dimarts, 28 de juny de 2011

Les Agudes pels Castellets

Som uns privilegiats. Avui, tot i ser dia laborable, hem pogut coincidir per fer una escapada a aquest racó del Montseny. Quan arribem al parking del coll Sesferreres de Dalt i sortim del cotxe (amb el seu aire condicionat) la bufetada de calor és especialment dolorosa, però el camí, malgrat que comença pujant fort, ho fa sota el dosser dels faigs cosa que agraïm... i de quina manera!

De tant en tant, quan sortim del bosc, ens parem a contemplar el nostre objectiu: la cresta est de les Agudes, més coneguda amb el nom de els Castellets.
 

A l’alçada del coll Saciureda de Dalt, la cresta ja es fa evident encara que el camí, marcat amb senyals vermells, va evitant els primers castells granítics on hi arrela l’Herba de Sant Segimon (Saxifraga vayredana) que, segons sembla és una espècie endèmica del Montseny i les Guilleries.
 

En alguns punts, el camí està un xic descarnat i el sauló fa que la progressió sigui una mica delicada i exposada.


Seguint sempre prop de la carena, anem alternant roques i bretxes. En un punt, l’Alfons s’en adona que hem canviat de tipus de roca: es tracta de les cornubianites (o corneanes), aquestes pissarres compactes i fosques degut al metamorfisme de contacte que les va afectar durant la intrusió magmàtica que va tenir lloc a finals de l’Era Primària.

Entre les esquerdes hi trobem la Lluqueta (Globularia cordifolia), de petites flors blavenques que destaquen perquè creixen agrupades en el que s’anomena una inflorescència.

Just al peu del gran promontori, al capdamunt del qual es troba el cim de les Agudes i que nosaltres anomenem “el nucli dur”, abandonem el camí per agafar un sender, marcat amb fites i pintura groga, que s’enfila decidit per les roques. Aquest camí, sense ser difícil, té la seva gràcia ja que cal buscar el millor lloc on posar mans i peus per tal de facilitar l’ascens i superar diversos esglaons que són com petits miradors que ens regalen bones vistes sobre els relleus propers del Matagalls, Guilleries i Collsacabra. La calitja, però, encara ens permet de distingir el massís del Canigó, el Bassegoda i les antenes del Rocacorba.


Pas a pas anem guanyant alçada i a les roques trobem espècies vegetals més “alpines” com són la Genciana groga (Gentiana lutea), el Gasó (Armeria alpina) i el Peu de Crist (Alchemilla alpina).



La darrera canal impressiona més veure-la que pujar-hi i aviat ens situem a l’últim tram de roca sobre el qual es troba el cim de les Agudes, amb la seva elevada creu com a punt de referència i des del que podem contemplar l’indret de Santa Fe amb l’embassament ple a vessar.


Com tenim temps, decidim acostar-nos al proper Turó de l’Home i fer allà l’àpat del dia, esperant trobar algun racó en ombra. Sota aquest sol de justícia, la distància que separa ambdós cims es fa més llarga que de costum i arribant a la placeta on hi ha el refugi, descobrim que l’única ombra és la que ens proporciona el propi edifici just a l’entrada d’un parking... i allà que ens instal•lem, doncs ja estem mig desmaiats per la gana i la calor. Ens distraiem amb la presència d’un gat pelut i molt amable, amb l’arribada de dues turistes que no paren de fer fotos i amb grups de ciclistes forts i poderosos.

Quan ja hem descansat prou, decidim tornar per la pista en direcció a la font de Passavets, aprofitant l’ombra del bosc on destaquen grupets de Pensaments i de Fiteuma (Phiteuma spicatum).


Fem un petit descans a la font amb la frescor que ens proporcionen els faigs i la remor del torrent que hi circula a prop. A més, l’aigua de la font és extraordinàriament freda.


Ara ens toca retornar al cotxe per la carretera... sort que aquesta ja està bastant a l’ombra i de tant en tant anem picotejant maduixetes.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 28.06.11 per Isabel Benet, Susana Sanz i Alfons Belinchón.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada