dissabte, 19 de març de 2011

Primavera a Santa Fe


La muntanya de Santa Fe, mirador privilegiat de la ribera d'Organyà, és la punta més oriental d'una de les carenes que es desprenen de la serra de Sant Joan, a l'Alt Urgell. Des d’Organyà, el cingle calcari d'aquesta muntanya es dreça imponent com a proa de vaixell encallat a la vall del Segre, que aquí s’eixampla després de sortir del congost de Tresponts, a l’aiguabarreig amb el riu de Cabó.

Havent deixat el cotxe a Organyà, a la sortida de la carretera de Cabó, iniciem l’excursió per un camí carreter que surt a mà esquerra de l'esmentada carretera, on un pal indicador ens assabenta de l’itinerari. Caminem al costat d’un canal on hi creixen les calabruixes (Muscari neglectum) i a la granja de la Borda ens reben uns gossos amb lladrucs poc amigables… encara sort que estan lligats!

Seguidament desemboquem a la carretera que es dirigeix a Montanisssell, població molt coneguda dels escaladors per les vies obertes a la cinglera sud de la Serra de Sant Joan. Nosaltres, però, seguim amunt per un camí molt ben senyalitzat que ens ajuda a remuntar el costerut vessant nord on ja floreix el boix, i les primeres fetgeres (Anemone hepatica) donen un toc de blau al sotabosc.

Herba fetgera

El camí va tallant una pista que acaba al coll Marí on un petit monument dedicat a Verdaguer recorda el pas del poeta per aquestes contrades. El vent s’ha endut la resta de núvols que quedaven del matí. Ara el sol brilla amb força i el dia promet ser calorós, sort que avancem sota l’ombra dels pins i la terra conserva la humitat de les darreres pluges.

Pel camí anem guanyant alçada ràpidament i aviat estem al peu del cingle que superem per un grau fins que arribem al collet dels Prats, al final de la pista procendent del Pitarell. Per un corriol, en direcció a llevant, ens enfilem entre carrasques i sabines a la propera ermita de Santa Fe, d’escàs valor aquitectònic però situada en un balcó que s’abraona sobre la ribera del Segre i des del qual es té una dilatada panoràmica: enfront, la serra del Cadí i Port del Comte, amb força neu; el Cogulló de Turp, que ja vam visitar la primavera del 2009, i als seus peus la cua de l’embassament d’Oliana amb les seves aigües agitades pel vent; al sud, la muntanya de Nargó i Serra d’Aubenç, i per ponent s’observa com la muntanya de Santa Fe és en realitat un estret sinclinal, el nucli del qual l’ocupen uns conglomerats vermells que donen nom al proper Mont-roi, a on ens dirigim, de tornada, per la pista del Pitarell.

El sinclinal de Santa Fe

El Cadí des dels cingles de Santa Fe

Mentre contemplem algunes flors primerenques, com són l’almesquí (Narcissus assoanus) i la potentil·la vernal, entrem de ple al domini del pi negre, sempre maltractat pels elements, i sota la seva ombra fem un mos en un petit prat penjat sobre la vall de Cabó, des d’on entreveiem el grandiós massís del Boumort a l’oest.

Almesquí

Com no trobem el camí, que pel grau del Fangueret baixa en direcció sud fins a la font Bordonera, decidim tornar pel mateix camí d’anada i visitar, en cotxe, aquesta emblemàtica surgència que, amb el seu abundós cabal, rega els camps dels voltants d’Organyà. Acabem la jornada fent un café en un petit i deliciós bar a Montanissell, sota l’esguard de les parets de la Serra de Sant Joan.

ISABEL BENET
. Activitat realitzada el dia 19.03.11 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada