diumenge, 8 de maig de 2011

Pels cingles de Vallcebre


Avui, via Eix del Llobregat (C-16) i carreteres de Saldes (B-400) i Vallcebre (B-401), ens arribem a aquesta darrera població del Berguedà, per fer un itinerari circular per les cingleres on es troba elevada. Salta a la vista que aquestes cingleres, de roca molt blanca, que protegeixen Vallcebre com si d’una fortalesa natural es tractés, tenen forma de cor i per això és aquest l’emblema que utilitza aquesta població per a promocionar-se i donar a conèixer la seva riquesa i la seva dilatada història.

Arribem a la plaça del poble, gran mirador sobre el Tossal Llissol, punt culminant de la Serra de Sant Joan. En aquesta plaça hi ha una bonica font i un campanar, l’únic testimoni que en resta de l’antiga esglèsia. Mentre esperem a la resta de companys, fem un repàs a l’itinerari: seguirem íntegrament el circuit marcat del sender PR C-128 que, passant per l'ermita de Santa Magdalena, va a sortir al caire dels cingles per després resseguir-los gairebé en la seva totalitat, a través de diferents punts de pas per on baixen tot un seguit de graus, fins al punt més baix, allà on el torrent de Vallcebre s’obre pas formant l'espectacular congost de la Foradada, a partir del qual s’ha de remontar de nou fins a Cap Deig per seguir després cap al veïnat de la Barceloneta i retornar a Vallcebre.

El dia està molt rúfol, però confiem en els “homes del temps” que ens han assegurat que no plourà. En efecte, quan sortim del poble en direcció a Fumanya, ja fa un sol que escalfa d’alló més, de manera que agraïm d’endinsar-nos al bosc. Arribem a la petita ermita de Santa Magdalena, on hi ha un dipòsit excavat a la roca per acumular l’aigua d’una font que, segons una llegenda, cura les berrugues i que era molt freqüentada per les dones, però ara el dipòsit està totalment sec.

Seguim pel bosc de pi roig, on a les vores del camí hi floreixen les primaveres (Primula elatior), fins a un pal indicador que ens assabenta que estem al capdamunt del grau de la Mola, però el bosc és tan espès que no ens deixa veure res. Els tortellatges (Viburnum lantana) ens ofereixen els seus poms de petites flors blanques.

Tortellatge

Poc més enllà sortim per fí al caire de la cinglera, a l’indret del grau del Sastre, des d'on podem contemplar la vall penjada de Figols, just a sota nostre, l’embassament de la Baells i la Serra de Picamill que amaga, als seus peus, el poble de la Nou de Berguedà.


Quan sortim a camp obert, l’espectacle està servit: els vessants de la Serra de Sant Joan estan formats per unes argiles bigarrades, amb tonalitats ocres, taronges, rosades i vermelloses pertanyents al primer període de l’Era Terciària, dipositades just després de la desaparició dels dinosaures, dels quals encara s’en troben rastres a Fumanya. Aquests materials conformen l’anomenada “fàcies garumniana” ja que els seus colors recorden al garum, antic condiment d’origen romà.


Estem just sobre la sortida del grau dels Boigs i entre les blanquíssimes calcàries hi creix la Lluqueta (Globularia cordifolia), entre d’altres plantes rupícoles. Des de l’extrem del cingle veiem el grup d’edificis de Sant Corneli que es van construir arran de l’explotació del carbó i on, avui dia, s’han condicionat les mines per a rebre visites turístiques.

Passat el grau de les Granotes arribem a Cal Menut, on som rebuts per una munió de gossos, gats, cabres, paons i oques. Un cop hem travessat la petita granja, anem a sortir als plans de Cal Menut, per on baixa el grau del Jou i on cal anar en compte, doncs el terra cedeix a causa d'enfonsaments càrstics, formant-se petites dolines que s’han tapat amb palets i d’altres objectes per a evitar possibles caigudes. Sota nostre, al caire del primer esglaó calcari, es troba el Castell dels Moros, petita torre adossada a una ermita, i a l’altra banda de la vall del Llobregat veiem les cases disperses de Malanyeu i també, la població de Guardiola de Berguedà. En aquestes esplanades es fàcil trobar l’Orquis socarrat (Orchis ustulata) i l’Abellera aranyosa (Ophrys sphegodes) ja que estan en plena florida. També veiem un petit monument dedicat a la memòria d'un aviador que es va estavellar aquí amb la seva avioneta l’any 1958.

Orquis sucarrat

Després de fer un mos seguim ruta, ara en direcció oest i en suau baixada, cap al Comellar i la Foradada, passant pels graus de Sant Climents i de les Granoteres, però és a l’alçada del grau del Moro que observem unes curioses orquídies anomenades Mosqueres (Ophrys insectifera).

Mosqueres

Arribem a l'engorjat de la Foradada, el punt més baix de l’excursió, sortida natual de les aigües de Vallcebre. Creuem per un ampli pont l’estret congost; a l'esquerra veiem les restes d'un molí que estava adossat a les roques; a la dreta un sender baixa a la carretera de Saldes que tenim gairebé a tocar.

Restes del Molí de la Foradada

Seguim recte amunt per tornar a la cresta i anar pujant enmig d’un paisatge de ruïnes rocalloses i grans panoràmiques fins a la carretera de Vallcebre per on hem vingut, on hi ha el mirador de Cap Deig, amb plafons explicatius i bones vistes sobre les Penyes Altes, que avui estan mig cobertes per la boira.

En aquest punt abandonem definitivament les cingleres, doncs l’estrat calcari es redreça fins a posar-se gairebé vertical. Creuem la carretera i seguim per una pista en direcció al veïnat de la Barceloneta; als voltants d'aquest veïnat es veuen les agulles que formen els cingles de Conangles, on es troba la via ferrada de les Roques d'Empalomar. Des de la Barceloneta, passant per diverses masies, no triguem en arribar al nucli de Vallcebre on, instal·lats a l’acollidor bar de la plaça, tenim la satisfacció d’haver acomplert una excursió molt bonica i molt completa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 08.05.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón i Ferran Guillén.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada