

Seguim amunt fins assolir poc després el cim dels Cortins (958 m), bon mirador situat sota les imponents parets del Montcau. Des del cim saludem a la resta de companys que es troben a l’altra banda del barranc i contemplem el paisatge, doncs la tarda s’ha arreglat molt; també hi trobem l’única planta amb flors que hem pogut veure en aquesta excursió: es tracta de Erodium foetidum, una planta força comuna per aquests topants.

Després de fer un petit mos al peu de la capelleta, desfem el camí fins a la balma dels Cortins i el torrent de la Coca, des d’on remuntem en breu estona fins al coll dels Cortins o del Séc. Des del coll seguim per un sender, penjat sobre el torrent de la canal del Séc, que flanqueja el vessant oest del Montcau fins a sortir al camí per on hem pujat a l’inici de l’excursió, punt on es retrobem amb el Toni i el David que ens estàven esperant.

Els Cortins i vessant oest del Montcau, separats pel torrent del Séc

Retornem per la pista asfaltada al coll d’Estenalles on ens reunim amb la resta i ens expliquem les nostres “aventures”. Acabem aquesta “matinal” tot fent un deliciós berenar al bar del Casal de Matadepera, un oasi enmig del no-res, ja que a aquelles hores Matadepera semblava més aviat un poble fantasma. Com aquesta ha estat la darrera sortida de l’any, hem aprofitat l’avinentesa per a desitjar-nos Bon Nadal, Bones Festes i fins l’any que ve amb nous projectes.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 17.12.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Isabel Salvia, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Ferran Guillén i David Munné.

Ribes-Coll de Jou-Ripoll, amb bicicleta

2011-11-26T00:00:00.017+01:00

Ben d’hora ens trobem al tren en direcció a Ribes de Fresser. Quan sortim de Barcelona encara és fosc, però arribant a Granollers ja despunta el dia que promet ser fresc i clar. De la fresca ens adonem quan arribem a l’estació de Ribes i baixem a buscar la carretera. Un aire glaçat baixa per la vall del Freser procedent de les muntanyes que es veuen ben nevades. Com és aviat, entrem a un bar per esmorzar i deixar que el sol s’aixequi una mica més.

A les deu en punt sortim de Ribes (936 m) i enfilem les primeres rampes de la carretera que puja a Bruguera. Són cinc quilòmetres de pendent suau que ens ajuda a escalfar motors. Entre la boirina del matí encara es veuen alguns arbres vestits de tardor, però creuant el torrent de Ca la Xeca trobem l’asfalt gebrat.

Poc a poc anem guanyant alçada sobre la vall que deixem a mà dreta i quan veiem, a tocar del riu, l’edifici de l’antic balneari Montagut, la carretera fa un gir i s’encara cap a l’est. El sol ens abraça de ple i la roba d’abric comença a sobrar.

Al fons de la vall veiem de lluny el poble de Bruguera situat a la falda del Taga, majestuós punt culminant de la Serra de Conivella. A Bruguera (1200 m) s’acaba la carretera i llavors hem de seguir per una pista encimentada que puja de valent pel vessant obac de la Serra de l’Home tot fent una doble llaçada.

És extraordinari comprovar com el cos s’adapta als canvis de pendent, accelerant el pols als trams de més pujada i “descansant” als trams on el pendent s’atenua: és el domini de la màquina. Un cop creuat el Coll de la Portella la pista s’aplana força, moment que aprofitem per gaudir i descansar tot rodant tranquil•lament. Es veuen alguns cotxes, aparcats a les voreres, dels darrers caçadors de bolets de la temporada. Una forta curva ens situa de nou al vessant obac de la serra i la pista torna a pujar tot fent un gran arc per damunt de la coma de Bruguera.

El bosc es va aclarint i el paisatge s’eixample. El trànsit de vehicles amunt i avall s’intensifica. Al final d’aquest arc sóm rebudes pel gegant Puigmal, coronat de neu, la silueta del qual es retalla damunt del cel d’un blau intens. La parada és obligada.

A partir d’aquí la pujada al Coll de Jou es converteix en un gaudi immens. Arribades al coll (1640 m) aprofitem per a fer un mos. Des de Ribes han estat uns 13 Km de pujada amb un pendent mitjà del 5%.

La baixada és ràpida, excepte en els trams on la pista està gebrada, però fem una breu parada per a visitar l’esglèsia romànica de Sant Martí d’Ogassa.

Passant per la Font de la Dou i per Can Camps, on s’hi estan fent obres, entrem a la conca minera d’Ogassa, al vessant sud de la Serra Cavallera, al capdamunt de la qual es troba la Font Gran que baixa ufanosa després de tantes pluges. A partir d’aquí comencem a veure alguns plafons que ens informen de l’activitat minera que hi havia hagut, sobretot al segle XIX, arran les explotacions del carbó (hulla). L’arranjament, per a l’ús turístic de les mines i edificis associats està, a dia d’avui, malauradament aturat, suposem que per culpa de la crisi, però l’estat d’abandó de les obres es fa evident i tot plegat fa una mica de pena.

Des de la Plaça Dolça agafem l’antic trajecte que seguien les vagonetes carregades de carbó. Un túnel que travessa una cresta rocallosa fa com de porta de sortida de la conca hullera i a partir d’aquí anem en suau baixada per l’interior d’un bosc de pi roig.

Passem a frec de l’antiga fàbrica de ciment de Can Balaguer on es descarregava part del carbó per l’escalfament de la pedra. Encara es veu la tremuja, una roda de ferro amb un bolquet on es posava la vagoneta, el qual permetia buidar-la tot fent baixar el carbó per una forta rampa.

Poc després s’arriba a un punt on hi havia hagut una rampa per on baixaven les vagonetes plenes, i al mateix temps pujaven les buides, aprofitant així la força de la gravetat, fins a l’estació de Toralles. El carbó es carregava als vagons del tren que feia el recorregut fins a Ripoll i que avui dia es coneix com la “Via Verda de la Ruta del Ferro”, ruta per la qual, havent dinat, baixem ràpidament a buscar el tren de tornada després d’un recorregut total d’uns 40 Km.

Es comença a fer fosc quan abandonem l’estació de Ripoll, però des del tren estant, i com a regal de comiat d’aquest dia magnífic, rebem una llambregada del Puigmal, i de la seva neu rosada, per obra i gràcia dels últims raigs de sol.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 26.11.11 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

Excursió al Castell de Milany

2011-11-19T00:00:00.013+01:00

Ja fa un mes de la darrera sortida i per això ens hem tornat a reunir la penya. Aquest cop el poble agraciat amb la nostra presència ha estat Vallfogona de Ripollès, petit nucli d’origen medieval a la riba dreta de la riera de Vallfogona, tributària del Ter.

Hem escollit aquest indret pensant que així tindriem més sort amb el temps meteorològic… I no ens hem equivocat, ja que el dia comença fresquet però al sol s’hi està molt agradable, a més el cel està blau amb alguns núvols esfilagarssats. Ja era hora que poguessim gaudir d’un dia així després de tanta pluja! La intenció és pujar al castell de Milany, excel·lent mirador que ja hem visitat en altres ocasions però sempre per la banda de Vidrà.

Tot cercant el camí d’inici, tasca gens fàcil per la manca de senyals, hem aprofitat per a visitar aquest poble reunit al voltant de la casa-castell de la Sala, de planta rectangular amb una torre de set pisos d'alçada, que ocupa el punt més alt d’un turonet.

Castell de la Sala

Com no aconseguim trobar el camí que baixa al pont medieval, agafem una pista asfaltada que passa a frec de l’ermita de Sant Julià, d’origen romànic però modificada el segle XVIII. Actualment està en procès de restauració arran d’unes esquerdes que n’amenaçaven l’estructura.

Per aquesta pista baixem a creuar la riera un xic més amunt i després, en suau pujada, anem en direcció sud tot encarant-nos a la Serra de Milany. Aviat ens trobem sota la seva ombra i ens hem d’abrigar una mica però caminant no tenim massa fred.

Just sobre de Can Cors es troba la Font de Tosca anomenada així perquè l’aigua que es despenja de la muntanya forma balmes o capellons de pedra tosca (o travertí), roca molt porosa que s’origina a partir de la precipitació del carbonat càlcic disolt a l’aigua sobre les tiges i fulles de les plantes que viuen prop d’aquest corrent d’aigua. Aquesta roca és molt util·litzada encara com a pedra ornamental. Com és un lloc molt curiós i ben arranjat, amb baranes i passeres de fusta, ens hi entretenim una bona estona sense adonar-nos que el temps va passant i que ara ja no tenim tantes hores de llum.

Treient el cap a la font de Tosca

Seguim pujant per la pista, la qual creua el torrent de la Masica i revolta una carena on hi ha una antena de telecomunicacions que és una bona referència. Quan per aquesta pista tenim el poble de Vallfogona just als nostres peus, trobem un trencall a mà dreta, marcat de GR, que puja directament del poble… és el camí que haviem estat buscant. Decidim que l’agafarem de tornada per no perdre més temps.

Ara ens toca seguir les marques de GR per la pista que ja no està asfaltada i per la qual anem acostant-nos a la serra de Milany. Al cap d’un parell de quilòmetres tornem a creuar un altre torrent, aquest cop a gual, i poc després abandonem la pista per un sender que s’enfila decidit a mà esquerra i pel qual arribem a un petit collet sobre la carena principal de la serra de Milany. Ara només ens resta pujar al turonet sobre el que s’alcen les ruïnes del castell del qual ja es té notícia l’any 962 amb el nom de Castro Melango. Al llarg dels segles el castell va anar canviant de mans fins que a finals del segle XIV va ser abandonat en perdre la seva funció defensiva, a més va ser seriosament malmés pel terratrèmol ocorregut el 2 de febrer de 1428 (dia de la Candelera) amb epicentre a Camprodon.

Castell de Milany, al capdamunt de la serra de Milany

De tota aquesta història ens assabenta un plafó que hi ha just a l’entrada i encara que de l’antic castell només resten dempeus algunes parets, val a dir que la seva situació era excel·lent car des d’aquí es domina una bona part del territori de les comarques del Ripollès, Osona, l’alta Garrotxa i el Berguedà. El Pirineu, amb el Puigmal i el Canigó com a emblemes, ja està vestit amb les primeres neus.

El Canigó des del Castell de Milany

Aprofitem els darrers raigs de sol per a fer un mos, les fotos de rigor i la contemplació d’uns bolets de grans dimensions anomenats apagallums (Macrolepiota procera), segons el nostre expert el Toni, i que creixen amb profusió als prats de la carena.

Tornem ràpidament per la pista, però quan agafem el trencall que baixa directament al poble… aquí les coses canvien ja que el camí va travessant petits camps, no està massa ben marcat i s’ha d’anar en compte de no relliscar al fang. Total, que arribem a pensar que per la pista hauriem fet més via però la visita al pont medieval valia la pena. Aquest pont fou construit al segle XIV pels senyors de Milany quan es traslladaren a viure al castell de la Sala.

Vallfogona de Ripollès, baixant pel GR

Pont medieval sobre la riera de Vallfogona

Des del pont la pujada al poble es fa un xic feixuga però tot s’oblida un cop ens trobem davant unes cerveses amenitzades amb fuet i olives de la regió.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.11.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Mercè Julve, Toni Tejedor, Ferran Guillen i Ricard Herrero.

Serra del Verd, cara sud

2011-10-15T00:00:00.024+02:00

Com ja és tradició, un cop al mes ens reunim uns quants amics per a fer una sortida en comú. Aquesta vegada anem a la Serra del Verd, frontera entre el Solsonès i el Berguedà, per tal d’assolir el seu punt culminant, el Cap del Verd (2282 m). Com que l’ascensIó pel vessant nord, des de Gòsol, ja l’hem fet en altres ocasions (fins i tot amb raquetes), aquest cop decidim atacar el cim per l’esquerpa cara sud, plena d’agulles i canals.

Molt puntuals ens trobem tots al poble de Sant Llorenç de Morunys. Avui, després de tants dies d’estiu en plena tardor, toca que la boira cobreixi els cims, però tenim l’esperança que al llarg de la jornada s’anirà escampant. Procurem d’agrupar-nos en el mínim de vehicles i fem cap al poble de la Pedra des d’on una pista cimentada a trams, ens porta a través del coll de la Creu cap a l’indret de l’Estret on aparquem com podem. A partir d’aquí la pista es fa un xic més costeruda fins que acaba poc després de Cal Canonge.

Seguim pujant per una altra pista en mal estat que aviat flanqueja la Costa del Miqueló fins a l’Era del Dam (o coll de Rulls), on una tanca impedeix l’accés motoritzat als Plans de la Borda.

Superada la tanca, seguim pista cap al nord fins a una cruïlla on agafem un camí carreter que s’enfila a mà dreta. Hem de parar atenció ja que, als pocs metres, hem d’abandonar aquest camí per agafar un sender molt costerut que puja directe al balcò de Roca Mira.

La boira no escampa, ans al contrari, es fa més espessa i arribant al prat d'Aubés no veiem cap paisatge i la humitat ens refreda la suor; per això, malgrat el cansament, no podem parar massa estona i seguim ruta tot flanquejant sota el Cap d’Urdet en direcció a l’ampla collada dels Belitres on, en arribar, una escletxa a la boira deixa passar el sol i ens permet de veure una escadussera visió del cim que està a tocar, encara que la darrera pujada pel seu llom es fa una mica feixuga. Ja dalt del cim, i ben abrigats, ens fem les fotos de rigor.

Com és tard i tenim molta gana ens posem a dinar immediatament ja que la boira segueix cobrint-nos amb les seves glopades i ens escatima la vista del Cadí, Pedraforca i Port del Comte. Degut a que el cim està al capdamunt d’un altiplà, enmig de la boira ens costa d’orientar-nos i saber on es troba l’oest que és per on ens hem de dirigir per tal de trobar la canal de baixada.

Seguim uns senyals de pintura blava però ens desviem per la primera canal que veiem i que està marcada en groc, amb les mateixes senyals que hem seguit de pujada, i... malviatge!, aquesta canal, que anomenem “Canal Xunga”, té un pendent considerable (entre 45 i 50º) i les pedres que llencem baixen veloces i imparables, per això hem de prestar la màxima cura i atenció en el descens.

Quan sortim de la canal, les marques ens dirigeixen tot flanquejant al peu d'una altra canal, marcada en blau, que és per on hauríem hagut de baixar. A partir d'aquí anem planejant per un sender, marcat en groc i blau, fins arribar al coll de Veís, petit prat obert a la carena de les Escollades.

Pel camí anem veient molts matolls de ginebres (Juniperus communis) amb els ginebrons d’un color ben blau. Amb aquestes boles (o gàlbules) s’el·labora la famosa ginebra.

Flanquejem, pel sud, un petit turó i ens situem al Prat Major des d’on seguim un camí que voreja a mig aire el vessant solà del Cap del Verd, pel qual contemplem la canal que hem baixat així com les boires que segueixen tapant els cims. Sota nostre es veu la borda del Pujol enmig dels Prats de la Borda, impressionant esglaó. És tard però encara tenim temps de rescatar dos gripaus atrapats dins uns bidons que recullen l’aigua d’una font poc abundosa, i més ara que fa tants dies que no plou seriosament.

Continuem pel sender fins a sortir a un camí carreter, el mateix que hem deixat a l'anada per iniciar la pujada al Cap del Verd, i que seguim ara en direcció sud, per retornar al coll de Rulls i seguir per la pista fins on tenim els cotxes. Ja motoritzats, ens dirigim de nou a Sant Llorenç de Morunys, on aprofitem per a berenar unes delicioses coques del poble que no triguen en sucumbir davant els voraços atacs de la dotzena d'amics que avui hem fet aquesta excursió.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 15.10.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Isabel Salvia, Ferran Guillen, Laura Cabedo, Ricard Herrero, Fina Colomés (CE Solsonès) i Neus Ollé (CE Solsonès).

Ripoll-Olot-Girona, amb bicicleta

2011-10-02T00:00:00.027+02:00

Com que aquest primer cap de setmana d’octubre es preveu que serà molt bo el volem aprofitar i per això entaforem les bicicletes al tren en direcció a Ripoll. La resta de companys també pugen al mateix tren però en altres estacions i altres vagons i és per això que no ens reunim i saludem fins que arribem a destí on, malgrat el sol, fa un fred que pela. Després d’un breu esmorzar comencem a rodar per la via verda de la “Ruta del Ferro” per on havia circulat un tren que transportava el carbó procedent de les mines d’Ogassa, per això el mot “ferro” no es refereix al mineral que s’explotava sinó a l’abreviació de ferrocarril.

Hi ha moltes famílies amb criatures muntades en petites bicicletes i també molts caminaires d’una marxa popular, tot plegat fa que haguem de circular amb la màxima precaució. Quan arribem a l’antiga estació de Sant Joan de les Abadesses, ara reconvertida en bar-restaurant, fem un petit descans abans d’enfilar cap al coll de Santigosa en direcció a Olot.

La pujada se’ns fa molt planera ja que anem xerrant i deixant que altres ciclistes, més forts i menys carregats, ens adelantin a tota velocitat.

Dalt del coll volem parar per a fer un mos però fa un ventet fresquet que molesta un xic per això seguim baixant fins que trobem un racó recerat al costat de la carretera que ara està molt tranquil·la degut a que la major part del trànsit es desvia pel túnel de Capsacosta (o de Collabós pels purístes). Després de dinar baixem ràpidament a l’Hostal del Sol a fer el cafè, a un “super” d’Olot per comprar queviures per sopar i anem així, més carregats encara, cap al camping de les Preses passant pel Parc Nou, on està l’estació de l’antic carrilet “Olot-Girona”, i pel parc de Pedra Tosca.

La tarda és molt assoleiada i quan sortim a camp obert ens espera la gran silueta del Puigsacalm retallada contra el cel.

També ens fixem en unes grans mates amb vistoses flors grogues semblants a les margarites, i creiem que podria tractar-se d’una planta del gènere Heliopsis (de la família de les compostes) que segurament s’ha escapat del seu àmbit de la jardineria i que ara envaeix les nostres valls, ja que no fa gaire la vam veure com ocupava una gran part de la llera del riu Besós.

Amb els darrers raigs de sol arribem a les Preses, poble que té un nucli històric prou interessant i on acabem comprant bons embotits. Un cop instal·lats a la “Mobil Home” del camping fem un repàs de la jornada: avui hem fet uns 44 Km aproximadament, amb un desnivell d’uns 373 m. Malgrat que els dies són calurosos les nits són ja molt fredes i les bicicletes se’ns queden cobertes de rosada. Després d’un bon esmorzar seguim ruta cap a Girona pel traçat de l’antic carrilet.

Passem per Sant Esteve d’en Bas camí del coll d’en Bas, que ascendim per la carretera vella que passa pel veïnat de Vilallonga i, després de superar un desnivell de… atenció… 126 metres, entrem de ple a la Vall d’Hostoles.

A partir d’aquí el descens es va vertiginós encara que fem una petita parada a Sant Miquel de Pineda, esglèsia d’origen romànic, on avui es celebra una festa, amb paella inclosa (quina gana!). Que estem en una zona volcànica ho demostren els blocs de basalt amb els quals està feta la font que hi ha al costat de l’estació de Sant Feliu de Pallarols i al llarg de la ruta, diferents plafons ens informen de la geologia així com d’altres curiositats.

Tenim previst dinar al Pasteral però una inoportuna punxada fa que ens entretinguem un xic en la seva reparació encara que la injecció d’una escuma miraculosa fa que no sigui necessari desmuntar la roda.

Decidim doncs dinar a l’estació d’Amer on hi ha unes taules de picnic a l’ombra però no hi ha ni una trista font, ni servei de bar, ni serveis de lavabo!!!. De baixada fem el cafè a un bar de la plaça d’Anglès on s’està “stupend”, però és tard i encara ens queden uns quants quilòmetres. Quan estem prop de Girona ja es veuen les plantacions de plàtans típiques de les deveses que mostren unes coloracions grisoses que no sabem si són degudes a la tardor, a la pols dels camins o a alguna espècie de malura que afecta a aquests arbres.

Amb els darrers raigs de sol ja entrem a l’estació de Girona disposats a encabir-nos al tren que està a punt d’arribar i al qual hi entrem de miracle, i és que no estem preparats per la vida moderna. Ja dins el tren abarrotat fem un repàs de la jornada: avui hem fet uns 58 Km i durant el cap de setmana hem fet un total d’uns 100 Km… Ja estem pensant de repetir-ho però en un sol dia.

ISABEL BENET. Activitat realitzada els dies 1 i 2.10.11 per Alfons Belinchon, Susanna Sanz, Isabel Benet, Isabel Salvia i Ferran Guillen.

Excursió per la serra del Catllaràs

2011-09-17T00:00:00.026+02:00

Rocs de la Lluna, d'Arderiu i de la Moreneta, des de Falgars

Avui hem quedat un grup de socis a la Pobla de Lillet per fer un itinerari circular pel vessant nord de la serra del Catllaràs. Aquesta serra és un gran altiplà calcari entapissat de boscos i prats, i esquitxat de roques o penyals de grans dimensions, que apareixen sobtadament enmig dels prats. L’itinerari, d'unes 6 h de marxa efectiva (sense comptar-hi parades ni desviacions) i uns 17 Km de recorregut, transcorre per trams dels senders PR C-52 (la Pobla, Santa Maria de Lillet, Sant Miquel, Castell de la Vila, Xalet del Catllaràs, Mirador del Roc de la Lluna, el Joc de Pilota, Prat Gespedor, Roc del Catllaràs) i GR 4 (Camp de l'Ermità, Santuari de Falgars, la Pobla).

Situats a la Pobla de Lillet (841 m), sortim de la plaça de l'Ajuntament, vora el Pont Vell, i ens dirigim a la capella de Sant Antoni, a la part alta del barri de les Coromines. Des d'aquí seguim cap a l'esquerra el PR C-52, tot deixant a la dreta el camí d'accés directe al Xalet del Catllaràs. Anem per l'antic camí ral de la Pobla a Ripoll, que ens porta fins al monestir de Santa Maria de Lillet (925 m) (s. XI-XVI), conjunt, recentment restaurat, de diferents estils (romànic, gòtic, barroc), format per l'esglèsia (d'una nau, amb dos absis i dues portalades), un petit claustre interior i les dependències monacals.

Davant el portal gòtic de Santa Maria de Lillet

Els dos absis de Santa Maria de Lillet

Deixem la pista i el camí ral, i pugem a la dreta cap a la propera esglèsia romànica de Sant Miquel (s. XII), de planta circular amb un petit absis.

Sant Miquel de Lillet

Anem pujant pel sender en direcció sud-oest, i entrem en un bosc de pi roig. Arribem al peu de la Roca del Castell, a la qual pujem per un corriol que surt a mà dreta. Dalt hi ha una creu i restes de murs de l'antic castell de la Pobla, construït durant el segle X, i probablement abandonat al segle XIII. Des d'aquí tenim un bon panorama sobre la vall de Lillet i les muntanyes del Berguedà i el Ripollès.

Pujant al castell de Lillet

Tornem enrera per recuperar el sender i seguir pujant en direcció sud-oest. A les clarianes del bosc encara podem gaudir de les darreres flors de la temporada com, per exemple, la cervellina (Catananche coerulea) que, amb les seves grans língules de color blavós, destaca bastant entre el verd de la gespa fresca.

Cervellina

Més endavant, se'ns ajunta per la dreta el camí directe al Xalet del Catllaràs. Anem avançant enmig d'un bosc de faigs i pins, tot deixant desviacions de la pista a dreta i esquerra, fins arribar primer a un refugi forestal lliure, amb llar de foc i lliteres, i tot seguit al xalet del Catllaràs (1365 m), de tres plantes i estil modernista. Aquest edifici, construït l'any 1920, va ser dissenyat originàriament per Antoni Gaudí per allotjar els enginyers que dirigien les diverses mines de carbó del Catllaràs, les quals alimentaven els forns de la cimentera del Clot del Moro. Utilitzat els darrers anys com a casa de colònies de la Fundació Pere Tarrés, actualment es troba en dessús.

Xalet del Catllaràs

El camí senyalitzat continua per sota el xalet cap a l'oest fins al collet Fred. Tanmateix, nosaltres seguim per la pista principal, que també hi mena, des de la qual agafem a l'esquerra la desviació a la font d'Ardericó que en només 100 m ens apropa a la boca i al pou d'extracció de la mina d'Arderiu, una de les esmentades mines del Catllaràs. Retornem a la pista principal i, un cop arribem al collet Fred (1458 m), agafem a la dreta la desviació que porta en cinc minuts al mirador del Roc de la Lluna (1494 m). Al costat d'un primer mirador hi ha taules i una font (que trobem seca); pugem per unes escales i arribem al segon mirador, un replà artificial amb una taula d'orientació. Des d'aquí gaudim d’una vista dilatada sobre un extens sector del Pirineu i Prepirineu (Taga, Montgrony, Puigmal, Puigllançada, Tosa d'Alp, Moixeró, Cadí, Pedraforca, serra d’Ensija, etc.).

Mirador del Roc de la Lluna

Retornem al collet Fred i seguim la pista cap a la dreta en suau pujada. En un revolt trobem a mà esquerra l'indret conegut com a la Sala de Màquines, amb restes de parets, pilastres i una xemeneia; sembla ser que aquí hi havia un dels telefèrics que formava part del sistema de transport del carbó fins a l'actual estació del carrilet turístic de la Pobla.

Continuem per la pista, rodejant les imponents Roques d'Arderiu, fins que s'obre, a l'esquerra, el prat de la Devesa Jussana (1480 m), amb una font a la vora. El camí deixa la pista i comença a pujar a l'esquerra cap a l'est per terreny erosionat; més amunt girem al sud-oest vorejant el roc de la Moreneta fins a sortir al prat del Joc de Pilota (1570 m), envoltat de bosc i roques calcàries. El nom li ve del fet que va ser utilizat pels enginyers anglesos del xalet del Catllaràs per jugar a pilota. Des d'aquí, tres agosarats membres del grup pugem en 10 min. al roc de la Moreneta (1615 m) per un corriol que surt a la dreta i que s'endinsa costerut a la fageda, amb un tram final de grimpada per una canaleta de roca. El cim, bon mirador de tot aquest sector, està coronat per una creu i una petita imatge de la Mare de Déu de Montserrat.

Cim del Roc de la Moreneta des del prat del Joc de Pilota

El camí continua entre boscos i prats fins que torna a sortir a la mateixa pista, que seguim a l'esquerra fins arribar poc després a la font del Prat Gespedor (1530 m). Al costat de la font deixem la pista i prenem un camí que puja a l'esquerra pel bosc. Passem pel costat de la font Savagosa i seguim pujant fins al Pla del Catllaràs (1655 m), situat entre els vessants nord i sud de la serra; enmig d'aquest pla s'alça el Roc del Catllaràs (1685 m).

Seguim en direcció oest per la pista que passa al costat d'aquest roc. Arribem a un collet (1694 m), el punt més alt de l'itinerari, i comencem a baixar, deixant més endavant la pista per algunes dreceres a mà dreta, fins a sortir a un revolt de la pista de Cerdanyola a Sant Romà de la Clusa, a l'indret del collet Llobató (1628 m), per on passa el GR 4. Deixem el PR C-52, que acaba aquí, i comencem a seguir el GR cap a la dreta en forta baixada fins a desembocar a una cruïlla de pistes, al pla del Camp de l'Ermità (1473 m).

El GR continua, inicialment planer, per la pista que surt davant nostre, però no triga en seguir baixant pel mig del bosc per diferents pistes i camins, fins a sortir a la collada i a la font de Falgars (1254 m), un indret força freqüentat perquè hi arriba la carretera que puja de la Pobla de Lillet. Cap a l'esquerra marxa el GR 4-2 en direcció a Sant Julià de Cerdanyola, Guardiola, Bagà i el Coll de Pal. Seguim cap al santuari de Falgars, que tenim elevat al davant, edifici del segle XVII bastit sobre les restes d’una antiga esglèsia romànica del segle XI. Al costat del santuari hi ha servei de restaurant i allotjament.

Santuari de Falgars

Retornem uns metres enrere i continuem en direcció est pel GR. Passem pel Mirador Joan Casanova i comencem a baixar per l'històric camí de la Pobla a Falgars o Camí dels Graus, empedrat en alguns trams. Anem resseguint la carena de la serra de Falgars per on travessem tres petits graus entre roques.

Més avall, havent gaudit d'una bonica posta de sol sobre el Pedraforca, vorejem per la dreta el bosc de Ventaiola i al final de la baixada desemboquem a una pista. Deixem tot seguit a l'esquerra l'heliport de la Pobla, i ja no triguem en entrar a la població, per on continuem pel carrer de l'Escorxador fins a la plaça de l'Ajuntament, punt final d'aquest itinerari per la serra del Catllaràs.

Són ja quarts de vuit i abans de retornar als nostres respectius destins (que són diversos) fem un bon sopar (entrepans, cervesa, patates braves) en un bar de la població, tot fruint de la bona companyonia i preparant futures sortides de la colla. Què més podem desitjar en aquesta nit de finals d’estiu...

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 17.09.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Isabel Salvia i Ferran Guillén.

Pic dels Pessons, per tres valls

2011-09-10T00:00:00.018+02:00

L'objectiu d'avui era anar per les cerdanes valls de la Llosa i Vallcivera fins al port de Vallcivera, fronterer amb Andorra, una excursió prou llarga entre anar i tornar, però el fet és que un cop al port, amb un dia i un panorama magnífics, ens hem anat animant i hem seguit per la capçalera de la vall del Madriu per acabar assolint tres cims de la carena que separa aquesta vall del circ de Pessons.

Però anem per parts. Ens arribem amb el cotxe, per Martinet i Lles, fins al poble de Viliella i seguim uns 3 Km per una pista, més apta per a tot-terrenys que per a turismes, fins al mas de Cal Jan de la Llosa, on aparquem el vehicle.

Sortim de Cal Jan (1610 m) vorejant la casa, per creuar tot seguit per un pont el riu de la Llosa i seguir a l'altre costat per una pista amb marques del GR 107 (Sender dels Bons Homes). A l'altre costat del riu veiem les restes del castell de la Llosa i l'ermita de la Mare de Déu dels Angels. Avançant per la pista arribem a les ruïnes de la Farga de la Llosa, des d'on la pista fa unes llaçades i guanya alçada. Deixem poc després una pista a l'esquerra, per on va el camí que mena als estanys de la Muga, i seguim bastant planers per travessar per un altre pont el riu de la Llosa i prosseguir per l'altre costat, sota els espadats de la Muga i amb el bony d'Engait tancant la vall. Passada una clariana no triguem en arribar al Prat Xuixirà (2011 m) (1 h 45 min), bonic indret amb una font, una taula de pedra i les ruïnes d'un refugi, dinamitat l'any 1978 (al juny de l’any anterior, el nostre Centre havia organitzat aquí, amb el refugi encara dempeus, un Ral·li de Muntanya en el que es va pujar als pics de Ríbuls, Montmalús i Negre d’Envalira).

Prat Xuixirà, amb el Bony d'Engait al fons

Pels prats i també als marges de la pista floreixen les carlines (Carlina acaulis, Carlina cynara), el nom de les quals va ser posat en honor a Carlemany qui, segons una llegenda, amb elles va curar les seves tropes de la pesta. Aquestes parentes de les carxofes obren i tanquen les seves bràctees segons la humitat ambiental, per això s’utilitzen com a ornament floral encara que avui dia la seva recolecció està prohibida perquè és una planta amenaçada.

La pista acaba aquí, però el GR continua per un camí ben marcat fins que travessem el riu de Vallcivera i arribem a una clariana on es troba la cabana dels Esparvers (2060 m) (2 h), petita construcció de pedra sense cap finestra, amb una tarima de fusta a l'interior on hi podrien dormir unes 5 persones (ben avingudes).

Cabana dels Esparvers

En aquest indret hi ha una cruïlla de GR's. Cap a la dreta es segueix cap a la Portella Blanca d'Andorra (GR 107) o bé cap a la Portella d'Engorgs (GR 11). Nosaltres seguim cap a l'esquerra (GR 11) per entrar a la coma de Vallcivera, mentre veiem a la dreta el riu que baixa dels estanys de Montmalús. Anem avançant per bosc fins a sortir al pla de Vallcivera (2264 m) (2 h 45 min).

Pla de Vallcivera

Al fons del pla el camí va girant a la dreta per emprendre en llaçades la pujada que culmina al port de Vallcivera (2517 m) (3 h 30 min), pel qual s’accedeix a Andorra per la capçalera de la vall del Madriu, amb l'estany de l'Illa ben a la vora, on ens hi arribem.

Estany de l'Illa

Davant nostre tenim els tres pics de Gargantillar: el pic dels Llops (o pic occidental), el pic central i el pic dels Pessons (o pic oriental). Situats a l’extrem sud de l’estany, on hi ha el barratge, tenim una bona perspectiva de cims com la Muga, la Tosseta de Vallcivera, la Tossa Plana de Lles, el pic de Setut i el pic de Coma Extremera (que vam fer la setmana anterior).

Animats pel bon dia que fa i les bones sensacions que tenim, decidim seguir des del port pel GR 7 (provinent de la vall del Madriu per on continua també el GR 11) a través de la capçalera de la vall del Madriu.

Anem deixant enrera l'estany de l'Illa mentre guanyem alçada en direcció nord-est cap a la portella dels Pessons. Abans d'arribar-hi, però, seguim involuntàriament un sender més marcat cap a l'esquerra que ens fa revoltar per sota el pic de Pessons (des d'on estem es fa difícil veure el punt més alt) i quan ens en adonem, havent passat una petita portella, hem arribat al pic central de Gargantillar (2838 m) (1 h des del port de Vallcivera), des d'on tením una completa panoràmica al nord del circ de Pessons amb tots els seus estanys.

Pic central de Gargantillar

Aquest cim és un important nus de carenes: al nord, separat per la collada dels Pessons (que no hem de confondre amb la portella dels Pessons), el pic d'Ensagents (2857 m) (també anomenat pic dels Pessons en alguns mapes que ho acaben d'embolicar), a l'oest el pic dels Llops (2843 m), amb una cresta entretinguda, i a l'est, molt a prop, el pic dels Pessons (2864 m) que ens hem passat.

Pic dels Pessons des del pic central

Estanys dels Pessons

Una altra visió dels estanys dels Pessons

Reculem fins a la petita portella i retrobem el GR 7 que ve del cim, per on pugem fins arribar tot seguit al pedró que marca el pic dels Pessons o pic oriental de Gargantillar (2864 m) (10 min des del pic central).

En el cim del pic dels Pessons

Des d'aquí la carena continua cap a la portella dels Pessons (per on haviem d’haver vingut) i els tres pics de Ríbuls o de l'Àliga, amb les seves escarpades parets que s'aboquen al circ de Pessons.

Pics de Ríbuls (nord, central i sud)

Dos d'aquest pics, el central (2827 m) i el nord (2817 m), són d'accés complicat per passos de roca, però el més proper, el sud, és planer i ben assequible, així que cap a ell ens dirigim. Baixem a la portella dels Pessons (2779 m) i pugem tot seguit fins al pic sud de Ríbuls (2821 m) (10 min des de l’anterior cim), des d’on tenim una magnífica vista dels estanys de Montmalús, amb el refugi a la vora del llac gran, i del pic de Montmalús que encapçala aquesta vall.

Estanys de Montmalús

El temps va passant i ja és hora de retornar si volem arribar al cotxe amb llum. Baixem directament, sense retornar a la portella dels Pessons, per un fàcil vessant en direcció a l'estany de l'Illa. Retrobem més avall el camí del GR 7 per on hem vingut i arribem així de nou al port de Vallcivera.

Pic de la Muga des del port de Vallcivera

Ara ens queda desfer el camí per tota la coma de Vallcivera, on aprofitem més avall per refrescar els peus al riu, doncs ja portem moltes hores d'excursió, i resseguir de nou la vall de la Llosa fins a Cal Jan. És un quart de vuit de la tarda quan arribem al cotxe, evidentment cansats però molt i molt contents. Som uns privilegiats. Per fer el que fem i ser el que som.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 10.09.11 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

Pic de Coma Extremera

2011-09-01T00:00:00.025+02:00

El pic de Coma Extremera (2808 m) es troba situat a la carena de muntanyes fronterera entre la Cerdanya i Andorra, al sector de Cap de Rec, entre el pic de Setut (2867 m), a l’est, i el Tossal Bovinar (2841 m), al sud-oest. La major alçada d’aquests cims li treu perspectives en aquestes direccions, però en canvi, abocat al nord sobre la vall del Madriu, disposa d’una gran panoràmica sobre les muntanyes d’Andorra i el Pallars.

Per accedir-hi, agafem, des de Martinet, la carretera que mena a Lles i a l’estació d’esquí de fons de Cap de Rec. Seguim des d’aquí per una pista, utilitzada a l’hivern per a la pràctica d’aquest esport i apta a l’estiu per a tota mena de vehicles, fins al refugi del Pradell, a l’esquerra de la pista. Pocs metres, a la dreta, surt l’itinerari senyalitzat (fites i senyals grocs) en direcció a la Tossa Plana de Lles, que és el que hem d’agafar inicialment.

Comencem a caminar pujant per un bosc de pi negre fins a sortir a les pastures del pla de les Someres. En aquests prats alts ja floreixen les gencianes de tardor (Gentiana campestris) per a recordar-nos que la propera estació ja s’acosta. Continuem pujant suaument per un llom herbat fins que els senyals es bifurquen. Deixem a la dreta el camí a la Tossa Plana, que s’enfila pel llom en direcció nord, i seguim a l’esquerra per un marcat sender pel qual, encarats al Tossal Bovinar i perdent un xic d’alçada, arribem a la bassota de Setut (2471 m) (1 h). Als racons hi podem trobar la saxífraga brioides (Saxifraga bryoides).

Tossal Bovinar (a l'esquerra) i pic de Coma Extremera (al fons a la dreta)

Genciana de tardor

Saxífraga brioides

Bassota de Setut

Deixem a l’esquerra l’entrada a la coma Extremera, per on retornarem, i pujem a la dreta per corriols a la vora del torrent de Setut, fins arribar a l’estany Gran de Setut (2575 m) (1 h 30 min), situat en un indret agrest sota l’escarpada cresta que baixa del pic de Setut.

Estany Gran de Setut

El mateix estany pujant al port de Setut

Vorejem l’estany per la dreta i un cop a l’altre costat, comencem a remuntar cap a l’esquerra, en direcció al port de Setut, una molt inclinada pala d’herba. Després d’una estona de batallar amb la dura pujada, arribem al port de Setut (2696 m) (2 h). A l’altre costat se’ns obre l’andorrana vall del Madriu, amb l’estany de l’Illa a la seva capçalera.

Seguim a l’esquerra per un corriol que en poques llaçades ens deixa a l’aresta sud-est del cim. Anem avançant per aquesta carena, paral•lels a la coma Extremera que tenim a sota nostre. Passem per un cim secundari i enfilem la pujada final al pic de Coma Extremera (2808 m) (2 h 20 min). Des d’aquí tenim un panorama dilatat al nord, amb muntanyes com la Pica d’Estats, Comapedrosa, Casamanya, Ensagents, Pessons, Pics d’Envalira, Puigpedrós de Lanós, etc.

Encarant la pujada final al pic de Coma Extremera

Pic de Setut i Tossa Plana de Lles, en línia recta des del cim

Vall del Madriu (Andorra)

Des del cim, observem com el Tossal Bovinar és asequible seguint la carena en direcció a la collada Fonda, a la capçalera de la coma Extremera, però deixem aquesta opció per un altre dia. De retorn, baixem directament a la coma Extremera per un vessant menys inclinat que el del port de Setut. Seguim aquesta coma fins que, superat un esglaó, arribem de nou a la bassota de Setut, des d’on retornem pel mateix camí d’anada al refugi del Pradell.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 01.09.11 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

Excursió al Pic de la Grava

2011-08-20T00:00:00.026+02:00

Avui ens arribem a l'estany de la Bullosa per anar al pic de la Grava, un dels millors miradors de la zona, malgrat la seva modesta alçada (2671 m). Aquesta muntanya és el vèrtex de tres conques fluvials: Arièja (per la vall d'Orlú), Tet (per la coma de la Grava i l'estany de la Bullosa) i Segre (per l'estany de Lanós i la vall de Querol).

Amb les primeres clarors d'un dia que esdevindrà molt calorós, sortim de l'aparcament de la Bullosa (2017 m) per anar vorejant per l'esquerra aquest estany, a través de bosc i creuant alguns torrents, seguint les marques del GR 10 que ja no deixarem fins a la portella de la Grava. Arribem a una bifurcació, prop de la riba nord (50 min.); deixem a la dreta el sender del Tour del Capcir, que mena a la coma de la Llosa, i seguim a l'esquerra per entrar tot seguit a la dilatada coma de la Grava, extens pla amb pastures i molleres per on discorre el rec de la Grava, el qual dibuixa nombrosos meandres per la poca inclinació del terreny. De fet, anirem avançant molta estona sense gairebé guanyar altitud.

Coma de la Grava, amb el pic de la Grava (a l'esquerra)

Anem travessant diversos torrentets que desemboquen al rec de la Grava. Al fons de la vall hi podem veure els cims de les Tres Piques Roges, i a l'esquerra d'aquestes el granític pic de la Grava. Vist des d'on som, el cim oriental sembla més alt i destaca més que el cim principal. Un cop arribem a la capçalera de la vall, el GR gira clarament a l'esquerra i s'enfila cap a l'Estanyol (2297 m).

L'Estanyol, alimentat per fils d'aigua

Vorejem aquest petit estany per la dreta i ens enfilem en llaçades en direcció a la propera portella de la Grava, pel damunt d’unes roques ferruginoses de tonalitats ocres, granates i negres, on hi destaca, pel seu color clar, l’herba blanca (Senecio leucophyllus), formant petits tapissos grisos tacats de groc.

Aquestes franjes amb gran concentració de minerals de ferro van ser objecte d’una intensa explotació, iniciada al segle XVII a les mines de Pimorent, per alimentar les nombroses fargues catalanes repartides per tota la Cerdanya, sobretot a finals dels segle XIX i principis del XX.

Un cop a la portella de la Grava (2426 m) (3 h), tenim una magnífica vista de l'estany de Lanós i les muntanyes que l'envolten: Carlit, Castell Isard, Coma d'Or, Puigpedrós de Lanós, etc.

En aquest punt deixem el GR 10 i girem a la dreta per iniciar la pujada al cim. Creuem uns prats i ens situem a la base d'una inclinada pala pedregosa per on puja un corriol amb fites que ens permet guanyar la carena, on hi trobem els tres punts culminants senyalitzats amb grossos pedrons.

Descobrim el panorama del vessant nord, amb la profunda vall d'Orlú i el pic d'Estany Faurí; també hi podem veure la Dent d'Orlú i el Roc Blanc. Hem sortit just al cim de l'esquerra, que és el que te millor vista, però el cim principal és a l'extrem de la dreta, a escassos cinc minuts. Ens arribem, doncs, al veritable pic de la Grava (2671 m) (3 h 35 min.); la carena, convertida ja en una entretinguda cresta de blocs, continua cap al cim oriental (2650 m).

L'Estanyol i la dilatada coma de la Grava des del cim

Capçalera de la vall d'Orlú, amb els estanys de la Grava

Cim oriental del pic de la Grava

Després d'una bona estona al cim, iniciem la baixada per retornar pel mateix camí, fent parades a les bucóliques ribes del rec de la Grava i a la vora nord de l'estany de la Bullosa.

Descans a la riba del rec de la Grava

Riba nord del llac de la Bullosa

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 20.08.11 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

Dent d'Orlú per la ruta normal

2011-07-29T00:00:00.020+02:00

La Dent d’Orlú o Pic de Brasseil (2222 m) és una muntanya granítica amb forma de piràmide situada al bell mig de l’Alta Arieja. Per les seves cares sud (d’una verticalitat de gairebé mil metres), est i sud-est s’hi han traçat nombroses vies d’escalada. La cara nord és la ruta normal d’ascensió per als excursionistes.

Des de la Cerdanya, agafem la carretera de la vall de Querol i entrem a l’Arieja pel túnel de Pimorent, per seguir en direcció a Acs dels Termes. A l’entrada d’aquesta població, deixem a mà dreta la desviació que mena a la Dent d’Orlu i a la Maison des Loups (que és la que agafen els escaladors), i seguim una mica més endavant fins a una rotonda on, també a mà dreta, agafem la carretera D-613 (direcció Quillan), per deixar-la poc després a l’alçada d’Ascou i seguir per la D-122 fins a Goulours, on hi ha un estany i el càmping La Forge d’Ascou. Just passat l’edifici principal, prenem a la dreta una pista asfaltada (4,5 Km) que baixa primer seguint la riba del llac, va deixant diverses desviacions i arriba a una zona d’aparcament (1515 m) on deixem el cotxe.

Darrere els cartells indicadors, agafem un sender (senyals grocs) que travessa un petit prat i un rierol, per endinsar-nos en un bosc d’avets i faigs, per on anem guanyant alçada en curtes i continuades llaçades.

En aquest bosc observem com els nerets (Rhododendron ferrugineum) presenten unes tumefaccions que molta gent pensa que són fruits; tanmateix es tracta del fong Exobasidium rododendri que li produeix al neret aquesta mena de reacció alèrgica.

També veiem les nabineres (Vaccinium myrtillus) amb els seus fruits, els nabius o avajons, que són unes baies dolces amb les quals es confeccionen melmelades i confitures.

Arribem a una clariana del bosc on podem veure molt bé la cara nord de la Dent d’Orlú, amb uns tels de boira, però, que aniran a més al llarg del matí. Seguim pujant per tornar a entrar al bosc i, després de més llaçades, sortim a la carena del Serrat de la Llau (1845 m), on el panorama s’eixampla i des d’on podem veure el Pic de Tarbesó, que avui també té la seva lluita particular amb la boira.

Seguim el camí carener, pujant de forma suau però continuada, fins arribar al coll de Brasseil (2000 m). Per l’esquerra baixa un sender en direcció al coll de l’Egue (on enllaça amb el GR-7B que vam seguir en la nostra anterior excursió al Pic de Tarbesó). Seguim a la dreta per un corriol –enfangat i relliscós, però també farcit de variades i boniques flors– que amb una forta inclinació va fent llaçades fins assolir el cim de la Dent d’Orlú (2222 m).

Passat el coll de Brasseil, iniciem l'assalt a la Dent d'Orlú

Genciana de Burser (Gentiana burseri)

En el cim de la Dent d'Orlú

Les ressenyes que haviem consultat donaven fe d’una panoràmica molt amplia, però avui la boira no ens deixa veure muntanyes com el Roc Blanc i la llarga serralada que l’uneix al Puig Peric. Només a estones podem entreveure els pics d’Esquena d’Ase i d’Estany Faurí i, a sota nostre, petits sectors de la vall de l’Orieja, amb una visió fugissera del llac de Naguille.

Després d’una bona estona al cim tot esperant en va que escampi la boira, retornem pel mateix camí, baixant amb compte el primer tram de fort pendent que avui, després de dies de pluja, està molt relliscós (la Isabel, malgrat les precaucions, pateix una forta i aparatosa caiguda, afortunadament sense conseqüències greus). Un cop al coll de Brasseil, aprofitem per apropar-nos en cinc minuts, pel sender del coll de l’Egue, a un primer collet des d’on podem veure la vall de l’Orièja, i més a l’est el pic de Baxouillade, amb la portella d’Orlú que dóna pas a la vall de Galba.

Pic de Tarbesó

Pic de Baxouillade (a l'esquerra) i portella d'Orlú

La Dent d'Orlú, lliure de boira

Sense més incidències, i mentre el dia es va arreglant (a l’Arièja sembla que són millors les tardes que els matins) retornem al punt de partida. Excursió molt recomanable de fer amb millors condicions de visibilitat. Esperem tornar-hi amb un bon grapat de companys.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 29.07.11 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

Les Agudes pels Castellets

2011-06-28T00:00:00.023+02:00

Som uns privilegiats. Avui, tot i ser dia laborable, hem pogut coincidir per fer una escapada a aquest racó del Montseny. Quan arribem al parking del coll Sesferreres de Dalt i sortim del cotxe (amb el seu aire condicionat) la bufetada de calor és especialment dolorosa, però el camí, malgrat que comença pujant fort, ho fa sota el dosser dels faigs cosa que agraïm... i de quina manera!

De tant en tant, quan sortim del bosc, ens parem a contemplar el nostre objectiu: la cresta est de les Agudes, més coneguda amb el nom de els Castellets.

A l’alçada del coll Saciureda de Dalt, la cresta ja es fa evident encara que el camí, marcat amb senyals vermells, va evitant els primers castells granítics on hi arrela l’Herba de Sant Segimon (Saxifraga vayredana) que, segons sembla és una espècie endèmica del Montseny i les Guilleries.

En alguns punts, el camí està un xic descarnat i el sauló fa que la progressió sigui una mica delicada i exposada.

Seguint sempre prop de la carena, anem alternant roques i bretxes. En un punt, l’Alfons s’en adona que hem canviat de tipus de roca: es tracta de les cornubianites (o corneanes), aquestes pissarres compactes i fosques degut al metamorfisme de contacte que les va afectar durant la intrusió magmàtica que va tenir lloc a finals de l’Era Primària.

Entre les esquerdes hi trobem la Lluqueta (Globularia cordifolia), de petites flors blavenques que destaquen perquè creixen agrupades en el que s’anomena una inflorescència.

Just al peu del gran promontori, al capdamunt del qual es troba el cim de les Agudes i que nosaltres anomenem “el nucli dur”, abandonem el camí per agafar un sender, marcat amb fites i pintura groga, que s’enfila decidit per les roques. Aquest camí, sense ser difícil, té la seva gràcia ja que cal buscar el millor lloc on posar mans i peus per tal de facilitar l’ascens i superar diversos esglaons que són com petits miradors que ens regalen bones vistes sobre els relleus propers del Matagalls, Guilleries i Collsacabra. La calitja, però, encara ens permet de distingir el massís del Canigó, el Bassegoda i les antenes del Rocacorba.

Pas a pas anem guanyant alçada i a les roques trobem espècies vegetals més “alpines” com són la Genciana groga (Gentiana lutea), el Gasó (Armeria alpina) i el Peu de Crist (Alchemilla alpina).

La darrera canal impressiona més veure-la que pujar-hi i aviat ens situem a l’últim tram de roca sobre el qual es troba el cim de les Agudes, amb la seva elevada creu com a punt de referència i des del que podem contemplar l’indret de Santa Fe amb l’embassament ple a vessar.

Com tenim temps, decidim acostar-nos al proper Turó de l’Home i fer allà l’àpat del dia, esperant trobar algun racó en ombra. Sota aquest sol de justícia, la distància que separa ambdós cims es fa més llarga que de costum i arribant a la placeta on hi ha el refugi, descobrim que l’única ombra és la que ens proporciona el propi edifici just a l’entrada d’un parking... i allà que ens instal•lem, doncs ja estem mig desmaiats per la gana i la calor. Ens distraiem amb la presència d’un gat pelut i molt amable, amb l’arribada de dues turistes que no paren de fer fotos i amb grups de ciclistes forts i poderosos.

Quan ja hem descansat prou, decidim tornar per la pista en direcció a la font de Passavets, aprofitant l’ombra del bosc on destaquen grupets de Pensaments i de Fiteuma (Phiteuma spicatum).

Fem un petit descans a la font amb la frescor que ens proporcionen els faigs i la remor del torrent que hi circula a prop. A més, l’aigua de la font és extraordinàriament freda.

Ara ens toca retornar al cotxe per la carretera... sort que aquesta ja està bastant a l’ombra i de tant en tant anem picotejant maduixetes.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 28.06.11 per Isabel Benet, Susana Sanz i Alfons Belinchón.

Pic de Tarbesó i estanys de Rabassoles

2011-06-12T00:00:00.016+02:00

Avui hem quedat una bona colla per fer una agradable excursió per la comarca occitana del Donasà, a l'Alta Arieja, amb ascensió al pic de Tarbesó (2364 m). Aquest cim, de formes suaus pel vessant nord i més abrupte pel sud, s'alça sobre la zona lacustre dels estanys de Rabassoles; malgrat la seva modesta alçada, el fet d'estar separat dels cims més destacats d'aquest sector del Pirineu el converteix en una magnífica talaia.

Des de Llívia enfilem la carretera de la vall de Querol i, pel túnel de Pimorent, entrem a l'Arieja. Un cop a Acs (Ax-les-Termes), seguim en direcció a Ascon (Ascou) i l’estació d’esquí Ascou-Pailhères, fins arribar al coll de Palhèras, on deixem els cotxes en una àmplia zona d’aparcament.

Sortim del coll de Palhèras (2001 m) en direcció sud-oest, seguint els senyals del GR 7B per una pista en suau pendent. El Tarbesó s’alça evident en aquella direcció. Al cap d'una estona abandonem la pista que marxa a mà dreta i el GR que ho fa per l’esquerra (rètol indicador) per seguir per un corriol (senyals grocs) ben fressat que s’enfila fins al llom de la carena, que seguim en direcció al cim. El pendent va augmentant fins que assolim el pic de Tarbesó (2364 m).

Des del cim gaudim, malgrat el fort vent que bufa avui, d’una extensa panoràmica de les muntanyes que ens envolten, de les quals reconeixem la Dent d’Orlu, el Roc Blanc, el Puig Peric, el Puig de la Cometa i el Carlit, entre d'altres. Avancem uns metres en direcció sud per poder veure també, als nostres peus, els tres estanys de Rabassoles (Negre, Blau i de Baix).

Baixem del cim en direcció a ponent per terreny costerut, per anar a buscar la carena del Serrat de les Escales que s’allarga cap al sud. Tot resseguint aquesta carena (on creixen flors com la Pedicularia sylvatica i la Saxifraga geranioides), anem gaudint de diferents perspectives dels estanys de Rabassoles.

Baixant del cim en direcció al Serrat d'Escales

Avançant per la carena, amb el Tarbesó al darrera

La cara est de la Dent d'Orlu

La següent elevació que trobem seguint la carena és el Roc de Bragues, que deixem a l'esquerra per guanyar un collet i baixar tot seguit fins a un petit estanyol, a la vora del qual aprofitem per fer el dinar del dia.

Descansant a la vora del petit estanyol

A continuació donem la volta a l’estanyol i retrobem tot seguit el GR 7B que baixa del Pic de Llauses i que hem deixat just al començar. Marxem ara cap al nord i no triguem en arribar a l’estany Blau de Rabassoles (1928 m), el punt més baix del recorregut.

Estany Blau i pic de Tarbesó

Continuem cap al nord, en suau pujada, entre l'estany Negre, que tenim just a l'esquerra, i l'estany de Baix, que queda a la dreta, per sota nostre.

Vorejant l'estany Negre

Estany de Baix

Superat l’estany Negre, el camí, en pendent constant, inicia un gir per sota la falda del Tarbesó en direcció nord-est fins a l’evident coll de la Comella de l’Os (2177 m), situat entre el Tarbesó i el cim del mateix nom. Des d'aquí les vistes sobre els estanys i els cims d'aquest sector són esplèndides. No cal dir que les nostres càmeres fotogràfiques treuen fum.

Vista des del coll de la Comella de l'Os

Des del coll anem baixant en direcció nord per terreny herbat fins arribar a la pista que hem deixat a l'inici de la caminada, per la qual retornem al punt de partida. Ha estat una magnífica excursió d'uns 11 Km de longitud, 746 m de desnivell acumulat i unes 5 h de marxa efectiva.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 12.06.11 per Isabel Salvia, Anna Torres, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Ferran Guillén, Núria Guillén, Isabel Benet, Ventura Amorós i Marc Amorós.

Travessa del Cadí

2011-05-29T00:00:00.010+02:00

Amb puntualitat britànica, ens trobem tots al bar de la plaça de Gòsol disposats a acomplir un vell somni: la travessa de la serra del Cadí. Després de deixar un cotxe per a la tornada, la resta ens desplacem cap a Josa de Cadí on iniciem l’itinerarí “amb il·lusió”, pujant pel camí que ens deixa a l’ampli Coll Jovell... “on Cadí amb lo Cadinell encaixa” com molt bé deia l’il.lustre poeta Jacint Verdaguer.

Pujant a Coll Jovell

El dia és preciós, però un ventet fresc fa que la màniga llarga no sobri. Tots ens queixem del mateix: el pes de les motxilles, i és que ja no estem acostumats a portar alguna cosa més que uns ganyips i una cantimplora d’aigua, i quan alcem la vista i veiem el costerut vessant sud de la serra, pensem... vinga endavant!.

Ascendint a la carena, amb el Cadinell al darrera

Poc a poc ens acostem a una barrera rocallosa que ens costa un xic de superar, però al capdamunt, uns prats plens de pastorelles ens acullen per a fer un mos i posar-nos en contacte amb els companys del “Grup del Samarra” que avuí estan al proper Serrat del Verd.

Una estona de descans a la carena

A partir d’aquí, el paisatge esdevé sec i pedregós, i un cop situats sobre la carena, el Toni, que és l’únic de nosaltres que coneix aquestes contrades, ens condueix al caire per tal de donar-nos les pertinents “lliçons d’abisme” que tanta falta ens faran al llarg de la jornada, i arrossegats pel seu entusiasme, fem una marrada d’anada i tornada a la Torreta de Cadí, darrer gran cim occidental de la serra des d’on contemplem la vall del Segre al seu pas per la Seu d’Urgell.

Canal

Torreta de Cadí

Les Tres Canaletes

Les roques del Gònec, del Viladre, Grossa i Dreta es succeeixen camí del Puig de les Gralleres, tenint als nostres peus les poblacions d’Ansovell i Cava. Les boires comencen a senyorejar-se de les carenes, la continuïtat de les quals aviat queda trencada per la Canal Baridana de Josa, profunda ferida practicada al llom del gegant.

Vulturó

Davant de tanta magnificència, l’esperit del poeta es materialitza i acte seguit comencem a declamar en veu alta:

Per damunt el Puig de les Gralleres,
s’aixeca altiu lo Vulturó
als seus peus la Canal Baridana
és una boca que es bada vers la negror!

Oh! Puig de la Canal del Cristall
tos flonjos cabells a l’aire
des de la teva canal albirem el Prat de Cadí,
d’un verd intens de tarda

Canal del Cristall i Prat de Cadí

Estem cansats però contents, camí del Salt del Sastre i la Costa Cabirolera, que flanquejem, per no predre més temps, cap al Pas del Cabirol on ens aturem per a berenar . Des d’aquí sembla que tot és “dat i beneït” doncs ja veiem el Comabona, extrem oriental de la serra, i el Pas dels Gosolans més enllà de la Punta Aguda.

Baixant del Pas del Cabirol

Serra Cabirolera

Però el GR ens reservava una sorpresa desagradable... enlloc de seguir prop de la carena, el molt traïdor es desvia i baixa al Cortal dels Cortils fent-nos fer una marrada i un desnivell que no estava previst i que ens enutja d’alló més.

Cortal dels Cortils

Mig perduts per la Coma dels Cortils, ens costa déu i ajuda trobar el Pas dels Gosolans que assolim... a les vuit de la tarda, després de cinc hores de travessa! i encara ens queda la baixada al refugi de Prat d’Aguiló al qual arribem just a temps que comenci el partit de la Champions entre el Barça i el Manchester. Sopar deliciós, amenitzat amb el so de la ràdio i els crits de goool!!! de Pedro, Messi i Villa. Al final del partit tots ens preguntem: “¿Por qué?”, per què hem fet una travessa tan llarga i de tant desnivell guarnida?, i la resposta és perquè erem uns ignorants del que la serra ens tenia preparat i el desconeixement és, a voltes, la felicitat.

L’endemà ens toca retornar a Gòsol, per la qual cosa, després d’un bon esmorzar, enfilem de nou cap al Pas dels Gosolans on, fent una darrera mirada, exclamem:

Adeu Prat d’Aguiló! de color verd maragda,
amb el teu refugi bastit sobre roca volcànica,
ets sota l’esguard del Blancor
i del Cadí de testes pelades.

Prat d'Aguiló

Mentre que alguns decidim pujar al Comabona, la resta es dirigeix directament a la Serra Pedregosa i al Coll de les Bassotes.

Dalt del Comabona

Dos valents expedicionaris amb el Pedraforca

És al Collell que ens reunim per anar plegats fins a la Font Terrers on fem un bon dinar sota els pins.

Descansant a la Font Terrers

Desprès, de nou al bar de la plaça de Gòsol, i amb unes cerveses a la mà, ens lliurem a la dolça tasca de recordar i pensar en noves fites per aquesta temporada que s’atansa.

Isabel Benet. Activitat realitzada els dies 28-29.05.11 per Isabel Salvia, Carme Rodríguez, Teresa Ripollés, Anna Torres, Ferran Guillen, Esteve Benet, Isabel Benet, Susana Sanz, Alfons Belinchon, Toni Tejedor i Mercè Julve.

Pels cingles de Vallcebre

2011-05-08T00:00:00.000+02:00

Avui, via Eix del Llobregat (C-16) i carreteres de Saldes (B-400) i Vallcebre (B-401), ens arribem a aquesta darrera població del Berguedà, per fer un itinerari circular per les cingleres on es troba elevada. Salta a la vista que aquestes cingleres, de roca molt blanca, que protegeixen Vallcebre com si d’una fortalesa natural es tractés, tenen forma de cor i per això és aquest l’emblema que utilitza aquesta població per a promocionar-se i donar a conèixer la seva riquesa i la seva dilatada història.

Arribem a la plaça del poble, gran mirador sobre el Tossal Llissol, punt culminant de la Serra de Sant Joan. En aquesta plaça hi ha una bonica font i un campanar, l’únic testimoni que en resta de l’antiga esglèsia. Mentre esperem a la resta de companys, fem un repàs a l’itinerari: seguirem íntegrament el circuit marcat del sender PR C-128 que, passant per l'ermita de Santa Magdalena, va a sortir al caire dels cingles per després resseguir-los gairebé en la seva totalitat, a través de diferents punts de pas per on baixen tot un seguit de graus, fins al punt més baix, allà on el torrent de Vallcebre s’obre pas formant l'espectacular congost de la Foradada, a partir del qual s’ha de remontar de nou fins a Cap Deig per seguir després cap al veïnat de la Barceloneta i retornar a Vallcebre.

El dia està molt rúfol, però confiem en els “homes del temps” que ens han assegurat que no plourà. En efecte, quan sortim del poble en direcció a Fumanya, ja fa un sol que escalfa d’alló més, de manera que agraïm d’endinsar-nos al bosc. Arribem a la petita ermita de Santa Magdalena, on hi ha un dipòsit excavat a la roca per acumular l’aigua d’una font que, segons una llegenda, cura les berrugues i que era molt freqüentada per les dones, però ara el dipòsit està totalment sec.

Seguim pel bosc de pi roig, on a les vores del camí hi floreixen les primaveres (Primula elatior), fins a un pal indicador que ens assabenta que estem al capdamunt del grau de la Mola, però el bosc és tan espès que no ens deixa veure res. Els tortellatges (Viburnum lantana) ens ofereixen els seus poms de petites flors blanques.

Tortellatge

Poc més enllà sortim per fí al caire de la cinglera, a l’indret del grau del Sastre, des d'on podem contemplar la vall penjada de Figols, just a sota nostre, l’embassament de la Baells i la Serra de Picamill que amaga, als seus peus, el poble de la Nou de Berguedà.

Quan sortim a camp obert, l’espectacle està servit: els vessants de la Serra de Sant Joan estan formats per unes argiles bigarrades, amb tonalitats ocres, taronges, rosades i vermelloses pertanyents al primer període de l’Era Terciària, dipositades just després de la desaparició dels dinosaures, dels quals encara s’en troben rastres a Fumanya. Aquests materials conformen l’anomenada “fàcies garumniana” ja que els seus colors recorden al garum, antic condiment d’origen romà.

Estem just sobre la sortida del grau dels Boigs i entre les blanquíssimes calcàries hi creix la Lluqueta (Globularia cordifolia), entre d’altres plantes rupícoles. Des de l’extrem del cingle veiem el grup d’edificis de Sant Corneli que es van construir arran de l’explotació del carbó i on, avui dia, s’han condicionat les mines per a rebre visites turístiques.

Passat el grau de les Granotes arribem a Cal Menut, on som rebuts per una munió de gossos, gats, cabres, paons i oques. Un cop hem travessat la petita granja, anem a sortir als plans de Cal Menut, per on baixa el grau del Jou i on cal anar en compte, doncs el terra cedeix a causa d'enfonsaments càrstics, formant-se petites dolines que s’han tapat amb palets i d’altres objectes per a evitar possibles caigudes. Sota nostre, al caire del primer esglaó calcari, es troba el Castell dels Moros, petita torre adossada a una ermita, i a l’altra banda de la vall del Llobregat veiem les cases disperses de Malanyeu i també, la població de Guardiola de Berguedà. En aquestes esplanades es fàcil trobar l’Orquis socarrat (Orchis ustulata) i l’Abellera aranyosa (Ophrys sphegodes) ja que estan en plena florida. També veiem un petit monument dedicat a la memòria d'un aviador que es va estavellar aquí amb la seva avioneta l’any 1958.

Orquis sucarrat

Després de fer un mos seguim ruta, ara en direcció oest i en suau baixada, cap al Comellar i la Foradada, passant pels graus de Sant Climents i de les Granoteres, però és a l’alçada del grau del Moro que observem unes curioses orquídies anomenades Mosqueres (Ophrys insectifera).

Mosqueres

Arribem a l'engorjat de la Foradada, el punt més baix de l’excursió, sortida natual de les aigües de Vallcebre. Creuem per un ampli pont l’estret congost; a l'esquerra veiem les restes d'un molí que estava adossat a les roques; a la dreta un sender baixa a la carretera de Saldes que tenim gairebé a tocar.

Restes del Molí de la Foradada

Seguim recte amunt per tornar a la cresta i anar pujant enmig d’un paisatge de ruïnes rocalloses i grans panoràmiques fins a la carretera de Vallcebre per on hem vingut, on hi ha el mirador de Cap Deig, amb plafons explicatius i bones vistes sobre les Penyes Altes, que avui estan mig cobertes per la boira.

En aquest punt abandonem definitivament les cingleres, doncs l’estrat calcari es redreça fins a posar-se gairebé vertical. Creuem la carretera i seguim per una pista en direcció al veïnat de la Barceloneta; als voltants d'aquest veïnat es veuen les agulles que formen els cingles de Conangles, on es troba la via ferrada de les Roques d'Empalomar. Des de la Barceloneta, passant per diverses masies, no triguem en arribar al nucli de Vallcebre on, instal·lats a l’acollidor bar de la plaça, tenim la satisfacció d’haver acomplert una excursió molt bonica i molt completa.

Isabel Benet. Activitat realitzada el dia 08.05.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón i Ferran Guillén.

Travessa d'Agulles i Frares

2011-04-02T00:00:00.012+02:00

El sector occidental de la muntanya de Montserrat comprèn les regions d'Agulles (des de la Portella fins al Portell Estret o coll d'Agulles), Frares (des del Portell Estret fins al coll de Porc) i Ecos (des de coll de Porc fins al coll de Migdia). La travessa de les dues primeres (Agulles i Frares) per la carena ha estat l’objectiu, aquest dissabte, d’un bon grapat de companys que ens hem trobat a la zona d’aparcament de Can Maçana.

Sortim de Can Maçana (710 m) en direcció est pel camí ample del GR 172 (senyals vermells i blancs). Passat el coll de Guirló, deixem l'esmentat sender (per on tornarem) per agafar, a mà dreta, el camí estret, però força marcat, del refugi d'Agulles (senyals grocs). Aquest camí porta al peu d’una canal que remuntem fins al pas de la Portella; a la nostra esquerra, senyalitzat en vermell, comença l'itinerari de la travessa d'Agulles.

Entrant a la regió d'Agulles

Ens enfilem per un esperó rocallós que ens apropa a la carena. La primera pujada forta la fem per una llastra equipada amb una corda fins arribar a un dels diversos colls que haurem de travessar durant aquest itinerari.

Remuntant la primera llastra equipada

En continues pujades i baixades, i ajudats en diverses ocasions per cordes instal·lades, anem passant pel costat de roques com l'Agulla del Capdamunt, la Saca Gran, el Martell, les Bessones, etc., amb sortides a miradors amb aèries visions de la regió (especialment de la Bessona Inferior i de la Bola de la Partió) i de la paret nord del massís (amb la Foradada i la Cadireta a sota nostre).

Passant a la vora de la Saca Gran

Pujant per una de les canals de l'itinerari

Escaladors a la Bola de la Partió

Finalment, després de superar diversos collets i canals, vorejem la paret de la Tri-Roca i arribem al Portell Estret (1007 m), també anomenat coll d'Agulles i coll Figuera.

Per continuar la nostra travessa, ara per la regió de Frares, agafem a la dreta el camí que baixa per la Canal Ampla al refugi d’Agulles (senyals blancs) per a deixar-lo gairebé d'immediat, a l'alçada de la Roca Sense Nom; en aquest punt comença a l’esquerra l'itinerari de Frares (senyals blaus). Aquest camí, tan accidentat com el d'Agulles, té una gran varietat de passos, amb fortes pujades i baixades per canals molt dretes. En la primera part de l'itinerari passem pel collet del Lloro, petita clariana entre les roques del Bisbe, la Monja i el Lloro. A continuació baixem fort per l’erosionada canal del Lloro, ajudats per branques i cordes, fins arribar a una bifurcació, amb senyals blaus a esquerra i dreta. Continuem per la dreta, en baixada, però de seguida ens en adonem que anem seguint equivocadament el torrent del Lloro, i reculem per agafar, ara sí, el camí correcte de l’esquerra, que remunta una relliscosa canal (on ajuden branques, arrels i cordes) fins a un bloc de pedra encastat, que alguns superen per fora ajudats per una precària corda, i la majoria passa per sota, havent-se de treure les motxilles.

Superant amb depurada tècnica el bloc encastat

Arribem poc desprès, per un estret i aeri camí sobre la paret nord del massís, al collet dels Frares (1100 m). Grimpem a la roca de la dreta per fer un descans i admirar el paisatge, especialment de la característica roca del Lloro.

El Lloro

A partir d'aquí tot és baixada, primer per una canaleta equipada amb una cadena; després, un tram de bosc amb forta inclinació porta a la canal final del recorregut, equipada igualment amb una cadena i també amb travessers i grapes de ferro.

Baixant per la darrera canal

Superada aquesta canal, arribem tot seguit al coll de Porc (978 m). En aquest coll, deixem a la dreta el camí que baixa a la font de l’Esllavisada i al refugi d’Agulles, i baixem pel camí de l’esquerra que, per l’obaga i sota les parets dels Frares, va a trobar primer el trencall amb el camí del coll d’Agulles i poc després desemboca al GR 172, que seguim a l’esquerra.

Sota l'esguard de les parets dels Frares

Com que ja anem més relaxats, podem aturar-nos a contemplar algunes plantes curioses con és el cas del lloreret (Daphne laureola), que encara està en flor.

No triguem en passar per sota de la Foradada i la Cadireta, i un quart més tard arribem al coll de Guirló, des d’on retornem a Can Maçana, satisfets de l’itinerari realitzat per aquestes intrincades i accidentades regions montserratines.

Secció de Muntanya. Activitat realitzada el dia 02.04.11 per Susana Sanz, Alfons Belinchón, Isabel Benet, Ventura Amorós, Toni Tejedor, Montse García, Xavi Benito, Cristina Parra, José Hidalgo, Ferran Guillén i Maite Ojeda.

Incursió al Puig de les Medes

2011-03-26T00:00:00.011+01:00

Avuí ens dirigim al Puig de les Medes situat sobre la serra del mateix nom, entre les valls de Llèmena i d’Hostòles a l’extrem sudest de la comarca de la Garrotxa, indret qualificat de Reserva Natural.

Des de Girona, i passant per Sant Gregori, Llorà i Sant Martí de Llèmena, arribem al parking de Can Tura, a Sant Aniol de Finestres. Tancant la vall, pel nord i entre boires, tenim el Puigsallança, punt culminant de la Serra de Finestres la qual separa la vall de Llèmena de la de Santa Pau.

Per la pista creuem la riera de Llèmena, que baixa alegre després de les darreres pluges, i seguidament ens dirigim a l’esquerra en suau pujada. Poc després ens desviem per un camí carreter, a l’esquerra i amb marques grogues, que passa per la Casa del Ras i un cop creuat un torrent a gual, el camí segueix paral·lel a la riera en direcció a la seva capçalera. Ens cobreix un espés bosc d’alzines entre arbustos de marfull florit (Viburnum tinus).

Marfull

Més amunt cal estar atents doncs s’ha d’abandonar el camí carreter per un corriol que baixa a la riera allà on aquesta s’encaixa profundament… entre roques basàltiques!. La pregunta és, d’on venen aquestes roques volcàniques?. Després de creuar la riera enmig de blocs folrats de molses i falgueres, entre les que destaca la llengua de cèrvol (Phyllitis scolopendrium), pugem de dret per l’altre vessant pel qual es despenja l’aigua de la Font dels Socals que flueix entre basalts i que visitem tot desviant-nos per un petit corriol que sut a mà esquerra.

Font dels Socals

Un cop plenes les cantimplores, retornem al camí principal que desemboca a una pista procedent de la carretera que uneix les valls de Llèmena i d’Hostòles i que es dirigeix cap a Santa Pau. Aquí deixem les marques grogues per seguir per una altra pista que puja i va a surtir a unes grans explanades inundades de sol i d’un verd lluminós de primavera on abunden les lleterasses (Euphorbia) i les calabruixes (Muscari neglectum).

Calabruixa

Aquestes explanades eren els camps de conreu del Mas de les Medes, que actualment es troba en estat ruinós.

Aprofitem per acostar-nos a l'ermita de Sant Joan de les Medes, d'orígen romànic, i a un paller molt fotogènic que hi ha molt a prop. Des del paller flanquejem pel vessant solell el Puig de les Medes en direcció a la carena principal de la serra. Pel camí del bosc anem veient la viola boscana (Viola hirta).

Viola boscana

Des de la carena estant, gaudim de bones vistes sobre la Vall d’Hostòles, el Collsacabra i el Puigsacalm. També veiem que el Puig de les Medes és en realitat un volcà amb la típica forma de ferradura degut a que la vora del cràter va ser esberlada quan la colada de lava va eixir escampant-se pels actuals camps de conreu i escolant-se per la vall de la riera de Llèmena fins prop de Sant Aniol. D’això, però, ja fa uns 90.000 anys.

Actualment el cràter està ocupat per arbres caducifolis que encara estan esfullats; i és que aquest volcà, junt amb altres cinc, formen el conjunt eruptiu de les valls de Llèmena i Adri i, tot i que tenen el mateix origen que els famosos volcans d’Olot, aquests no són tan coneguts degut a que, al ser més antics són més dificils de reconèixer perque estan més erosionats, però el record de la seva activitat es fa ben evident al llarg de tota l’excursió.

Isabel Benet. Activitat realitzada el dia 26.03.11 per Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Anna Torres, Ricard Herrero, Isabel Benet i Ventura Amorós.

Excursió pel Congost del Mu

2011-03-20T00:00:00.004+01:00

Aquesta excursió, realitzada el diumenge 20 de març, ha estat organitzada per membres del Centre Excursionista d’Esplugues. Aquest dia, una bona colla ens reunim per afrontar el repte de travessar el Congost del Mu, per on transcorre encaixonat el riu Segre, i assolir els cims de Lo Palomar (612 m) i El Castellar (773 m), per retornar al punt de partida, Alòs de Balaguer.

Així doncs, iniciem la nostra excursió des d’aquest bonic poble situat a la comarca de la Noguera, on hi destaquen les restes d’un castell que fa les delícies dels més encuriosits pel temps passat i també dels fotògrafs del grup.

Sortim per la font situada davant del pont que creua el Segre i, d’allà surt una pista forestal que ens porta a una àrea de picnic on podrem agafar aigua molt fresca. Més endavant la pista s’acosta al riu i a les parets que formen el Congost del Mu.

Arribem a unes passarel-les que substitueixen l’antic camí, actualment sota l’aigua. A partir d’aquí el camí s’enlaira i arribem a un punt del camí on la vista és captivadora. Aquí el riu Segre ens ensenya la seva part més feréstega; a l’altre costat del riu s’aixeca el vessant més inaccessible de la Serra Carbonera i el massís del Mont-roig ens vigila sense perdre’ns de vista. És senzillament fantàstic!

Arribem a la cruïlla amb el camí que ens portarà a l’aiguabarreig entre el riu Segre i la Noguera Pallaresa i al pont des del qual albirem l’embassament de Camarasa. Refem el camí principal pel qual pugem fins arribar al pla carener dit Lo Palomar on una gran línia de torres elèctriques ens destorba per fer una magnífica fotografia del Montsec amb tot el seu esplendor. Però malgrat aquest petit inconvenient, fem un “kit kat” i gaudim de les vistes panoràmiques que tenim al nostre abast.

Després d’un merescut descans, descendim per una barrancada per agafar una pista que ressegueix la carena. Més endavant ens trobem uns corrals al peu de la cinglera del Castellar. Creuem els camps per la seves vores i després d’una pujada... ja hi som!

El Castellar (773 m) és el punt culminant de l’excursió. Des del cim, grans vistes de la plana i dels pobles de la comarca destacant Artesa de Segre i Alòs. A partir d’aquest punt toca baixar esquivant roques i vegetació aspre i seca, però sempre tenint com referència el poble d’Alòs i el seu castell.

Culminem la nostra excursió al bar del poble, com no podia ser d’una altra manera, i fent un emocionant viatge en autocar no apte per a cardíacs!

Susana Sanz. Activitat realitzada el dia 20.03.11 per Alfons Belinchón, Susana Sanz i membres del Centre Excursionista d'Esplugues.

Primavera a Santa Fe

2011-03-19T00:00:00.023+01:00

La muntanya de Santa Fe, mirador privilegiat de la ribera d'Organyà, és la punta més oriental d'una de les carenes que es desprenen de la serra de Sant Joan, a l'Alt Urgell. Des d’Organyà, el cingle calcari d'aquesta muntanya es dreça imponent com a proa de vaixell encallat a la vall del Segre, que aquí s’eixampla després de sortir del congost de Tresponts, a l’aiguabarreig amb el riu de Cabó.

Havent deixat el cotxe a Organyà, a la sortida de la carretera de Cabó, iniciem l’excursió per un camí carreter que surt a mà esquerra de l'esmentada carretera, on un pal indicador ens assabenta de l’itinerari. Caminem al costat d’un canal on hi creixen les calabruixes (Muscari neglectum) i a la granja de la Borda ens reben uns gossos amb lladrucs poc amigables… encara sort que estan lligats!

Seguidament desemboquem a la carretera que es dirigeix a Montanisssell, població molt coneguda dels escaladors per les vies obertes a la cinglera sud de la Serra de Sant Joan. Nosaltres, però, seguim amunt per un camí molt ben senyalitzat que ens ajuda a remuntar el costerut vessant nord on ja floreix el boix, i les primeres fetgeres (Anemone hepatica) donen un toc de blau al sotabosc.

Herba fetgera

El camí va tallant una pista que acaba al coll Marí on un petit monument dedicat a Verdaguer recorda el pas del poeta per aquestes contrades. El vent s’ha endut la resta de núvols que quedaven del matí. Ara el sol brilla amb força i el dia promet ser calorós, sort que avancem sota l’ombra dels pins i la terra conserva la humitat de les darreres pluges.

Pel camí anem guanyant alçada ràpidament i aviat estem al peu del cingle que superem per un grau fins que arribem al collet dels Prats, al final de la pista procendent del Pitarell. Per un corriol, en direcció a llevant, ens enfilem entre carrasques i sabines a la propera ermita de Santa Fe, d’escàs valor aquitectònic però situada en un balcó que s’abraona sobre la ribera del Segre i des del qual es té una dilatada panoràmica: enfront, la serra del Cadí i Port del Comte, amb força neu; el Cogulló de Turp, que ja vam visitar la primavera del 2009, i als seus peus la cua de l’embassament d’Oliana amb les seves aigües agitades pel vent; al sud, la muntanya de Nargó i Serra d’Aubenç, i per ponent s’observa com la muntanya de Santa Fe és en realitat un estret sinclinal, el nucli del qual l’ocupen uns conglomerats vermells que donen nom al proper Mont-roi, a on ens dirigim, de tornada, per la pista del Pitarell.

El sinclinal de Santa Fe

El Cadí des dels cingles de Santa Fe

Mentre contemplem algunes flors primerenques, com són l’almesquí (Narcissus assoanus) i la potentil·la vernal, entrem de ple al domini del pi negre, sempre maltractat pels elements, i sota la seva ombra fem un mos en un petit prat penjat sobre la vall de Cabó, des d’on entreveiem el grandiós massís del Boumort a l’oest.

Almesquí

Com no trobem el camí, que pel grau del Fangueret baixa en direcció sud fins a la font Bordonera, decidim tornar pel mateix camí d’anada i visitar, en cotxe, aquesta emblemàtica surgència que, amb el seu abundós cabal, rega els camps dels voltants d’Organyà. Acabem la jornada fent un café en un petit i deliciós bar a Montanissell, sota l’esguard de les parets de la Serra de Sant Joan.

Isabel Benet. Activitat realitzada el dia 19.03.11 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

De Pimorent a la Tossa Rodona amb raquetes

2011-02-20T00:00:00.022+01:00

Aquest matí ens trobem al coll de Pimorent (1920 m), disposats a endinsar-nos a la coma d'Engràcies, a l'Alta Cerdanya. El cel blau, l'aire fred i l'atmosfera diàfana fan que ens afanyem a calçar-nos les raquetes i caminar per la rectilínia vall en direcció a la portella d'Engràcies. La neu, suficient per a gaudir-la, fa que la crema solar i les ulleres de sol siguin elements imprescindibles.

Anem avançant per la vall amb el riu a la nostra esquerra, guanyant alçada de manera suau però continuada. A mesura que ens acostem a la capçalera, el pendent es va redreçant i aprofitem per col·locar-nos els talons a les raquetes, cosa que ens facilita molt l'ascens.

Travessem un replà amb blocs de roca per enfilar tot seguit la pujada final a la portella d'Engràcies. La neu pols que cruix sota les nostres botes i la lluïssor del gel arrapat al vessant nord fan que la forta pujada sigui una experiència pels sentits. De tant en tant, una bufada de vent aixeca una polseguera blanca de cristalls de neu que, just damunt la portella, gira sobre si mateixa com si fos un petit tornado. Ara no escoltem, com a l'estiu, els habituals xisclets de les marmotes que habiten aquestes contrades, però sí que alguns corbs ens sobrevolen, tot vigilant-nos.

Al capdamunt de la portella d'Engràcies (2534 m) el paisatge és superb i per una estona restem bocabadats contemplant el Puigpedrós de Lanós, amb la seva retallada cresta i les seves canals curulles de neu. Al seu costat, el pic de Coma d'Or sembla a tocar però, essent com som esclaus del temps, ens hem de conformar en pujar a l'esquerra del coll fins a la propera Tossa Rodona (2601 m), des d'on tenim molt bones vistes sobre l'Arieja, on hi destaca el pic d'Auriol damunt la vall de Vèsines. El proper pic de Trespunts sembla una mena de "Cerví" amb la seva vertical paret nord abocada a la clota del mateix nom.

El pic de Trespunts des de la Tossa Rodona

Puigpedrós de Lanós i pic de Coma d'Or, baixant de la Tossa Rodona

Fetes les fotos de rigor, retornem pel mateix camí i sota la portella, en un clap d'herba arrecerat, aprofitem per fer-hi un mos, doncs ja toca, encarats a la llunyana coma de l'Orri de la Vinyola, on hi ha l'estació d'esquí de Porté-Pimorent, que imaginem abarrotada d'esquiadors; en canvi nosaltres tan solitaris... meravellós !!! De seguida que abandonem el lloc, una parella de corbs es llença a buscar, entre les roques, les molletes que ens han pogut caure; és dur l'hivern per als animals que no descansen.

Descendim ràpidament, doncs es fa tard i hem de tornar a la civilització. Un cop arribats a la zona d'aparcament del port de Pimorent, tots coincidim en qualificar el dia d'avui com un dia "10".

Isabel Benet. Activitat realitzada el dia 20.02.11 per Isabel Salvia, Anna Torres, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Isabel Benet i Ventura Amorós.

Excursió per la Serra de l'Obac

2011-01-02T00:00:00.007+01:00

Castellsapera i el turó del Queixal (a la dreta)

Iniciem el nou any amb una bonica i completa excursió per la serra de l'Obac. Havent deixat els cotxes a l'indret de l'Alzina del Salari, una de les entrades al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, situada al Km. 11 de la carretera de Terrassa al coll d'Estenalles, comencem a pujar per una pista, inicialment asfaltada, fins arribar al coll de Tres Creus (874 m), que separa els cims o turons de la Pola, al nord, i Castellsapera, al sud. El dia s'ha llevat amb boira, però aquesta s'anirà esvaïnt al llarg de la jornada.

En aquest coll deixem la pista, que conflueix amb el GR 5, per on retornarem després, i agafem un camí en direcció oest que va flanquejant el turó de la Pola. Passem per la balma de la Porquerissa, situada en un esperó rocós on hi ha uns grans blocs caiguts i un petit abric, on s'hi ha trobat ceràmica romana i medieval. Seguim el camí fins agafar la desviació que per la dreta porta fins a la balma de la Pola, abric de grans dimensions amb indicis d'antigues edificacions, una font al seu interior i dues taules de pedra.

Tornem al camí principal fins que en una bifurcació deixem a la dreta el corriol que puja al coll de Tanca i seguim a l'esquerra per anar resseguint per sota els cingles del Quarto de Reixa. Passem pel costat d'una petita balma, arranjada com aixopluc, i en arribar al final de les parets continuem pel carener de l'Espluga fins a un petit collet, des d'on podem veure la balma de l'Espluga, sota el turó del mateix nom. Des del collet baixem en direcció nord-oest per un corriol que desemboca a una pista, la qual seguim primer cap a l'esquerra per arribar tot seguit a la balma obrada de l'Espluga, on es conserven encara en bon estat les parets de dues construccions; aquí esmorzem, aprofitant que s'han arranjat unes pedres com a seients i taula.

Abans de seguir pel mateix tram de pista per on hem arribat, pujem al turó de l'Espluga (727 m), des d'on podem veure una bona panoràmica de tot aquest sector. Continuem per la pista, que revolta primer la fondalada del torrent del Figueret i després comença a pujar, fins que, en una curva pronunciada, la deixem per seguir un corriol a l'esquerra (fites). Anem travessant una plana rocosa de conglomerat fins a trobar un senyals grocs que seguim a l'esquerra. No triguem en arribar a una esquerda entre roques que dona pas a l'espectacular indret on es troba la cova de la Cort Fosca, amb una part ampla visitable d'uns 50 m (110 m de recorregut total), on un dipòsit recull l'aigua clara que degota del sostre; al costat de la cova es troba l'Hospital de Sang, un gran esvoranc que travessa la roca, amb murs de pedra seca a cada extrem, i que sembla fou utilitzat com a hospital de campanya durant les guerres carlines.

A l'Hospital de Sang

Retornem pel mateix camí a la pista que haviem deixat i que continua en direcció al coll de Boix, per on passa el GR 5; tanmateix, tallem tot seguit a la dreta per un corriol que va a trobar més endavant aquest GR. Anem carenejant per aquest sender fins a trobar a mà dreta un corriol per on ens enfilem al turó de la Pola (929 m); aquí menjem, envoltats de bones vistes sobre Montserrat, el Montseny i el veí massís de Sant Llorenç del Munt. Baixem directament en direcció est pel conglomerat per anar a sortir de nou al GR, al costat d'un dipòsit d'aigua, i arribar tot seguit al coll de Tres Creus.

Com que ha quedat una tarda magnífica, decidim, abans de retornar als cotxes, de pujar al proper turó de Castellsapera, màxima elevació de la serra de l'Obac. Així, sortim del coll en direcció sud, tot deixant a la dreta el GR per on retornarem, i a l'esquerra el corriol que baixa a l'avenc de Castellsapera. Flanquejem el turó pel seu vessant est (esquerra) i després comencem a pujar fort per una costeruda canal, ajudats per branques i arrels, fins a un passadís que divideix en dues parts el cim. Pujem primer cap a la roca de la dreta amb una petita grimpada per assolir el cim principal del turó de Castellsapera (939 m), i després a l'altra banda, que resseguim fins a l'esvoranc que separa aquest cim del turó del Queixal.

Al turó de Castellsapera

Un cop de nou al passadís, baixem pel costat oposat d'on hem vingut per una altra canal, tan dreta com l'anterior, fins a sortir al Camí Ral, procedent del Mas de la Barata, i tot seguit al GR 5, que seguim a la dreta fins arribar de nou coll de Tres Creus, des d'on baixem finalment a l'aparcament de l'Alzina del Salari.

Secció de Muntanya. Activitat realitzada el dia 02.01.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Blanca Gonzalvo i Toni Tejedor.

Excursió de tardor al Collsacabra

2010-11-27T00:00:00.008+01:00

Estem de nou reunits al bonic poble dels Hostalets d'en Bas per portar a terme la sortida col·lectiva de novembre. Aquest cop la convocatòria ha estat un éxit amb 36 participants, tot un rècord; en Ramón Samarra, l'organitzador, està més que satisfet. La proposta d'avui és una excursió circular pel vessant oriental de la serra dels Llancers, pels anomenats cingles de Falgars.

Sortim dels Hostalets d'en Bas (490 m) en direcció sud per la carretera que deixem poc després per agafar una pista a mà dreta on un rètol indica "el Bertrans". Aviat arribem al mas en restauració de la Cirera, on fem un petit esmorzar aprofitant que fa un bon sol malgrat que el fred és viu. Des d'aquí anem a buscar la propera riera de Pujolriu, on es troba la Font Cirera que veiem a l'altra riba. Nosaltres, però, seguim remuntant la vall per corriols poc definits i gens marcats, cosa que provoca més d'una marrada fins que, al capdamunt de la carena, enllacem amb el camí ral de Vic a Olot. Aquest camí encara conserva l'empedrat original que recorda, i molt, el traçat d'una via romana, sobretot el tram anomenat Grau d'Olot que, tot fent giragonses, salva la cinglera i s'enfila a l'altiplà que tenim just al damunt. Durant la pujada aprofitem per a visitar la font de les Marrades, amb artístic pessebre, i l'esquerda natural de la Mina, una espectacular trinxera. Tot està encatifat de fulles seques de faig, auró i castanyer, que contrasten amb la verdor ufanosa de molses i falgueres.

Pujant per les marrades del Grau d'Olot

Pessebre a la Font de les Marrades

Al capdamunt passem a frec de l'antic Hostal del Grau, ara convertit en residència particular, i per una pista asfaltada ens dirigim a Falgars d'en Bas, petit veïnat on hi destaquen el mas de la Coromina i l'esglèsia romànica de Sant Pere. Abans d'arribar-hi, però, hem creuat la riera de Falgars, que es precipita pel cingle en l'impressionant Salt de la Coromina, el més alt del Collsacabra.

Des de Falgars, i ja per pista de terra, arribem a l'ermita de Sant Miquel de Castelló (930 m), bastida damunt una roca aïllada amb vestigis d'un antic castell i bones vistes sobre la vall d'en Bas i serres properes, així com del massís del Canigó, que veiem lleugerament empolsinat. Dinem a l'ample mirador, sobre l'estimball, i ens hi estem fins que el sol es retira i les temperatures cauen en picat, a l'igual que nosaltres, quan descendim ràpidament pel camí de baixada fins als Hostalets d'en Bas. Acabem la jornada al bar situat al típic carrer de la Teixeda, on comentem la sortida i preparem nous projectes... Fins la propera !

Isabel Benet

Els sostres comarcals de Montserrat

2010-11-14T00:00:00.011+01:00

Aquest diumenge ens trobem set companys (Blanca, Mercè, Toni, Susana, Alfons, Isabel i Ventura) a Collbató amb l'objectiu de pujar als dos sostres comarcals de Montserrat, l'Albarda Castellana (Baix Llobregat) i Sant Jeroni (Anoia i Bages), i per dipositar en aquest darrer el nostre pessebre.

Sortim de Collbató pel camí de la Vinya Nova, deixem a mà dreta el camí vell de Montserrat o de les Bateries, travessem més endavant el pla del Clot de la Mónica i, just abans d'arribar a la masia de la Vinya Nova continuem per darrera de l'aparcament per enfilar tot seguit cap a la dreta pel camí del Pont (senyals blancs). Anem pujant mentre el torrent del Pont ens queda a mà esquerra; més endavant podem veure, al fons del barranc, la roca del Pont, un gran bloc de pedra encastat que ha donat el nom al torrent i al camí. Poc després travessem el torrent i per l'altre vessant ens enfilem en llaçades fins que guanyem el cap del barranc. El paisatge s'eixampla de cop i restem envoltats per un gran amfiteatre natural, mentre veiem com els rajos de sol es filtren entremig dels Pollegons, que es drecen a la nostra dreta. Un lleuger tel de la boira que puja del sud va traslluint la silueta de la muntanya, donant una ambientació entre mística i misteriosa.

Les siluetes de la Gorra Frígia i els Pollegons

Seguim avançant per la carena fins trobar un bon clap de roca on decidim menjar una mica. Enfront nostre s'alça la roca de l'Albarda Castellana, el nostre proper objectiu. Mentre esmorzem, el Toni i la Mercè, grans coneixedors de Montserrat, ens indiquen la presència del te de roca (Jasonia glutinosa), planteta de fulles estretes molt aromàtiques i sabor un xic amarg que es recolecta a final d'estiu per a fer-ne infusions.

Continuem la pujada per la carena fins arribar, pocs minuts després, a la serra de les Paparres i al transitat camí de Sant Joan a Sant Jeroni, que seguim a l'esquerra. No triguem en trobar una desviació a l'esquerra (pal indicador del camí dels Francesos i senyals grocs i blaus). Per un corriol costerut arribem en un parell de minuts al coll de l'Albarda. Des d'aquí seguim a l'esquerra per la carena rocallosa (marques blaves), per on fem un flanqueig a l'esquerra, on hem d'utilitzar les mans, i més endavant trobem un pas de roca d'uns 2 metres pel qual hem de grimpar (hi ha per ajudar-se una corda en un estat una mica precari). Sense cap més dificultat arribem al solitari cim de l'Albarda Castellana (1177 m), sostre comarcal del Baix Llobregat, des d'on podem veure, ben a prop, el cim de Sant Jeroni, curull com sempre d'excursionistes.

El cim de Sant Jeroni des de l'Albarda

Retornem al coll de l'Albarda i continuem recte per un corriol que ens mena al tram cimentat del camí de Sant Jeroni. Anem pujant per aquest humanitzat camí, amb esglaons i baranes, fins al cim de Sant Jeroni (1236 m), màxima elevació de Montserrat i de les comarques de l'Anoia i el Bages. Les boires que es despenjen per les canals de la cara nord provoquen l'aparició del fugisser però espectacular espectre de Broken, on les nostres ombres es projecten envoltades d'un arc de Sant Martí.

Els expedicionaris al cim de Sant Jeroni

Just a sota del mirador del cim hi ha una vella caixa metàl·lica, anclada a la roca, que guardava un antic pessebre ja desaparegut, així que l'aprofitem per encabir ara el nostre. Després, havent fet les fotos de rigor, trobem a la vora un bon racó per fer el gran dinar de la jornada, arrecerats del vent i de les boires que van passant. No triguen en acostar-se una parella de grassets de muntanya (Anthus spinoletta), a la recerca de les molles que cauen dels entrepans; aquest és un ocell un xic més gran que un pardal, que aprofita la bonança del nostre clima per passar l'hivern.

El nostre pessebre, amb la Mercè i el Musset

Des de Sant Jeroni retornem de nou al coll de l'Albarda per baixar ara cap a la dreta (senyals grocs) pel camí dels Francesos. En el descens anem tenint bones vistes del sector del torrent de Migdia, amb la Talaia, la Salamandra, la Roca Plana dels Llamps, els Plecs del Llibre i el Montgrós. Més avall passem pel costat del coll de l'Ajaguda, mentre la vegetació va canviant de l'alzinar a la pineda. Al final del camí desemboquem al tram de pista de Can Jorba (que ens queda a la dreta) a la Vinya Nova. La resta, doncs, és una tranquil·la passejada per aquesta planera pista fins a Collbató.

Com a cloenda d'aquesta agradable sortida entre amics, el Toni i la Mercè ens inviten a la seva casa de Collbató per fer una reconfortant degustació de l'esmentat te de roca.

Secció de Muntanya. Activitat realitzada el dia 14.11.10 per Blanca Gonzalvo, Mercè Julve, Toni Tejedor, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Isabel Benet i Ventura Amorós.

Una volta per Ulldeter

2010-10-02T00:00:00.007+02:00

El Bastiments des del coll de la Marrana

Aquest dissabte ens arribem a l'estació d'esquí de Vallter 2000, via Camprodon i Setcases, per fer una volta per la carena que envolta els circs de Morenç (on hi ha les pistes d'esquí) i d'Ulldeter (on es troba situat l'actual refugi del CEC, així com les ruïnes de l'antic); aquests dos circs, separats per la carena boscosa del Puig dels Lladres, es troben emmarcats pel pic de la Dona, el Bastiments i el Gra de Fajol.

Des de l'aparcament de l'estació d'esquí (2160 m) sortim pel darrera de les edificacions per anar pujant per un fressat sender en direcció NE cap a la Portella de Mentet. Al cap d'un quart arribem al riu que baixa de la Portella, on el camí es bifurca; hauriem de seguir a l'esquerra pujant per la clotada del riu, però cal dir que no ens en adonem i seguim cap a la dreta per un camí més marcat i de pujada més suau, que correspon a una variant del GR 11, pel qual arribem poc després a la Portella de Morenç (2389 m). Aquí deixem el GR, que continua en direcció al Roca Colom i el coll de Pal, i girem a l'esquerra, tot flanquejant cap al NO, per arribar, ara sí, a la Portella de Mentet (2415 m); aquest coll separa el circ de Morenç de la vall de Mentet, al Conflent, al fons de la qual podem veure el Puig de Tres Esteles, i també el Canigó, massís que l'anirem veient millor a mesura que guanyem alçada per la carena. El camí s'enfila en direcció oest, deixa a banda i banda dos petits turonets i arriba a l'ample cim del pic de la Dona (2704 m), amb excel·lents vistes sobre aquest sector del Pirineu.

En el pic de la Dona, amb el Canigó al fons

Seguim en direcció al Bastiments a través de la suau carena del Pla d'Ombriaga, mentre anem tenint una visió completa dels circs de Morenç i d'Ulldeter, tancats pel Gra de Fajol. Per la carena pujem al gairebé imperceptible cim del Puig d'Ombriaga (2634 m), baixem tot seguit a l'ample coll de la Geganta (2611 m), on deixem a la dreta el camí que porta a la coma de Bacivers, i comencem a pujar fort en llaçades per l'Esquena d'Ase, nom que rep l'esquenall est del Bastiments. Al final de la pujada arribem a una gran creu metàl·lica, col·locada pel GEiEG l'any 1994, en el punt on hi arriba també el camí que puja del coll de la Marrana, i tres minuts després ja hi som al cim del Bastiments (2883 m) o pic del Gegant, punt culminant de la comarca del Conflent (encara que el cim emblemàtic d'aquesta comarca sigui el Canigó). Des del cim tenim una gran vista, malgrat algunes estones de boira, des del Canigó i Costabona, a l'est, al pic de l'Infern, a l'oest, mentre que al nord hi destaca el Carlit; cap al sud també podem veure, quan la boira ho permet, la capçalera de la coma del Freser.

En el cim del Bastiments

Retornem fins a la creu per baixar ara en direcció sud pel sender que porta a l'ampli coll de la Marrana (2529 m), que separa la vall del Freser del circ d'Ulldeter, i per on passa el GR 11, provinent de Núria pel coll de Tirapits. Des d'aquí un corriol puja al proper Gra de Fajol, però nosaltres ja hem tingut prou per avui i a més el vent està bufant fort, així que iniciem el retorn a Vallter baixant en llaçades cap a l'est pel GR 11. Més avall deixem a la dreta aquest sender, que baixa en direcció al refugi d'Ulldeter, i seguim recte travessant uns prats fins que trobem un bonic indret on poder menjar arrecerats del vent. Ens apropem després fins a les ruïnes de l'antic refugi d'Ulldeter, a la dreta del camí, on només hi queda dempeus un petit tram de paret. El camí no triga en arribar a una de les pistes d'esquí, per la qual baixem directament a les instal·lacions i a l'aparcament de Vallter 2000, on posem el punt final a la magnífica excursió d'avui.

Secció de Muntanya. Activitat realitzada el dia 02.10.10 per Blanca Gonzalvo, Susana Sanz, Isabel Benet i Ventura Amorós.

Puig Peric i Petit Peric, miradors del Capcir

2010-07-31T00:00:00.002+02:00

Puig Peric i Petitc Peric des de la cabana de la Balmeta

Tres dies després de l'ascensió al Carlit, tornem a les Bulloses per realitzar ara la del Puig Peric, punt culminant del Capcir. En aquesta ocasió ens acompanya l'amic i company Toni Tejedor, que avui vol fer en "solitari" el Carlit (acompanyat pels centenars d'excursionistes que cada dia d'estiu pujen) i alguna cosa més de propina.

Un cop travessem el barratge de la Bullosa, ens acomiadem del Toni, qui seguirà la ruta del Carlit, i comencem a vorejar el llac en direcció nord, tot seguint les marques del GR 10, amb constants pujades i baixades, i creuant alguns torrents. Prop de la riba nord de la Bullosa, deixem a l'esquerra el GR 10, que s'endinsa a la coma de la Grava, i continuem per la dreta, seguint ara les marques vermelles i grogues del Tour del Capcir. Travessem poc després la Tet per un pont de fusta (pasarel·la "Maurice Marty") i seguim avançant en direcció nord i nord-est a través de pastures, mulleres i alguns trams de bosc fins que arribem a la cabana de la Balmeta (2120 m) (1.35 h), refugi pastoral lliure, amb capacitat per a 10 places, situat prop d'un coll que dóna accés a la zona dels Angles. Des d'aqui podem veure, enfront nostre, el Puig Peric i el Petit Peric, separats per un coll que encapçala la coma de la Llosa.

Continuem en direcció nord fins a un coll molt ample, per on s'enfila, a mà dreta, la suau carena del Puig del Pam. Deixem poc després, també a la dreta, el Tour del Capcir, que continua en direcció a Camporrells, i sense un camí definit ens apropem a la base del contrafort sud del Petit Peric. Un cop hi som, anem pujant per aquest arrodonit llom, amb algunes traces de corriol, fins assolir el cim del Petit Peric (2690 m) (3 h), des d'on tenim, no cal dir-ho, una àmplia panoràmica del Pirineu, només limitada a l'oest pel Puig Peric, amb magnífiques perspectives sobre els estanys de Camporrells, al vessant nord, i el llac de la Bullosa, al sud. Per la carena est (dreta) arriba el sender que puja de Camporrells i que continua carenejant fins al Puig Peric.

Pujant cap al Puig Peric

Petit Peric i estanys de Camporrells

Seguim l'esmentat sender per baixar fins al coll (2608 m) que separa els dos cims, i a continuació ens enfilem, amb forta pujada però sense gaires dificultats, per la pedregosa carena est del Puig Peric. El sender, ben marcat, evita els principals obstacles i amb algunes llaçades guanya l'altiplà on es troba el cim del Puig Peric (2810 m) (3.45 h). La vista, respecte a l'altre cim, s'amplia en direcció nord-oest amb la vall del rec de la Llosa (que no hem de confondre amb la coma de la Llosa) i els seus estanys. Ens arribem en un parell de minuts a un cim secundari, des d'on podem veure els estanys Blau (que sembla migpartit en dos) i Blau Petit, ambdós sota el Puig de la Cometa.

Estany de la Bullosa des del Puig Peric

Estanys Blau (migpartit) i Blau Petit (en primer terme)

Ens posem en contacte amb en Toni, que a aquestes hores ja fa estona que ha pujat al Carlit i que ara està a punt d'assolir el Pic de les Xemeneies, el segón més alt del massís; calculem en trobar-nos tots al cotxe cap a les tres de la tarda.

Després de gaudir d'aquestes panoràmiques, retornem a l'anterior coll i des d'aquí baixem ara per la desolada coma de la Llosa. Per traces de camí, en alguns trams una mica desdibuixat però amb fites, passem per la vora esquerra de l'estany de la Llosa, i tot seguint aigües avall el curs del rec de Puig Peric arribem de nou a l'alçada de la cabana de la Balmeta. A partir d'aquí, doncs, refem a la inversa el nostre itinerari de l'anada, tot resseguint el sender del Tour del Capcir i després el GR 10 per la riba esquerra de la Bullosa fins al punt de partida, on retrobem en Toni, que ja fa més de vint minuts que ens espera, havent fet el Carlit, el Pic de les Xemeneies i bona part de la serra del mateix nom. Una autèntica fiera.

Ens acomiadem de les Bulloses, tot sortint amb el cotxe rera una navette, satisfets d'haver assolit en aquesta jornada els sostres de la Cerdanya i del Capcir.

Secció de Muntanya. Activitats realitzades el dia 31.07.10 per Isabel Benet i Ventura Amorós (Puig Peric i Petit Peric), i Toni Tejedor (Carlit i Pic de les Xemeneies).

Pica del Carlit, pel circuit dels estanys

2010-07-28T00:00:00.031+02:00

El Carlit des de l'estany Gelat

Ens trobem passant uns dies de vacances a la Cerdanya i avui, en què les previsions del temps són immillorables, decidim anar al Carlit des de les Bulloses. Com sigui que la carretera d'accès queda restringida, durant l'estiu, entre les set del matí i les set de la tarda, als vehicles particulars (llavors només es pot accedir en autocar o navette), ens llevem a les cinc del matí (qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa), esmorzem lleugerament i a les 6.50 del matí, desprès d'haver deixat el cotxe aparcat prop del barratge de la Bullosa (2017 m), iniciem l'excursió.

La primera part del camí coincideix amb la ruta dels estanys del Carlit (Boucle des Étangs). Des de l'Hotel de les Bones Hores, a l'altra banda del barratge, comencem a pujar fort per un bosc de pi negre entre blocs de granit bastant gastats pel pas de la gent. De seguida entrem a una petita vall amb aiguamolls, superem un esglaó i arribem a l'estany del Viver (0.30 h). El camí es bifurca; seguim cap a l'esquerra per la ruta normal al Carlit, tot deixant a mà dreta la variant per on retornarem. Deixem també, a l'esquerra, el sender que porta cap a l'estany Negre, i no triguem en passar pel costat dels estanys de la Comassa i Sec, a banda i banda del camí. Després anem remuntant la carena d'un petit llom, a l'altra banda del qual podem veure els estanys Llat i Llong; quan som al capdamunt d'aquest llom, baixem uns metres per travessar el torrent que baixa del proper estany de la Vallell per una palanca de fusta. El camí, ben marcat, va guanyant alçada fins enllaçar per la dreta (pal indicador) (1.35 h) amb l'altre itinerari que des de l'estany del Viver puja pels estanys de les Dugues, Castellar, Trebens i Sobirà.

En aquest punt deixem la ruta dels estanys i comencem l'ascensió al Carlit. Passem sota el vessant nord del Tossal Colomer i anem pujant en llaçades fins al coll Colomer i l'estany Gelat (2640 m) (2.10 h); aquest petit estany és el més alt de la Cerdanya i fa honor al seu nom, doncs en la data en què ens trobem encara està parcialment glaçat. Continuem en llaçades per l'aresta est del Carlit; més amunt, el camí surt de l'aresta per la dreta per guanyar la part alta de la canal central. En aquest flanqueig hi ha alguns passos en els quals hem de grimpar, sense problemes, per bona i punxeguda roca; tanmateix, trobem algun punt un xic confús i hem hagut de baixar una mica per tornar a trobar el camí correcte.

Grimpant per l'aresta

Un cop superat aquest flanqueig, remuntem la canal amb més llaçades fins al collet que separa els dos cims del Carlit; per l'esquerra, sense més dificultats, arribem tot seguit al cim sud (2921 m) (3 h), punt culminant del massís, de la Cerdanya i de tot el Pirineu oriental, on gaudim d'una extensa visió del Pirineu en general, i en particular dels estanys de les Bulloses i del circ de Lanós; aquest darrer es pot veure molt millor i en la seva totalitat quan ens arribem al cim nord (2915 m), a escassos cinc minuts de l'altre cim.

L'estany de Lanós des del cim del Carlit

Després d'una bona estona al cim agafant panoràmiques amb la càmera, comencem el descens desgrimpant tot el que havíem grimpat anteriorment, mentre anem trobant ja quantitats considerables d'excursionistes que han sortit més tard i que en un bon dia d'estiu com avui converteixen la ruta normal d'ascensió al Carlit en una autèntica processó.

Baixant cap als estanys Sobirà, Trebens i Castellar, a l'esquerra

Quan arribem al punt on conflueixen els dos camins dels estanys, continuem per l'esquerra per entrar a la vall on es troben, succesivament i un al costat de l'altre, els estanys Sobirà, Trebens i Castellar; al costat d'aquest darrer queda encara una petita congesta de gruix considerable. A continuació, baixem un esglaó del terreny i arribem a l'estany de les Dugues, que desguaça per dos vessants diferents (a la Tet i al Segre). Seguim baixant, paral·lels al torrent que baixa a l'estany del Viver, entre algunes mulleres, fins arribar a aquest estany i a la bifurcació amb el camí per on hem pujat. A partir d'aquí, doncs, desfem l'itinerari de l'inici, posant atenció al tram final de baixada, fins al barratge de la Bullosa.

Secció de Muntanya. Activitat realitzada el dia 28.07.10 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

Penyes Altes de Moixeró

2010-07-27T00:00:00.009+02:00

La lluna plena sobre el Cadí

Llustreja. Prop del coll de Pendís contemplem com la lluna plena s'ha situat sobre el Cadí, de parets rosades, fent gala de la seva bellesa incomparable. Amb aquest panorama enfilem el costerut pendent que ens ha de portar a flanquejar el turó de Prat Agre, camí de les Penyes Altes, punt culminant de la serra de Moixeró. En aquest itinerari, que correspon al GR 150-1, s'alternen el bosc i les clarianes, on el camí es desdibuixa i costa de retrobar, ferits com estem pels primers raigs de sol... Segur que serà una bona jornada.

Quan ens acostem al coll de Dental veiem prop nostre l'arrodonit cim de Moixeró, folrat de prats daurats on pasturen ramats de vaques i cavalls sota el vol d'alguns corbs que foragitem al nostre pas. De tornada hi pujarem. Des del coll de Moixeró entrem al bosc ombrívol que creix al vessant obac de les Penyes Altes i, poc a poc, ens acostem a les blanques calcàries on, en alguns punts, hem de grimpar sense cap dificultat. A través de les bretxes que de tant en tant s'obren a la muralla entreveiem les profundes canals que cap al sud davallen fortes. Els darrers estreps rocosos ens deixen a una petita carena que condueix al cim de les Penyes Altes, on hi ha un pedró símbol de la unió artificial de les províncies de Girona, Lleida i Barcelona, ja que en realitat la serra de Moixeró és frontera natural de les comarques del Berguedà i la Cerdanya. Aquesta darrera s'estén sota nostre com una estora, on hi destaca la població de Bellver; al nord la tanquen els cims de Monturull, Perafita, Tossa Plana de Lles i les grans masses del Puigpedrós i la Carbassa; al sud els relleus són més propers: el Pedraforca, que exhibeix la seva cara nord, el Comabona, serra d'Ensija, vall del Llobregat, Catllaràs... Bella panoràmica.

Penyes Altes des del cim de Moixeró

Ens acostem a la cima germana, separada tan sols uns metres, on hi arrela la planta anomenada "peucrist" (Potentilla alchemilloides) i que tant m'ha intrigat. A la roca devoniana hi apareixen restes de fauna fòsil... seran coralls?, seran crinòides? Records en tot cas. El petit poble de Grèixer apareix molts metres més avall arrecerat sota les sorrenques triàsiques, mentre que a llevant es desplega la Tosa d'Alp.

Ens acomiadem d'aquest indret amb un "a reveure", doncs aquesta muntanya mai no està de més per tornar a pujar-la.

Isabel Benet. Activitat realitzada el dia 27.07.10 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

Assalt al Castillo de Acher

2010-06-25T00:00:00.004+02:00

El pic anomenat Castillo de Acher (2384 m), al Pirineu d'Osca, sembla talment una fortalesa. Està rodejat d´unes muralles agrestes que li donen una aparença inaccessible i té una silueta inconfusible des de la praderia d'Oza. Diuen que és un dels cims més macos del Pirineu (com a mínim a nosaltres ens ho va semblar). La pujada constitueix una excursió sense cap dificultat i de gran atractiu que recorre el bosc, extensos prats d´alçada i acaba finalment en una solitària vall kàrstica en ple cim.

Des del càmping de Selva de Oza (1140 m), prenem la pista forestal d´Espata barrada als cotxes. Seguim la pista durant uns 2 kms fins arribar a un camí senyalitzat amb fites i restes de pintura. Entrem així en un preciós bosc de faig i avet. Anem pujant pel camí fins al barranc d´Espata i travessem un cabalós torrent d'aigües clares i cristal·lines. Sempre ascendirem pel costat dret de la vall i, girant la mirada, podrem admirar la majestuosa estampa del racó Alano - Peña Forca.

El pendent s'incrementa. Sortim del bosc i agafem un sender bastant evident que puja al coll per sobre de la capçalera del barranc. Des d´aquí observem una gran panoràmica: Selva de Oza, els Alanos, el cim de Peña Forca, Chipeta, etc. En aquest gran pla d'extensos prats trobem una font pel bestiar i un modest refugi. A partir d´aquí, continua l'ascensió en direcció est, primer per un vessant herbós i després rocallós, amb trams empinats. Un tram final per pedra solta ens condueix a una petita porta d'entrada a la roca. Ens trobem per fi en la solitària i espectacular vall sinclinal penjada. El camí recorre aquesta vall fins al cim. El dia ens ha acompanyat: sol, airet fresquet, algun petit nuvolet per guarnir el cel i grans vistes sobre el Bisaurin, Peña Forca, i més lluny s'albira el Midi d'Ossau.

Susana Sanz. Activitat realitzada el dia 25.06.10 per Anna Torres, Isabel Salvia, Susana Sanz i Alfons Belinchón.

Per la Roca d'Auró i el Cogulló d'Estela

2010-06-12T00:00:00.012+02:00

En el cim del Cogulló d'Estela

La Roca d'Auró i el Cogulló d'Estela són dos turons rocallosos i punxeguts situats al sud-est dels Rasos de Peguera. La seva ascensió pot semblar difícil a primer cop d'ull, però els corriols salven enginyosament les cingleres per graus fàcils, on només cal ajudar-se de les mans en algun punt.

Havent sortit de Barcelona a les vuit del matí, ens trobem en un bar de Cal Rosal, prop de Berga, un total de tretze aligots disposats a fer una excursió entretinguda i agradable pels esmentats turons. Continuem amb cotxe per la carretera dels Rasos, de la qual ens desviem a Espinalbet per seguir una estreta pista asfaltada fins al santuari de Corbera (1420 m), on aparquem els cotxes.

Iniciem l'excursió en direcció nord-oest per un corriol amb senyals de PR, pel qual anem pujant fort fins a trobar una pista. Passem pel costat del mas de Cal Déu, en estat semi-ruïnós, i per la mateixa pista passem més endavant pel mas de les Planes, encara en pitjor estat. Per una antiga pista ens enfilem cap a la Font de Tagast, que raja abundosa amb la mina coberta per una volta de pedra. Des d'aquí agafem un corriol que en forta pujada va guanyant la cinglera fins a sortir a la collada de Tagast, a prop de la qual hi ha la bassa dels Rasets. Anem avançant en direcció oest per la suau i herbada carena cap al Pla de l'Orri i la collada dels Rasets, entre la Torreta i la carena que s'enfila al Pedró, i ens decantem cap a l'esquerra en direcció a les antenes del repetidor, ben visibles entre la pineda, situades al cim de la Torreta (1989 m); aquest cim és el cap de la cinglera on acaba abruptament el Pla de l'Orri. Des d'aquí podem veure el nostre proper destí: la Roca d'Auró.

Baixem per un corriol, senyalitzat amb marques verdes i blaves, que a migdia de la Torreta s'enfonsa per un estret corredor entre roques, per on ens cal desgrimpar en algun pas. Anem davallant en llaçades per terreny pedregós fins arribar al collet entre la Torreta i la Roca d'Auró, i ens enfilem pel costat nord d'aquesta darrera. En un tram rocallós trobem una cadena que pot ajudar a superar-lo amb la roca mullada; avui, però, no ens cal aquesta ajuda. De seguida arribem al cim de la Roca d'Auró (1925 m), bon mirador envoltat de cingles, amb senyera, vèrtex geodèsic i placa de la Colla Pessigolla de Berga.

Retornem fins a l'anterior cadena, i baixem ara cap a l'esquerra (marques verdes i blaves) per una dreta canal herbada, entre arbres i pedres, fins que, al capdavall de la canal, seguim un corriol molt més fressat i de seguida trobem la Font del Pein de Puigventós. Aviat arribem al coll d'Estela, on hi ha la font del mateix nom, passsat un filat a l'esquerra. Seguim cap a migdia pel costat d'una tanca pel bestiar; el corriol es va enfilant per la banda nord del Cogulló i tornem a trobar una altra cadena per superar un pas rocallós, que tampoc ara ens cal utilitzar. Després d'un pas estret progressem per la banda de ponent i després per la de migdia, fins que assolim el cim del Cogulló d'Estela (1862 m), un altre gran mirador on hi ha una creu de ferro, senyera i llibre de registre del C.E. Berguedà.

Retornem al coll d'Estela, on dinem tots plegats en aquest indret herbós i agradable. Des del coll seguim la pista que, cap a llevant, va baixant en llaçades en direcció a Espinalbet. No la seguim fins al final, sinó que més avall ens desviem per una altra pista a l'esquerra que marxa planera en direcció nord-est, i que s'acaba convertint en un corriol pel qual arribem al mas de les Planes. A partir d'aquí tornem pel mateix camí d'anada fins al Santuari de Corbera.

Secció de Muntanya. Activitat realitzada el dia 12.06.10 per Isabel Salvia, Anna Torres, Blanca Gonzalvo, Isabel Benet, Ventura Amorós, Marc Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Montse García, Josep Benito, Marta Dòria, Ferrán Guillén i Núria Guillén.

Excursió al Comabona

2010-05-29T00:00:00.013+02:00

"...alta muralla de titans és eixa serra..." (Jacint Verdaguer)

La serra del Cadí, frontera natural entre les comarques del Berguedà i el Solsonès, per una banda, i la Cerdanya i l'Alt Urgell, per l'altra, és un excel·lent balcó sobre el Pirineu axial i el Pedraforca. Un dels seus cims més característics, el Comabona (2554 m), situat a l'extrem oriental de la serra, ha estat l'objectiu de la darrera sortida del cicle d'excursions d'aquesta temporada.

Sortim de bon matí de Barcelona, i per Bagà, Gisclareny i el coll de la Bena (on acaba la carretera asfaltada), arribem al coll de la Balma, on aparquem els cotxes i ens disposem a guanyar els 1.000 metres de desnivell que ens separen del cim. El dia promet doncs el cel està molt blau i l'aire és molt fresquet, però hi ha boires retingudes als vessants que esperem vagin escampant. Ben aviat, però, quedem embolcallats i els límits es fan indefinits. Ens aturem a esmorzar i a fer temps, però les boires són tossudes i no paren de circular a gran velocitat.

Seguim pujant per un espés bosc de pi roig on alguns exemplars han pagat el seu tribut a l'hivern i jauen estesos per terra dificultant un xic la marxa. Quan el bosc s'esclareix passem prop d'una cabana de pedra sota mateix d'una cinglera on imaginem que es troba el misteriós Pas de la Cabra, pel qual hauríem de passar si volguessim ascendir directament al Puig dels Terrers, el cim més oriental del Cadí. Aquest cim resta avui cobert per la boira, així que desistim de pujar-hi i l'anem flanquejant pels seus vessants sud i oest, tot acostant-nos al coll dels Terrers. De cop la boira s'esfilagarsa deixant-nos veure el Comabona, en mig d'un panorama grandiós. Potser sí que al final gaudirem de les vistes que ens prometien.

Des del coll la plana cerdana s'escampa als nostres peus. Pujem el darrer tram entre calcàries encatifades d'íberis i saxífragues, i trepitjant, amb alguna dificultat, les darreres clapes de neu. Un cop al cim, contemplem com per l'arrodonit coll de Tancalaporta ascendeixen les boires com si d'un cràter fumejant es tractés i, poc a poc van apareixent, entre els núvols, els cims pirinencs, des del Pallars i l'Alta Ribagorça fins al Roc de Madres, en ple Capcir, passant per la Tossa Plana de Lles, Puigpedrós i Carlit. Un joc de llums i ombres ressalta les blanquíssimes crestes que separen les diferents canals que ratllen la cara nord del Cadí. Més avall, el Prat d'Aguiló brilla com una maragda, però... i el Pedraforca? Resta darrera el teló boirós que ens l'amaga, encara que sabem que és allà.

Després del merescut descans, iniciem el retorn pel Clot de Comabona, en una baixada directa que ens deixa a la pista, prop d'on hem aparcat els cotxes. Amb aquesta excel·lent sortida clou el cicle d'excursions de la present temporada. Passat l'estiu, començarà un nou programa de sortides col·lectives. Us mantindrem informats.

Isabel Benet.

La conquesta del Ferran

2010-04-18T00:00:00.010+02:00

Crònica-auca de la XXXIII Embardissada a la Garrotxa

Tren d'alba... un truc a la porta,
obro els ulls... les sis tocades !
Un objectiu ens anima:
l'assalt al Ferran, monstre de pedra
que, com drac d'una altra era,
les primeres llums sorprenen,
encara dormint, entre les boirines matineres.

El so d'un tret desencadena un riu de formiguetes,
que, des d'Oix baixant, per la riera es desplega.
El drac es migdesperta, però cap exèrcit el desvetlla.

Pont trencat, pregona gorja d'Escales,
que separa el Ferran del seu germà Bestrecà,
allà on les rieres d'Oix i de Beget uneixen les seves aigües
sota l'esguard del Comanegra de cingleres retallades.

Pujant per les sorreres del Collell,
on el castanyer hi fa estada,
assistim al renaixement de Talaixà,
llogarret que, d'un temps ençà,
uns enamorats a reconstruir-lo s'afanyen.

Ara el monstre Ferran és ben despert i ens espera,
eclipsant amb el seu flanc el sol de primavera
i elevant la pètria muralla formada
per milions d'alveolines empressonades
records d'un antic mar que aquí onejava.

Però entre les seves escates hi creixen plantes delicades:
lloreret, herba fetgera, orella d'ós, molses i falgueres
estan entre les més anomenades.

La fera es defensa amb ungles i dents esmolades,
glaçats quedem esperant que es resolgui la batalla
que entretant provoca una monumental caravana.

Sort tenim d'un valerós cavaller
que, lligant-lo de peus i mans amb gruixuda corda,
el mal pas ens ajuda a fer,
alliberant el trau de donzelles encallades.

Superat el tràngol, el cim és a tocar.
El monstre ha estat vençut, i ajoca
la seva esquena de roca.

Però no llencem les campanes al vol encara
doncs ens queda la baixada,
que diuen és abrupta i escarpada.
I a fe que no s'equivoquen a classificar-la
de les més espectaculars de la contrada.

Després del coll de Terres
encerclem el boscós Planseserres.
Vertiginós descens, cara l'abisme que es bada...
haurem d'anar en compte de no fer una relliscada !

Des de Santa Barbara de Pruneres estant
veiem la feina realitzada.
Què lluny estàs, Ferran, i que petit em sembles ara !
T'eclipsen l'altiu Bassegoda i la resta de muntanyes.

Guardaré a la carpeta dels millors records
aquesta memorable jornada
que ni tan sols les cendres del volcà islandès
– de nom impronunciable – ha malmès.

Als companys de conquesta
que han intervingut en aquesta gesta.

Isabel Benet. Embardissada "oficial" realitzada el dia 18.04.10 per Isabel Benet, Isabel Salvia, Anna Torres, Susana Sanz, Alfons Belinchón i altres companys del CE Àliga. Embardissada "alternativa" realitzada el dia 25.04.10 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Mercè Julve i Toni Tejedor.

Excursió al Montgrós de Montserrat

2010-03-27T00:00:00.015+01:00

Aquest dissabte, tres aligots (Isabel, Blanca i Ventura) arribem a Collbató amb la sana intenció de pujar al Montgrós, un dels millors miradors de Montserrat. Aparquem el cotxe al final del carrer de Pau Bertran i comencem a caminar pel camí de la Vinya Nova. Un cop en aquesta masia-restaurant, encara tranquil·la de bon matí, continuem per la pista en direcció a Can Jorba i, abans d’arribar a aquest mas, prenem a la dreta el camí dels Francesos (pal indicador), veritable inici de l’excursió.

Anem pujant per aquest camí, alternant trams de bosc i trams de roca, fins poc abans del coll de l’Ajaguda, que pren el nom d’una característica roca a l’esquerra del coll; deixem a la dreta el camí dels Francesos, que s'enfila en direcció a Sant Jeroni, i arribem tot seguit al coll. Baixem per l'altre costat a trobar el torrent del Migdia, mentre anem veiem el nostre objectiu d’avui, el Montgrós, flanquejat pels Plecs del Llibre; també hi podem veure, al capdamunt del torrent, l’airosa roca de la Talaia.

Un cop al llit del torrent, l’anem remuntant tot esquivant nombrosos arbres caiguts per les darreres nevades. Anem buscant els millors passos, ara a esquerra, ara a dreta, fins que sortim del torrent per un corriol a mà esquerra, pel qual no triguem en arribar a la font de la Cadireta, cisterna arrapada a la roca, avui amb aigua abundosa. Continuem la nostra pujada, avançant sota la paret de la Salamandra, i poc després travessem un espectacular trau entre roques amb una graonada natural; baixem una mica, superem un segon trau més curt i seguim pujant fort fins arribar al collet que separa el Montgrós de la Roca Plana dels Llamps. En aquest punt trobem diversos grups que fan la clàssica travessa de Montserrat. Seguim ara la fàcil carena per la qual arribem tot seguit al Montgrós.

El panorama que veiem en aquest dia clar de sol i vent és veritablement esplèndid, doncs des del cim podem veure totes les regions montserratines, de nord-oest a sud-est: les Agulles, els Frares i els Ecos; les Talaies sobre el torrent del Migdia i, a l'altra banda, Sant Jeroni, amb el Montcau o roca del Moro; més enllà, les roques de Sant Salvador, les Magdalenes i les Gorres, etc.

Després d’una estona al cim iniciem la baixada per la banda oposada d'on hem vingut, per una inclinada però curta canal. A continuació anem revoltant la base de la Roca Plana dels Llamps fins a una canaleta, amb una creu de ferro a la dreta, que superem sense massa problemes (hi ha una corda que pot ajudar), i després comencem a baixar fort per una dreta canal. La Isabel, que va sobrada, baixa trescant com una cabra; la Blanca es pren el seu temps per buscar en cada pas la bellesa plàstica del moviment; i el Ventura baixa com sempre, o sigui com pot.

Al final de la canal arribem a una cruïlla de senders, en plena Coma dels Naps de Dalt; seguim cap a l’esquerra (pal indicador a Can Jorba i al Coll de Mosset). Anem flanquejant fins a sortir a una allargassada llenca de roca per on baixa el camí, entre el Serrat del Faraó i la Canal Roja; malgrat la forta inclinació, la roca, seca, té una perfecta adherència, encara que la Blanca no ho veu clar i al final d'aquest tram deixa de banda la bellesa plàstica i acaba baixant de quatre grapes.

El nostre descens continua, a estones per camí, a estones per clapes de roca, fins arribar a una nova cruïlla; cap a l’esquerra, tornaríem al torrent del Migdia; seguim cap a la dreta, travessem la Canal Roja i, sense arribar al coll de Mosset, anem revoltant la base de la roca de la Palomera, mentre veiem, a sota nostre, els camps que envolten els masos de Can Jorba i el Castell. El sender va baixant en llaçades fins a sortir a la pista que, cap a l'esquerra, porta a Can Jorba i, tot seguit, a l’inici del camí dels Francesos.

A partir d’aquí, refent el camí d'anada, la nostra excursió es converteix en una agradable i tranquil·la passejada (amb l’excepció del nostre pas per la Vinya Nova, que ara bull de frenètica activitat), mentre el sol de la tarda va donant una llum especial als camps d’oliveres, a les roques montserratines, al cel blau que retalla aquestes roques i a la lluna, que treu el cap sobre el serrat de les Garrigoses… I així arribem a Collbató. Montserrat ens ha tornat a regalar una altra magnífica jornada de muntanya; per això ens l'estimem tant i per això seguirem acudint a properes cites amb els seus intrincats camins i les seves dretes canals.

Secció de Muntanya. Activitat realitzada el dia 27.03.10 per Blanca Gonzalvo, Isabel Benet i Ventura Amorós.

Pic dels Moros amb raquetes

2010-03-14T00:00:00.009+01:00

Aprofitem que aquest diumenge, el darrer de l'hivern, fa bon temps per efectuar una passejada amb raquetes per l'estació de Font Romeu, a la Cerdanya francesa. Sortim del sector de la Calma (2040 m) per anar travessant l'extens altiplà del mateix nom, amb una neu magnífica i un cel blau, fins arribar, després d'una suau pujada, al Pic dels Moros (2137 m), situat a l'extrem sud d'aquest altiplà. Des del cim gaudim d'una extensa panoràmica: a la banda sud, la plana cerdana i tota la cadena de muntanyes compreses entre el Canigó i el Cadí, amb el Cambradase, el Puigmal, la Tosa d'Alp i el Moixeró, entre d'altres; a la banda nord, cims com el Puigpedrós, el Carlit i el Puig Peric, retallats en un cel blau com feia temps que no es veia. Retornem al punt de partida gaudint a cada pas d'una neu en perfectes condicions. Una excursió digna d'emmarcar en els millors records d'aquesta temporada.

Secció de Muntanya. Activitat realitzada el dia 14.03.10 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón i Ricard Herrero.

Per la Serra de Madres

2009-10-11T00:00:00.011+02:00

En aquest pont del Pilar aprofitem per acostar-nos, des de la Cerdanya, a la Serra de Madres, massís situat entre el Conflent, el Capcir, l'Arieja i l'Aude, al cor del batòlit granític de Querigut.

Des de la població capciresa de Vilanova de Formiguera, situada entre els pantans de Matamala i Puigbalador, ens enfilem amb els cotxes, per una pista més apta per a tot terrenys que per a turismes, fins al coll de Sansa (1775 m). A partir d'aquí comencem a caminar en direcció als Estanyols, amb poques esperances d'èxit doncs fa molt de vent i glopades de núvols cobreixen la carena. Seguint aigües amunt el riu de Cabrils arribem a la font de la Perdiu, ja en plena carena, des d'on tenim, quan la boira ho permet, una enlairada i espectacular vista del Gorg Estelat de Noedes i del petit Gorg Blau; sobre el Gorg Estelat hom assegura que "no es poden remoure les seves aigües sense provocar terribles tempestes..." Tanca l'horitzó el massís del Canigó. Malgrat el vent i la boira, pugem al Roc Negre (2459 m), segona alçada de Madres, on una gran fita marca el punt culminant. Decidim desprès aixoplugar-nos al refugi de Noedes, situat en mig de la carena que separa les valls de Noedes i d'Évol, just damunt del Gorg Negre d'Évol, on el fort vent arrissa la seva superfície.

Desprès d'haver fet un mos al refugi, anem retornant pel mateix camí de pujada; tanmateix, quan estem a l'alçada del clot Rodon, escampa la boira i la Serra de Madres s'ens presenta amb tot el seu esplendor, tot demanant a crits que hi pugem... i nosaltres, que no estem sords, cap allà que hi anem! Desprès de superar una característica roca blanca, arribem al cim del Roc de Madres (2469 m), punt culminant del massís, on ens espera una dilatada vista de 360º (o més...); per ponent tenim el Carlit, el Puig Peric i el Roc Blanc; pel nord, la vall de l'Aude i el sector de les Corberes, i molt a prop, unit al Roc de Madres per una carena secundària, el pic de Bernat Salvatge (2423 m), tercera alçada del massís; per llevant, la plana del Rosselló amb la suau línia del mar; i pel sud la carena de muntanyes que van del Canigó al Cambradase, mentre als nostres peus el pantà de Matamala i els Estanyols brillen com si fossin de plata.

Un cop hem disfrutat de tota aquesta vista, decidim retornar al coll de Sansa tot seguint la carena en direcció oest. Més avall entrem al bosc, pel qual revoltem el puig d'Esquena d'Ase. Continuem per un tram de bosc una mica perdedor, fins a desembocar a una pista, amb senyals del Tour del Capcir, per la qual arribem poc desprès al coll de Sansa, culminant així una sortida extraordinària.

Isabel Benet. Activitat realitzada el dia 11.10.09 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Josep Benito, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve i Toni Tejedor.

Puigmal per la Ribera d'Er

2009-07-20T00:00:00.009+02:00

Molt d'hora arribem a l'estació d'esquí d'Er-Puigmal i, havent deixat el cotxe en una petita esplanada on la carretera creua la Ribera d'Er, donem inici a l'ascensió per una pista que discorre per la seva riba dreta, i que aviat es transforma en un camí que ens porta fins al mateix naixement del riu on, entre les roques, apareix la saxífraga aquàtica, amb les seves espigues de petites flors blanques.

A partir d'aquí el camí puja de valent, tot fent llaçades enmig d'una impressionant tartera de pissarres rovellades, sota l'esguard del Puigmal de Llo. Entre l'esbaldregall apareix la viola cenisia i el ranuncle de pedrusca, que hi donen un toc de color i de vida. Quan arribem al coll que separa la Ribera d'Er de la vall de Llo, anem seguint la carena en direcció sud, cap al Puigmal "d'espatlla rabassuda" (segons paraules de Verdaguer). Des del cim, avui força animat de gent, podem veure tots els pics que formen l'olla de Núria i més enllà.

De tornada, pel mateix camí, aprofitem per pujar, des de l'anterior coll, al proper Puigmal de Llo, amb bones vistes sobre la Cerdanya i les muntanyes que l'envolten, i també sobre la capçalera de la vall de Llo, que es desprèn des del coll de Finestrelles. Una baixada ràpida, amb una pausa per fruïr de l'espectacle de l'extensa sorgència de la Ribera d'Er, ens retorna al punt de partida.

Isabel Benet. Activitat realitzada el dia 20.07.09 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

A l'assalt del Cambradase

2009-06-28T00:00:00.033+02:00

Terra esquinçada, torres de marbre, on el cel amb l'infern s'abraça...

Avui toca assaltar el castell, que des del pla s'alça, imponent de negres muralles. Nosaltres no anem a atacar els seus contraforts com fan altres, al pic de l'hivern, quan les bretxes estan gelades... Nosaltres ens desplacem en silenci per l'ombrívol bosc, guanyant alçada, entre blocs de gneis i matolls de neret en plena florada. La dura ascensió té recompensa. De sobte, quan l'espès bosc cedeix pas als elevats prats, on les més variades plantes s'afanyen a florir entre les roques que les amaguen, s'estèn als nostres peus la gran cicatriu cerdana.

Preparats estem per creuar les "Portes del Cel", representades per altes fites que ens imaginem construïdes per cíclops o gegants que el castell guarden... Guaitem l'abisme a través dels merlets, tot acostant-nos a les torres blanques des de les quals descobrim Planès, l'alta vall ignorada. Del cim occidental estant, albirem la vall d'Eina i el llunyà Puigmal.

Iniciem la baixada carenejant per l'extrem oposat de l'immens circ, on es concentren la majoria de canals d'accès directe als cims. Les bessones de les portes ens acomiaden quan el descens s'esdevé vertiginós...

Isabel Benet. Ascensió al Cambradase realitzada el dia 24.06.09 per Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve i Toni Tejedor, i el dia 28.06.09 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

Trescant pel Puigsacalm

2009-06-21T00:00:00.018+02:00

A l'inici de l'estiu fem un bonic itinerari per la zona del Puigsacalm. Havent sortit de Barcelona amb dos cotxes, aprofitem per passar pel recentment inaugurat túnel de Bracons i no triguem gaire en arribar a Sant Privat d'en Bas. Des d'aquest poble seguim amb els cotxes per la pista de Can Turó, fins que, havent arribat a una cruïlla amb una altra pista, els deixem aparcats a l'entrada d'aquesta.

Comencem a caminar per la pista fins arribar a la riera de Sallent. Seguim per un sender que va remuntant la riera fins arribar al peu de l'espectacular Salt de Sallent, d'uns 80 metres d'alçada, per on es despenjen les aigües de la riera de Sallent. Creuem la riera i comencem a pujar fort pel Grau de Sallent o de les Escales. En alguns punts d'aquest grau trobem cordes que ens ajuden a superar el pendent. Un cop dalt de la cinglera, anem en direcció a ponent per tornar a creuar la riera just en el punt en que aquesta es despenja pel salt, i desprès, per un corriol, anem a trobar la pista de Santa Magdalena a la masia de Sallent, que seguim cap a l'esquerra fins que una bona estona més endavant trobem, a la dreta, l'inici de l'emboscat Grau de les Eugues; anem pujant fort per una mena de corriol fins a sortir a un camí carreter provinent de la Baga de Pla Traver, que seguim cap a l'esquerra, per acabar sortint finalment a la carena, prop del Puig dels Llops. Aquí enllacem amb el camí provinent del coll de Joanetes, pel qual arribem en breu estona al Puigsacalm.

En el cim menjem i gaudim del dilatat panorama, que comprèn el Pirineu (del Canigó a la Cerdanya), el Prepirineu (del Bassegoda als Rasos de Peguera), les Guilleries, el Collsacabra, el Montseny, Montserrat, etc. Desprès d'una bona estona al cim, baixem inicialment pel mateix camí i aprofitem per pujar també al proper Puig dels Llops. A continuació baixem en direcció al coll de Joanetes; un cop en aquest coll, arribem tot seguit a la gran esplanada on es troba l'ermita de Santa Magdalena. Seguim desprès breument per la pista que surt de l'ermita fins que la deixem per baixar pel camí del Grau de les Olletes. Desprès d'una bona estona d'anar baixant fort per aquest grau, arribem al Santuari de la Mare de Déu de les Olletes, excavat a la roca, on aprofitem per descansar i menjar una mica, a l'ombra dels faigs que l'envolten. Continuem desprès baixant fort fins arribar a la masia-restaurant de Can Turó, avui ben animada de gent, i a partir d'aquí baixem per la pista d'accès fins a la cruïlla on hem deixat els cotxes. Tots coïncidim en que ha estat un diumenge ben aprofitat.

Secció de Muntanya. Activitat realitzada el dia 21.06.09 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Isabel Salvia, Blanca Gonzalvo, Susana Sanz i Alfons Belinchón.

A l'entorn del Pedraforca

2009-05-17T00:00:00.021+02:00

Avui fem, des del poble de Gòsol, un interessant recorregut circular de 17 Km. al voltant del massís del Pedraforca, itinerari corresponent en la seva totalitat al sender PR-C 127.

Des de la Plaça Major de Gòsol i el carrer Picasso, anem a trobar el Camí de la Cerdanya, pel qual sortim del poble i anem guanyant alçada. Travessem el torrent dels Escanagats i arribem al coll i a l'àrea de picnic de la Font Terrers. Passem pel costat de la font, amb tres brolladors, i de la bassa que recull la seva aigua, i travessem poc desprès la torrentera de la Coma dels Caners. Passat aquest torrent entrem en un bosc de pi negre i arribem poc desprès a un gran prat, vorejat de cingleres, mentre hi veiem, al nord, la serra del Cadí. Superem un pas entre roques, i a l'altre costat s'ens obre la vall del riu Cerneres, amb una àmplia visió de la serra del Cadí i del característic Cadinell. Seguim per un camí que va planejant per sota del Serrat de la Portella, pel qual arribem tot seguit a la Font de la Roca, que brolla directament de la paret. Més endavant travessem tres canals, molt seguides, que baixen de Roca Roja.

A partir d'aquí travessem un gran prat fins arribar al Collell (1845 m), punt més elevat de la nostra excursió i pas natural del Cadí al Pedraforca. En aquest coll trobem la pista que baixa al Mirador del Gresolet i a Saldes, per la qual anem també baixant. Travessem diversos barrancs i, més endavant, passem pel costat d'una curiosa font amb un cóm, a la dreta del camí. Abans de que la pista arribi al Mirador del Gresolet, la deixem per seguir un corriol que mena directament a la Jaça dels Prats i al refugi Lluís Estasen. Aquí, en el bonic prat que envolta aquest refugi, decidim dinar, mentre veiem la cara nord del Pollegó Superior amb la característica roca del Gat.

Desprès de reposar forces, continuem en direcció sud, tot deixant de seguida el camí que porta a la base de l'enforcadura. Anem vorejant el Pedraforca enmig d'un bosc de pins fins a desembocar primer a un camí carreter i desprès a una pista més ampla que travessa tot seguit un prat, des d'on veiem la paret del Roget i, a l'altra banda, el massís de la Gallina Pelada. Seguim avançant per la pista en direcció oest fins que arribem a les antigues explotacions de carbó a cel obert de Coll de Jou. Aquí seguim un corriol, que és l'antic Camí dels Minaires, pel qual anem vorejant la cara sud del Pollegó Inferior. Més endavant, desemboquem a la pista de la Gravera, a sota mateix de la tartera de Gòsol, des d'on veiem els dos Pollegons i la Roca Roja. Anem baixant per aquesta pista fins a desembocar a la carretera de Saldes a Gòsol, al coll del Cap de la Creu, on hi ha una petita capelleta dedicada a Sant Antoni Abad, des d'on veiem ja el poble de Gòsol, al qual arribem per la pista vella, paral·lels a la carretera. Un cop de nou a la Plaça Major del poble, prenem un merescut refrigeri, desprès d'quest complet itinerari de cinc hores de marxa efectiva per aquests indrets del Berguedà.

Secció de Muntanya. Activitat realitzada el dia 17.05.09 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Isabel Salvia, Blanca Gonzalvo, Susana Sanz i Alfons Belinchón.

Excursió al Cogulló de Turp

2009-04-25T00:00:00.098+02:00

La Serra de Turp és un massís calcari situat entre les comarques de l'Alt Urgell i el Solsonès. L'ascensió al seu punt culminant, el Cogulló de Turp (1620 m), des del poble de Perles, a la vall d'Alinyà, ha estat l'objectiu de la sortida col·lectiva del mes d'abril.

Havent deixat els cotxes al poble de Perles (on hem arribat des de Coll de Nargó), comencem l'excursió creuant el riu de Perles i pujant pel camí del Bas, que va resseguint el torrent que baixa del coll de Boix, amb trams empedrats, entre espadats i salts d'aigua. Més amunt passem per la font de Cal Gili, i anem a sortir a una ampla pista que per la dreta ens portaria a l'ermita de Santa Pelaia, però que ara seguim a l'esquerra per arribar tot seguit al coll de Boix (per on passa també la carretera de Coll de Nargó que hem deixat a Perles).

Des del coll continuem recte per la pista, amb un tram cimentat; més endavant deixem a la dreta les desviacions a Santa Pelaia, pel coll de Voltrera, i la que mena a la font del Tilló, i pel carener arribem al coll de la Travessa. A partir d'aquí la pista, ara més precària, puja en diagonal fins al coll de la Coma de Turp, al caire de la carena, des d'on seguim un sender costerut que per la banda obaga s'enfila fins al cim.

El Cogulló de Turp és una magnífica talaia del Prepirineu, encara que avui els núvols i la boira no ens deixen gaudir plenament d'una bona panoràmica; malgrat tot, distingim, les serres d'Aubenç, Boumort, Cadí i Port del Comte, el pantà d'Oliana i poblacions de la vall del Segre (Organyà, Coll de Nargó) i la vall d'Alinyà (Canelles).

De tornada ens desviem pel coll de Voltrera per anar a la mina Juanita, antiga explotació de lignits, i a l'ermita de Santa Pelaia, d'origen romànic (s. XII), situada en una balconada sobre la vall d'Alinyà. Des de l'ermita seguim l'ampla pista que mena al coll de Boix; sense arribar-hi, però, agafem a l'esquerra el ramal que baixa a Cal Remellat, per creuar després la capçalera del torrent i retrobar el camí de pujada, que resseguim fins a Perles.

Secció de Muntanya. Activitat realitzada el dia 25.04.09.